La veritat és que és un privilegi ser proclamat campió olímpic a la teva ciutat, on jo vaig aprendre a navegar, a practicar esport amb el meu pare. No té preu. Qui m’hauria dit anys abans, quan estava intentat participar en uns Jocs Olímpics, que arribaria el moment de poder competir en els Jocs en la meva ciutat i que a sobre els guanyaria. Va ser el màxim.

Vaig participar en els Jocs de Seül com a entrenador de José Luis Doreste, que va guanyar la medalla d’or. Això em va ajudar moltíssim. La meva formació com a tècnic em va ajudar a poder valorar les coses que són importants i sobretot viure-les prèviament. Potser si no hagués anat a Seül no estaríem parlant que vaig ser campió olímpic. Em va ajudar molt haver viscut totes les situacions, l’experiència de la vila olímpica, l’experiència de la mateixa competició.

Els següents van ser a Atlanta i van ser en unes condicions duríssimes en l’aspecte meteorològic. A més, jo a Barcelona vaig guanyar amb 34 anys, i la classe Finn és una classe molt exigent i vaig arribar-hi amb 38, no pel meu desig, sinó més pel de la federació d’aquells anys. També he de dir que el període entre 1993 i 1996 va ser el millor de la meva història esportiva quant a classificacions. Vaig guanyar consecutivament tres campionats d’Europa, el campionat del món, vaig ser primer del rànquing mundial. Van ser uns anys esplèndids de resultats, i els Jocs van ser molt durs. A Sydney va ser diferent, va ser en una altra classe i va ser el pitjor record. Vaig arribar-hi molt ben preparat, i la veritat és que podíem haver guanyat una medalla, però una protesta i un fora de línia ens van deixar fora de la lluita. Potser sí que és el record més trist que tinc. Ens havíem preparat molt bé i podíem haver tornat amb una medalla de plata segur, i per què no d’or.

Favorit, favorit, no ho era, però estava dins de les travesses. La revista Sports Illustrated em donava com a medalla d’or, no havent aconseguit durant l’any cap victòria internacional. Sí que és veritat que en el campionat d’Europa de l’any anterior i en la prova preolímpica que es va fer a Barcelona, vaig guanyar. Quan et prepares per a uns Jocs has de seleccionar on competeixes i a vegades els criteris de selecció no són compatibles amb aconseguir resultats. Primer t’has de classificar, i una vegada classificat t’has de preparar per aconseguir el millor resultat.

Ho recordo com una competició feta amb molt d’autocontrol. Sabia, i ho havia viscut amb Doreste, que per guanyar uns Jocs Olímpics no feia falta guanyar una regata, simplement essent regular podies aspirar al títol. No oblidem que hi van participar més de 45 embarcacions i la regularitat era molt important. Sí que vaig sortir molt condicionat a no tenir desqualificacions, fores de línia... i van ser unes regates molt conservadores en què vaig intentar anar de menys a més. Vaig tenir sort que els competidors més directes al cap de tres dies ja no tenien possibilitats. Només el nord-americà i el neozelandès a poc a poc van anar apareixent i al final vaig haver d’estar més atent. De fet la penúltima prova, la sisena regata, va ser un matx race entre el nord-americà i jo. Si entrava davant seu ja guanyava i s’havien acabat els Jocs per a mi, i si guanyava ell hi hauria una regata més de lluita.

La recordo molt especialment. Vaig virar la primera boia segon o tercer, i ell venia just al darrere, i a partir d’aquí no el vaig deixar i vaig tenir la sort de poder guanyar l’última regata dels Jocs, l’última que jo vaig fer, evidentment. En la darrera no vaig sortir.

La veritat és que no. Quan van acabar els Jocs en vaig fer com una rèplica per regalar-la a les persones, a les institucions que m’havien donat suport. A la meva família, que m’havia ajudat especialment en una preparació complicada de dinou mesos. La rèplica era la medalla partida per la meitat on es veien les dues cares, i això sí que ho vaig tenir durant anys, avui no, al meu despatx de casa o del treball. La medalla no està present en el meu dia a dia. De fet la medalla original està ficada en una caixa forta i surt en aquests aniversaris.

Per no desconcentrar-me, el meu entrenador i l’ajudant muntaven el vaixell, perquè estigués llest per a la meva verificació. L’apartament que teníem a la vila olímpica estava just enfront d’on hi havia els vaixells. Jo des de la terrassa veia el meu. Baixava amb el temps just de verificar, de pujar la vela, de canviar-me i sortir a la mar. Amb els periodistes vaig pactar que mai parlaria fins tornar de la regata. En aquella època era una regata diària, eren molt llargues i podien arribar a les tres hores, i amb el sol i la calor arribaves tocat i necessitaves recuperar-te, menjar i després dormir, i el meu company de tot això sempre era un llibre.

Ho vaig viure els vint-i-cinc dies abans. Jo hi vaig entrar aviat, era important viure a la vila per habituar-te al llit, al menjar, a compartir espais amb esportistes d’altres països, per saber els temps d’anar fins al vaixell, tornar, els gimnasos per recuperar, els fisioterapeutes. Llavors sí que ho vaig viure. Sempre he dit que hi ha dos tipus d’esportistes: els que van als Jocs Olímpics perquè ha sigut el seu premi de classificar-se per representar el seu país, i els que hi van a guanyar, els que van a intentar fer un bon resultat, i són dues vides completament diferents. La vila olímpica és un risc, és un lloc que és molt bonic perquè veus els grans i famosos esportistes, com els de bàsquet o l’atletisme, que et creues amb ells, però has d’estar concentrat i atent per no despistar-te.

La medalla d’or té dues vessants: una molt positiva, tothom et coneix, tothom t’obre la porta encara que no et conegui de res, i també té una altra vessant no tan positiva. D’aquesta prefereixo no parlar-ne. Encara que estiguis ben preparat hi ha moments que ho portes malament perquè veus actituds personals no tan correctes. A mi els Jocs Olímpics sí que em van servir per canviar, diguem la meva vida. Durant els Jocs vaig fer servir dies de vacances personals, i sí que me’n van donar més dels que em tocaven. En aquell temps era director tècnic de la Federació Catalana de Vela, i si les regates es van acabar el dia 3 i el dia 5 em van donar la medalla, jo em vaig incorporar a la feina el dia 8 o el 9. Era l’agost i hi havia poca activitat federativa, amb la qual cosa vaig tenir molt de temps per estar sol al meu despatx i pensar en el meu futur. Feia setze anys que realitzava treball de tècnic i a la federació catalana havia arribat al mes alt professionalment, estava ben considerat, però em vaig adonar que volia fer altres coses. Aquells dies fins arribar al mes de setembre em van ajudar a reflexionar sobre el meu futur i a planificar-lo. El mes de març del 1993 vaig presentar la dimissió i vaig iniciar una nova etapa.

Regatejar és el que sempre m’ha agradat, i mentre tingui força i il·lusió per fer-ho ho seguiré fent. Acabo de complir 59 anys i les coses cada cop són més complicades, però navegar i competir és el que realment m’agrada.

Després dels problemes que va viure la federació en els darrers quatre anys, hi ha hagut eleccions, i la nova federació abans ja va contactar amb mi, i de fet l’altre candidat també. Em volien en el seu equip per portar endavant una reestructuració de l’equip olímpic espanyol en tots els aspectes. I el que va guanyar em van trucar i des de llavors estic com a responsable del comitè de preparació olímpica de la Federació Espanyola de Vela.

Estic molt esperançat i amb gran seguretat que a Tòquio tindrem molt bons resultats. En els Jocs és molt important l’ambient d’equip i la tranquil·litat que hi ha un equip i que s’ha fet un treball lògic i correcte, amb sentit comú. Crec que a Tòquio tenim grans possibilitats perquè tenim grans talents. Tenim esportistes que ja han sigut medallistes i que encara poden arribar amb possibilitats, però el que més m’il·lusiona i el que més em dona esperances és que hi ha gent que acaba de sortir de juvenils amb un gran talent. Ara s’ha d’estructurar bé el treball que han de fer per poder arribar als Jocs.