La seva popularitat és inversament proporcional a la responsabilitat que va tenir en els Jocs de Barcelona. Romà Cuyàs (Barcelona, 1938) va ser una peça determinant durant el procés de gestació i elecció de la candidatura olímpica, i ho constata Josep Lluís Vilaseca, que el considera una de les figures més decisives. És un personatge idoni per fer arqueologia dels Jocs, citant-lo textualment, i podria encadenar àpats explicant anècdotes d’aquells onze anys intensos en els quals va ser secretari d’estat per a l’Esport, president del Comitè Olímpic Espanyol i vicepresident del consell rector de la candidatura, entre altres càrrecs. Assegura que ha estat testimoni de fets importants, però no es creu amb autoritat ni amb dret moral de jutjar ningú a través del relat d’unes memòries.
Com va començar tot?
Quan Samaranch va ser nomenat president del COI, el 1980, immediatament va comentar al Narcís Serra que era el moment de demanar els Jocs Olímpics del 1992 per a Barcelona, perquè tindrien possibilitats. El pare dels Jocs va ser Samaranch.
I a vostè, quan l’involucren?
L’any següent em van presentar al Narcís [Serra] i li van proposar que jo fes els números, que ell no sabia fer perquè no tenia l’obligació de saber-ne. I així vaig començar. Era atleta, havia estat secretari de la Federació Catalana d’Atletisme, era home d’empresa i, per tant, habituat a mesurar entre el risc i la prudència les activitats econòmiques de l’entorn. Tenia la capacitat per avaluar què eren els Jocs, perquè els coneixia, i també l’esport en general.
El 1981 ho veia factible?
Quan em van exposar el càrrec de primer comissari dels Jocs de Barcelona no em van parlar de cap retribució econòmica, i en aquell moment no la volia. Per a mi el més important era tenir independència per dir que no recomanava els Jocs si ho considerava oportú. En un principi era escèptic. Era claríssim que els Jocs ens feien falta, en una societat en què l’atur era més alt que la mitjana d’Espanya. El projecte retornava l’autoestima i la il·lusió. Teníem possibilitats i era un projecte bàsic per a Barcelona i Catalunya. Vaig haver de mentir molt. Per convèncer Madrid, els vaig haver de dir que els Jocs no ens costarien ni una pesseta, argumentant que les instal·lacions eren patrimoni públic i que correspondria a les administracions pagar-les i que l’espectacle dels Jocs es pagaria a si mateix amb els drets de televisió. Era un artifici, però a Madrid se’l van creure. Amb l’excusa que no ens costaven res vam vèncer moltes resistències a Madrid.
Precisament a vostè el van enviar a Madrid com a secretari d’estat per a l’Esport per vèncer aquestes resistències interiors. Com ho va viure?
Inconscient, vaig marxar sense pensar-m’ho i deixant la família. Tenia una funció bàsica perquè el projecte de la candidatura prosperés. Era l’eix en què pivotava tot. Va ser complicat i em va costar algun disgust seriós. Ningú estava a favor de Barcelona. Un dels moments complicats va ser l’oposició declarada que em va fer la sectorial d’esports del PSOE perquè els havia pres un càrrec de gran lluïment. Si jo no hagués anat a Madrid hi haurien posat un afiliat del partit. No em feia falta oposició, la tenia a dins. Jo no era militant socialista i els havia pres un càrrec de gran lluïment. Això els irritava més.
Quines altres decisions compromeses va haver de prendre?
Quan vaig fer retirar les candidatures de Jaca i Granada per als Jocs d’hivern per centrar tots els esforços en la de Barcelona. Crec que realment no tenien possibilitats, però a més havíem d’evitar que el COI ens les donés com a premi de consolació. França no va fer el mateix i va presentar París i Albertville el mateix any, i el COI els va donar les sobres: Albertville. Samaranch va estar d’acord amb la decisió, però em va costar molts insults i durant molt de temps no vaig poder anar a Granada.
L’animadversió per la candidatura va anar disminuint?
No es va acceptar mai, però els ànims es van apaivagar i van anar perdent força. La decisió d’organitzar l’Expo a Sevilla va ser un contrapès que també va ajudar a relaxar l’ambient.
Resolt l’escull interior, els tocava el més difícil: l’exterior.
Va ser una feina molt discreta i important, perquè ens enfrontàvem a candidatures molt fortes, com les de París i Amsterdam. El Chirac va fer un discurs fantàstic, i hauria estat complicat aturar una candidatura com aquella. Però vam tenir la gran sort de tenir el Samaranch.
Què afavoria Barcelona?
Un dels fets favorables és l’alternança de continents. Els del 1988 eren a Seül i per tant tocaven fora d’Àsia. Si haguessin estat a Suècia no haurien vingut a Barcelona almenys fins l’altre mandat. Molts van votar Barcelona per Samaranch, per fer content el president. Tot ens va venir de cara. Teníem una ciutat amb teixit esportiu: clubs, federacions, directius i un número de fitxes que a la resta d’Espanya no podien ni somiar. Això també ho vam fer servir davant del COI per demostrar-los que teníem experiència en competicions internacionals, i citàvem les que havíem organitzat sense la perspectiva dels Jocs.
Quan van tenir el convenciment que els donarien els Jocs?
Mai. La nit abans de l’elecció, vam estar fins a les tres de la matinada fent càlculs i travesses a la suite del Maragall a Lausana. No en teníem cap seguretat. Ens ho vam començar a creure quan els membres del COI van entrar a l’escenari i el representat del comitè italià, que era molt amic i un home fantàstic, em va fer una indicació amb el dit gran indicant-me que sortiria bé. Al cap de poc vam sentir el nom de Barcelona. Va ser una alegria molt gran. Pensàvem que sortiria París, una gran ciutat amb una gran capacitat.
S’ha fet justícia a Samaranch?
Se l’ha maltractat sempre i privant-li el reconeixement que li pertoca com a responsable dels Jocs de Barcelona. Barcelona, Catalunya i en bona part Espanya li deuen molt i no té ni un carrer al seu nom. És una vergonya. La Diagonal hauria de ser l’avinguda Samaranch. El passat pretesament falangista del Samaranch fa que una part política l’hagi vetat molt a Barcelona durant molt temps. És una persona venerada a tot el món perquè amb ell el moviment esportiu fa un canvi i fa una promoció de l’esport entre els joves brutal. Va tenir una visió politicoesportiva intel·ligent.
Per què pretesament?
Ell el que era era un home de l’esport. L’any 1951 va organitzar els campionats del món d’hoquei i era molt jove. El que buscava era una manera de poder organitzar esdeveniments esportius, i en aquell moment l’única manera era ser membre del gobierno. Ser regidor d’Esports de l’Ajuntament li permetia fer això, però no ho era per conviccions falangistes. No el van perdonar mai.
Hi havia preocupació per com gestionar les reivindicacions catalanistes?
Ho va parar en Pujol. No era una persona protagonista perquè no li tocava, però va posar un home increïblement fantàstic, amb contactes, com el Vilaseca. Va ser un secretari fantàstic que va jugar a favor dels Jocs i va llimar totes les possibles asprors que hi podien haver amb la Generalitat. La Generalitat va estar a favor dels Jocs. Tenia uns contactes polítics i va neutralitzar aquest moviment.
La copa del món de Barcelona d’atletisme del 1989 suposo que havia de ser un moment important per a un home de l’atletisme com vostè. Com el va viure?
Era la inauguració de l’Estadi Olímpic i va ser una odissea: el rei va arribar tard, els de Terra Lliure van cantar contra tot, el Primo Nebiolo, president de la IAAF, va tenir la gentilesa de fer el parlament en castellà i els xiulets es van sentir des d’Itàlia. Va ploure el que va voler i de les goteres en baixaven rius. En aquell moment només podia pensar a suïcidar-me. Va ser un fracàs considerable, però hi havia tanta il·lusió amb els Jocs que es perdonaven les deficiències. Els mitjans de comunicació van ser benèvols i van posar la ciutadania a favor dels Jocs.
Què el fa sentir més orgullós?
Haver-hi pogut estar en el nucli central del projecte més important de Catalunya del segle XX. Molta gent hi va treballar i avui Barcelona és una ciutat de referència al món, coneguda i respectada. Van sortir tan bé els Jocs que vam recuperar prestigi industrial. A Alemanya hi havia un home que deia que si érem capaços de fer uns Jocs així segur que sabríem fabricar màquines així. Van contribuir al prestigi de Catalunya. No va deixar dèficit. Hi va haver un petit benefici. Vam tenir sort perquè el 1992 hi havia una crisi econòmica important i es van acabar els diners. Vam estar a punt d’haver de posar estovalles de paper en comptes de fil. Vam anar ben justos.
Veu amb bons ulls uns Jocs d’hivern a Barcelona?
És intentar treure suc d’on no n’hi ha. No hi ha una gran tradició, ni instal·lacions ni neu a les muntanyes. És impensable que pugui competir amb ciutats a les quals la neu els entra per les finestres. Els Jocs d’estiu tenien tradició a Barcelona i ja hi havia hagut temptatives. L’any 1931 s’havien de donar a Barcelona, però amb la instauració de la República, una institució tan aristocràtica com el COI no ho va veure clar i es va espantar. Ho veig com un acte de promoció turística.