CARLUS PADRISSA
CODIRECTOR DE LA FURA DELS BAUS
“Vam agafar l’altaveu del sistema per ensenyar els morts del Mediterrani”
“Tristament els temps ens ha donat la raó. Han passat 25 anys i la cosa ha anat a pitjor: abans morien a centenars i ara, a milers”, reflexiona un dels ideòlegs de la innovadora i xocant cerimònia d’obertura dels Jocs
L’espectacle el vertebrava una idea amb un ADN molt nostre: el sofriment de l’home contemporani
S’han repetit coses que vam fer, en anys posteriors. Però de contingut, mai més es tornarà a mostrar una crueltat així El poble català sempre ha tingut un sentit d’aventura que ens porta a acceptar grans reptes
L’assaig general no va anar bé i això va generar una tensió molt bona per al dia de la veritat. Quan tocava la vam clavar
Que ens sortís bé va crear un efecte parateatral, l’inici d’una utopia. I aquí som un país d’utopies
Carlus Padrissa (Moià, 1959) és imparable. És Fura, i quan s’hi posa no té aturador. Just abans de marxar cap a Itàlia a preparar una nova òpera, L’assetjament de Corint, deixa anar els frens per tornar 25 anys enrere i rememorar l’experiència de la Fura dels Baus en la cerimònia d’obertura dels Jocs de Barcelona. “Al principi hi va haver un debat important en el grup, però al final ens vam convèncer tots de fer-ho. Era una possibilitat única, que et toca una vegada cada mil anys.”
Van estar un xic més de dos anys treballant en el projecte. Encara són a temps de fer alguna cosa per a Tòquio 2020? Hi tornarien?
No, no. El millor per a aquest tipus d’espectacle és que el faci la gent del país. Si nosaltres anem al Japó i, per dir alguna cosa, dirigim la cerimònia perquè resulta que ja en tenim l’experiència, el que estarem fent és prendre el lloc a uns japonesos que segur que ho farien millor. Ho ha de fer la generació de creatius d’allà que volten els 30 anys, ja amb una certa experiència i amb la força per fer-ho. Aquí a Barcelona, nosaltres érem la generació que ens tocava.
Quan va ser la primeríssima vegada que els van plantejar prendre part en la cerimònia?
Cap al 1989, 1990. El Pepo Sol, que al cel sigui, ens va demanar participar-hi. “Som un equip”, ens va dir... Hi havia el Bigas Luna, amic seu, els Comediants, el Miralda, que feia instal·lacions, el Tricicle, el Carlos Santo, el Toni Miró...
Un molt bon equip, certament.
Com a productora de vídeo que eren, ens va dir que presentarien una candidatura i que ja tenien qui he esmentat. I vam pensar: “Mira, amb tots aquests podem anar bé, no?” A nosaltres ens havien donat el Premi Ciutat de Barcelona el 1987, quan ja se sabia que Barcelona seria olímpica. I a l’alcalde, que era bastant accessible, en el piscolabis, quan t’animes una miqueta, ja li havíem dit: “Que, què hem de fer per als Jocs?”
Hi estaven predisposats.
Nosaltres vam començar quan teníem 18 o 19 anys, i recordo que el 1982 hi va haver a Barcelona una cerimònia molt interessant, la inauguració del mundial de futbol. Mai ningú en parla, però jo sempre aprofito per fer un homenatge al gran desconegut, Isidre Prunés, que només amb un nen i una pilota va deixar tothom bocabadat, fent sortir un colom blanc. “Quin poder!”, vaig pensar. Aquest gènere té possibilitats de fer coses. Això ho tenia al cap des de feia anys i quan el Pepo Sol ens ho va proposar vam dir que sí.
Va ser, doncs, un sí incondicional o hi va haver reserves, dins la companyia?
Va dir que sí, per bé que dins del grup hi va haver un debat important. Al principi, només jo deia de participar-hi. “Però per què?”, deien. “Nosaltres som un grup de culte... no ens podem vendre a això!” Efectivament, hi havia un rerefons especulatiu. Tot té les seves coses bones i dolentes, però jo els deia: “Això no ens tocarà una vegada a la vida, sinó una cada mil anys! Hem tingut la puta llet que comptin amb nosaltres per a un gènere en què es pot innovar!” “Hòstia”, deia. “Això és una oportunitat per demostrar que Catalunya, que Barcelona sap fer coses guapes! És una possibilitat única: si ens ho treballem farem una cosa espectacular.” Al final, ens vam convèncer tots i, llevat de dos que estaven d’excedència, tota la Fura hi va treballar.
Quina va ser la proposta inicial?
Una cosa amb un ADN molt nostre: el sofriment de l’home contemporani. Hi ha la cosa de fer una festa i una cerimònia per dir que som els millors, molt mediterrani, mostrant les tradicions amb un punt creatiu, però nosaltres vam anar per una altra banda.
Amb el punt de partida de la idea del viatge i dels vaixells...
La primera idea era agafar i viatjar. Per això també els vaig convèncer ràpid! [riu] “Com que hi haurà diners –els vaig dir–, ens n’anem cadascú de nosaltres a un continent i anem a buscar cultures i ens trobem aquí.” Els deia: “Anem a veure món, tot pagat, i som-hi!” [riu]. Pensàvem en un vaixell per continent que després s’ajuntaven a l’estadi... En el primer projecte del concurs vam presentar això! [riu] Van tornar i ens van dir: “Hem guanyat, però ens hem hagut d’ajuntar amb el Bassat.” I totes les nostres bogeries van quedar compensades pel seu seny: això sí, això no... “Els de la Fura volen fer cinc viatges!” “Que diguin el que vulguin, nosaltres de viatge no n’organitzem cap: que facin la cerimònia a l’estadi i vinga!” [riu]. Deu anys després, als del Fòrum, també els ho vam demanar i tampoc va colar [riu]. No hi ha manera que ens paguin el viatge tu... l’esperit català! [riu] Aquí teniu un assessor –que era molt bo, per cert [Josep Olivés]– i ja us explicarà les cultures del món com són, ens van dir. I ens vam centrar en el mar Mediterrani i en Grècia.
El mar com a punt de trobada de les cultures.
El mar Mediterrani... Quan vam fer la presentació de l’acte, al Poble Espanyol, s’havien donat recentment els premi Pulitzer, i una de les fotografies guanyadores era d’uns nens de Palestina amb flors d’olivera al cap.Vam dir: “Mira, la pau del mar Mediterrani, que és una pau impossible, perquè si ens hi fixem bé, és un niu de conflictes constant, amb religions que se les foten entre si i dins seu mateix.” Vam fer plànols d’aquesta foto en blanc i negre per cobrir les parets de la sala on fèiem la presentació... “Què feu?”, ens deien. La nostra peça es deia Mar Mediterrani, mar olímpic i si la féssim ara diríem Mar Mediterrani, mare mortum. Ara, mentre parlem, segur que hi ha gent que s’hi està ofegant. I això ha passat sempre, des de fa dos mil anys, cinc mil anys. Sempre.
“Hem fet un espectacle infantil, amb codis senzills, perquè havia d’arribar a molta gent”, van dir després de la cerimònia. Van arribar a tothom?
Sí, en general penso que sí. Hi va haver de tot, és clar. La xicota del Vidi, el nostre guitarrista, treballava en el departament de premsa de l’ambaixada a Washington i quan ens vam veure al cap de tres mesos ens va dir: “Nosaltres les vam passar de tots colors, perquè hi va haver moltes preguntes sobre què volia dir la sang i tota la pesca.” I al Japó també hi va haver una mica de rebombori. Nosaltres vam treure l’ADN nostre, el sofriment de l’home actual que deia abans. Què volia dir la sang? Era la humanitat, avançant pel Mediterrani, amb uns rems del vaixell que eren les lletres, l’abecedari, i trobant-se tots els problemes: la guerra, la ignorància, les malalties, l’economia... Tot el que provoca el caos i divideix la humanitat.
Una visió en què van tenir un punt de profètics.
Sí, perquè la primera era entre la classe dirigent i els pringats, i el principal dirigent del nostre espectacle era un negre. A més, era un actor que tenia el mateix tipus de pell i nas que l’Obama. Va ser pura casualitat, però mira. Després, des del bàndol de la prole ensenyaven els seus morts, perquè els pobres són els que fan la guerra. Els dirigents decideixen la guerra, venen i compren armes, però a la guerra no hi van mai. Aquest moment d’ensenyar els morts i els ferits, uns paios dessagnant-se a més de mig món, mai més es farà de manera voluntària en una cerimònia... Ni nosaltres mateixos érem conscients de l’impacte que tindria, perquè en els assajos ho fèiem amb aigua, no teníem realització i ho vèiem tot en petit. I després, el dia d, ho vam fer amb sang: dos primers plans de quatre i tres segons. Una imatge forta, que cada dia veiem en les notícies. A més de treballar escenografies i coses de ritme innovadores, aquests plans són l’ADN Fura que vam poder fer. Quant a gènere i tècnica, coses nostres després s’han repetit en cerimònies posteriors, però quant a contingut mai més es tornarà a mostrar una crueltat com aquesta.
Per què?
Perquè tot i que aquest tipus de teatre ara torna a estar de moda, en realitat està prohibit. I és incòmode: la gent no ho fa perquè s’embruta, perquè després hi ha molta feina a netejar, perquè no és segur... La Fura fem òperes, però quan volem tornar al nostre llenguatge característic dels inicis, propi i real, tenim problemes. La seguretat en els recintes mana i no pots tenir la gent dreta, per exemple. El descontrol no s’admet i la gent ha d’estar asseguda i identificada.
Quantes coses es van quedar pel camí per impossibilitat tècnica?
Moltes. Volíem posar molts més elements voladors, per exemple, però ens deien que res de cables per dalt. Res de res. A nosaltres sempre ens ha agradat molt l’home volador, però al final només vam poder volar al vaixell, seguint els 15 metres de l’asta. Volíem fer-ho i no ens van deixar, però després ho van fer a Sidney i a la Xina. Amb bona voluntat hauríem tingut temps de fer-ho, però no ens ho van deixar fer. Teníem un productor, el Ric [Birch], que havia estat a la de Los Angeles i des d’aleshores l’agafaven com a productor executiu per l’experiència que tenia en tot això. Era el filtre amb la casa olímpica i tenia l’última paraula. Ell no ens va deixar posar els cables per sobre, però en els Jocs posteriors, en què ell continuava de cap, veies cables voladors tota l’estona. Va anar apuntant idees bones, que no ens va deixar fer, i després les va posar en les altres [riu]. Ho veia i pensava: “La mare que el va parir!” [riu]. En tot cas, vam contribuir a evolucionar aquest gènere, segur.
Des del punt de vista creatiu, fins a quin punt els va emmanillar el fet que també havia de ser un espectacle per a menors de 18 anys?
Nosaltres ja havíem treballat per a nens i coneixíem els límits: la gent tapada i tot molt senzill, perquè ho entengui tothom. El que dèiem abans: “Un, dos, tres, quatre; a, be, ce.” Tot molt fàcil d’entendre, perquè a més havia d’arribar a mig món. Vam treballar amb idees molt clares: un vaixell, que és la humanitat que queda dividida per tots els mals, però que malgrat això hi ha esperança. Una esperança que era una nena amb problemes de pigmentació, amb la pell de més d’un color, representant el mestissatge.
Tota posada en escena és única, i en aquest cas la unicitat de l’obra era total. Sentien més el temut “i si passa... i no surt bé?”
I tant! Teníem una gran oportunitat, però si hagués passat el que va passar en l’assaig general! [riu] El [Ryuichi] Sakamoto anava dirigint, es gira per veure com el vaixell entra a l’estadi, i no surt res! [riu] Resulta que havia xocat i que el vaixell havia quedat enganxat en unes caixes que havien deixat els de les teles i que obstruïen el pas. Tot anava a temps, era pregravat, i tot s’havia de quadrar. Teníem vint minuts i cada segon estava comptat. Si començaves malament anaves sempre a contrapeu i hauria quedat un nyap. T’ho jugues tot a una carta. Per sort va passar en l’assaig i això va generar una tensió molt bona per al dia de la veritat. Si la caguem en la cerimònia ja t’asseguro que Espanya no guanya totes aquelles medalles. Possiblement algú es va dopar, algun àrbitre estava comprat, no dic que no [riu], però si no ens surt bé... Clavar la cerimònia va crear una onada...
...I?
Hi ha estudis que han analitzat psicològicament què significa una cerimònia d’obertura per a l’esdeveniment que després es fa. És un ritual, una cerimònia del poble i, si va bé, si funciona, si hi ha emoció i sorpresa, tot plegat arrossega els que venen després. I quan es tracta d’uns Jocs, passa que atletes que no estaven en els pronòstics guanyen. Tothom dona una mica més del que pot, i en aquest cas, nosaltres vam ser els primers. Com a atletes, els fureros vam tenir la sort de ser els primers a competir. I com a equip vam arribar els primers a la meta, com si diguéssim. Vam obrir un camí, vam crear un efecte, i el de la fletxa ja va tirar d’una altra manera, i el que només pensava entrar en la final va guanyar una medalla... És un efecte parateatral que, a més, és molt del nostre poble i que a Catalunya ja havia existit en els anys trenta. El poble català té un punt parateatral... Ara amb el procés també passa. És una cosa que es pot anar desinflant o no, però que existeix. Nosaltres ens vam desinflar a l’assaig, però després, vinga, som-hi, i ens va sortir bé. Vam crear l’inici d’una utopia i aquí som un país d’utopies. Entre tots creem autoestima i ens ho creiem.
La van clavar, però també van rebre crítiques: la Fura i la seva transgressió al servei del sistema...
Aquesta crítica sempre hi és. Una macrocerimònia d’inauguració és el sistema, però el que dic és que dins del sistema hem fet una cosa que mai es tornarà a fer. Per una vegada a la vida, teníem l’altaveu per arribar a mitja humanitat. Què podíem fer? Entrar en el sistema i agafar el micròfon, o no agafar-lo. Nosaltres el vam agafar i vam ensenyar els morts del Mediterrani. Tristament, el temps ens ha donat la raó. Han passat 25 anys i la cosa ha anat a pitjor: abans morien a centenars i ara, a milers. Ara fa temps que ens dediquem molt a l’òpera, un món també molt caspós, classista, i el que fem és entrar-hi per portar l’òpera a la gent, al poble.
Treballar amb el convenciment que es pot sacsejar l’ordre establert.
És això de les col·lectivitats a Catalunya en els anys trenta que deia, en el fet que la gent es pensava que podia canviar el món. Nosaltres també ens ho pensàvem... I tots els voluntaris que hi havia... És el sentit parateatral del poble català, el sentit d’aventura que ens porta a acceptar grans reptes i a fer coses aparentment impossibles. Aquest és l’esperit de la Fura. En aquell moment, hi havia una sensació que es podien transformar moltes coses a través de l’art, de la cultura... Canviar coses per mitjà de la posició social: això és parateatre. Hi va haver un efecte de llavor, de prendre riscos, d’esperit.
“Sempre hem fet òperes, fins i tot quan no en fèiem”, diu sovint. Quina òpera hi havia en la cerimònia?
N’hi havia, n’hi havia... Nosaltres vam fer un guió i en Marcelí Miret, un noi de Badalona, va fer l’animació. I en Manel Huerga, que era el director de tota la cerimònia, va dir: “Agafeu el Sakamoto per a la música.” La idea ens va encantar, tot molt simfònic, i vam fer una pel·lícula amb l’estructura dels 20 minuts, amb els nostres dibuixos i la seves músiques, les que ell ja havia publicat. Vam anar a Nova York, li vam passar el vídeo, i li vam dir que ens agradaria una cosa semblant. Ho va veure bé, va fer tota la base musical a partir d’això i un amic seu japonès li va orquestrar les melodies. La col·laboració amb el Sakamoto va ser molt bona. És una de les seves peces més simfòniques, i personalment estic orgullós d’haver-ne fet l’estructura.
Amb el bagatge que té ara, què canviaria d’aquells vint minuts?
Si ho tornéssim a fer, segurament ho faríem diferent, segur. Ara per celebrar el 25è aniversari hi havia un projecte per tornar-ho a fer. Volien convidar els voluntaris, a gent, i nosaltres havíem de fer el que vam fer aleshores en un format més petit. Fer-ne una al·legoria, i de nit, amb més vídeo, amb mappings, etc. Ja havíem fet el guió i tot, i hi havia un patrocinador [Seat], però al final no es va acabar de tirar endavant.
Amb la distància, hi va haver un abans i un després dels Jocs per a la Fura?
Pel que fa a la Fura, tot temps futur és sempre més decadent, perquè la nostra millor època sempre ha estat la d’abans del 1992. Vam crear la Fura amb 18 anys, el 1979, amb 24-25 vam triomfar, per dir-ho així, i als 33 vam fer la cerimònia. Els anys abans dels Jocs ja volt`pavem per Europa, començàvem als Estats Units, a Austràlia... Era al·lucinant, la millor època: la Fura jove, la Fura de culte. Érem actors, músics; érem guapos, lligàvem... Era una passada! [riu] Després del 92, va començar la decadència, en aquest sentit, però d’altra banda, vam començar a rebre un reconeixement que abans no teníem. Els meus tiets al poble, per exemple, que abans dels Jocs em deien: “Què és aquesta merda que feu? [riu]. Hi va haver una acceptació popular i vam deixar de ser els rars.
Més de 2.500 executors, els jugadors de rugbi i els ‘xupitos’
El teatre de la Fura demana “executors” més que no pas actors. Fins a l’espectacle dels Jocs, la companyia no havia arribat mai a moure més de cent persones, i a Barcelona, expliquen les cròniques, van ser uns 1.500. Padrissa ho nega. “Més, van ser molts més! Només per fer el mar en necessitàvem més de 2.000. I uns 500 que feien de sol. No ho sé, érem molts”, assegura, abans de recordar una anècdota. “Hi havia els que es veien, però també els que no, com ara els de dins del vaixell, els jugadors de rugbi del Club Natació Barceloneta. Havien de fer molta força i passaven molta calor. Recordo que els vaig dir: “Quan acabi, si surt bé, fotrem uns xupitos.” I vinga, quan vam acabar, quan la fletxa aquella volava, nosaltres estàvem allà foten-li [riu].” Era la narració del viatge de Jason i els argonautes fins als confins del mar Mediterrani, fins a les columnes d’Hèrcules, la porta al món desconegut que un cop oberta deixava que el mar ho inundés tot, en una al·legoria de la trobada de cultures, races i pobles. “Sens dubte el més difícil va ser aconseguir que els 26 rems seguissin el ritme. Al centre de l’estadi no se sentia bé la música perquè hi havia molts ecos. Era un merder, ressonava tot i els mariners no agafaven el ritme. Ells estaven dins el vaixell, tancat, i em vaig passar la cerimònia amb un micròfon connectat a un amplificador que hi havia a dins amb ells. Jo era a fora, sentia bé la música, i els anava marcant el ritme: “Ich ni, san go! Ich ni, san go!” Als assajos es fotien unes hòsties entre els rems, que pensava: «Quedarem fatal!» [riu]. Però la vam clavar: la vegada que va quedar millor va ser en la cerimònia.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.