JAVIER GARCÍA CHICO
BRONZE EN SALT DE PERXA A BARCELONA 92
“A l’estadi van xiular Trandenkov”
Javier García Chico recorda com en la final olímpica de salt de perxa part del públic va increpar l’atleta de l’equip unificat, un dels seus rivals en la pugna per les medalles, perquè fallés sobre els 5,80 m
“Em vaig posar a aplaudir perquè allò no era un camp de futbol; en tot cas, la gent va deixar de xiular i la cosa ja no va anar a més”
Amb motiu del míting de Barcelona, la Federació Catalana d’Atletisme i l’Ajuntament van convidar alguns dels protagonistes dels Jocs del 92 a una trobada a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, on no podia faltar Javier García Chico (Barcelona, 1966), tercer classificat en el concurs de salt de perxa amb un vol de 5,75 m. El saltador barceloní va fer la competició de la seva vida el dia que tocava. Pocs comptaven amb ell en els pronòstics, però el mateix atleta i el seu entrenador de sempre, Hans Ruf, havien preparat la competició a consciència i sabien que si oferia el seu millor rendiment –va igualar el seu rècord estatal– estaria en la pugna per les medalles.
“Els remolins de vent eren molt traïdors”
En la final de salt de perxa dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 tothom estava pendent de Sergei Bubka, el recordista mundial i la gran estrella del moment. L’actuació de l’atleta ucraïnès, amb tres nuls, va acabar amb fiasco i a la seva ombra va volar més alt que mai el barceloní Javier García Chico, que amb un salt de 5,75 m es va catapultar fins a la tercera plaça del podi. El deixeble de Hans Ruf arribava a la cita en el millor moment de la seva carrera esportiva, tant mentalment com físicament. I a més, va tenir un aliat que ja va revelar en una entrevista anterior a aquest diari. “El vent a l’estadi olímpic era molt traïdor, amb remolins i canvis de direcció tota l’estona, i així era molt difícil ajustar el salt. Jo ja havia saltat a l’estadi i mai havia tingut problemes en les competicions per culpa del vent. Això no s’entrena. Hi ha atletes més decidits als quals aquests factors no els afecten, i d’altres que sí. El fracàs de Bubka va ser un cúmul de circumstàncies: hi va influir el vent, la pressió i que ens els campionats oficials només disposes de dos minuts per fer cada salt. No era com en els mítings, en què estava acostumat a dedicar molta més estona a la preparació de cada salt. Es va posar nerviós i es va acabar angoixant. De fet, la gent estava més pendent de saber amb quina marca guanyaria que no pas de si aconseguiria el títol”, recorda. El saltador català també va explicar quan va veure clar que el podi olímpic no se li escaparia: “Clar, clar no ho vaig veure fins que el nord-americà Kory Tarpening va fallar el tercer intent en 5,80 m perquè ja només quedàvem tres atletes en competició. Però quan vaig saltar els 5,75 m ja ho vaig veure molt factible perquè aleshores anava en segon lloc i pensava que algun dels altres dos que quedaven fallaria, simplement per una qüestió estadística.” En el quadre d’honor, doncs, hi van figurar Maksim Tarasov, de l’equip unificat, campió amb 5,80 m, el seu company Igor Trandenkov va obtenir la medalla de plata amb la mateixa marca i el català Javier García Chico, tercer amb 5,75 m. L’atleta català, que va allargar la seva carrera fins al 2003, encara sobrepassaria el llistó a 5,70 m algunes temporades més, però mai més va aconseguir aquell punt òptim de forma que un dia d’estiu del 1992 el va elevar a l’olimp dels escollits.
Enllaços relacionats
Publicat a
Notícies
Divendres,22 novembre 2024