Daniel Plaza (El Prat de Llobregat, 1966), l’únic atleta català campió olímpic, viu des del 2003 a Torrevella (Baix Segura), però en les últimes setmanes no para de venir a Barcelona per participar en diferents actes commemoratius del 25è aniversari dels Jocs del 1992. Guarnit amb texans i una camisa blanca que ressalta la seva morenor, va assistir fa alguns dies a la trobada organitzada per la Federació Catalana d’Atletisme i l’Ajuntament per celebrar l’efemèride olímpica i el míting atlètic de Barcelona. El seu aspecte és impecable. Es nota que es cuida. “Faig entrenaments de triatleta”, confessa. Amb tot, ha guanyat uns 15 kg –aleshores només pesava 60 kg– des d’aquell capvespre del 30 de juliol que va fer posar dempeus tot un estadi olímpic amb la seva entrada triomfal per la porta de Marató.
La pregunta és obligada. Quines sensacions li desperta cada cop que torna a l’escenari dels seu major èxit esportiu?
Vint-i-cinc anys després la primera imatge que em ve al cap és la meva entrada a l’estadi. Faltaven uns 300 metres per arribar a la meta, i ja em veia vencedor. Vaig tenir la sensació de veure com el públic estava en silenci i de cop i volta es va escoltar un clamor perquè hi havia un atleta d’aquí que estava a punt d’arribar. La gent va començar a corejar el meu nom. Els últims metres van ser molt emocionants en veure que estava a punt d’aconseguir ser campió olímpic.
Va ser una cursa complicada, amb un circuit molt exigent i una temperatura infernal, amb 26ºC i un 88% d’humitat. Va ser de les curses més difícils de la seva carrera?
Sí, perquè a més de tots aquests factors hi havia la pressió de competir per primer cop en uns Jocs Olímpics a casa. Hi havia el record del mundial de futbol del 1982, que van ser un èxit organitzativament, però un fracàs de la representació espanyola. El circuit ja el coneixíem i les condicions eren molt dures perquè feia molta calor i humitat. En els darrers dos quilòmetres havies de pujar fins a Montjuïc, i va ser molt difícil, però bé està el que bé acaba.
El que molta gent no coneix és que després de la medalla olímpica, també va competir en els Jocs Paralímpics. Com va anar aquesta experiència?
Després dels Jocs, em van trucar des del comitè paralímpic per si volia fer de guia d’una atleta, i vaig dir que sí, però que volia que l’atleta fos espanyola per entendre-m’hi millor. Vaig córrer els 1.500 m amb Maite Espinosa, que és invident, i ens vam classificar en tercera posició. Penso que vam córrer en 5:45. Va haver-hi bona connexió. Va ser una experiència molt bonica perquè era molt diferent del que havia fet mai . I a més, també va servir per gaudir d’una altra medalla perquè la vaig sentir com si fos meva. És un fet que molta gent no coneix.
Va sovint pel Prat de Llobregat?
Sí, encara hi viuen el meu pare i les meves germanes.
Encara el reconeixen pel carrer?
La gent del veïnat de tota la vida sí. La gent jove no té a la memòria els Jocs de Barcelona, però els de la meva generació, evidentment.
Va tenir la sort de competir en tres Jocs Olímpics: Seül, Barcelona i Atlanta. A més del seu èxit personal, què van tenir els del 1992 de diferents respecte dels altres?
Principalment, la medalla i després en el tema de l’organització els de Barcelona van ser perfectes pel tracte als participants i per l’èxit dels esportistes espanyols. En aquell moment era una fita impensable.
Vostè més que ningú ha viscut totes les cares de l’esport. L’èxit per les medalles, les desqualificacions fins i tot després d’arribar a meta (tercer a Tòquio 91), i fins i tot el positiu per dopatge que a la llarga es va desestimar per irregularitats en el control. Amb què es queda de tot plegat?
Em quedo amb les coses positives, amb les coses que m’han passat i que m’han permès arribar fins on soc ara. Evidentment, en la carrera d’un esportista hi ha moments dolços i amargs. He viscut de tot, com la vida mateixa.
Va estar un temps dedicat a la política. En les files del PP, del 2007 al 2011, va ser regidor d’Educació i Esports de l’Ajuntament de Torrevella. Com valora el seu pas per la política?
Estic molt content de tot el que vaig fer i no me n’haig de penedir de res. Gràcies a la feina que vaig fer en deu anys, ho vam canviar tot, vam iniciar una revolució quant a instal·lacions esportives i en l’àmbit de la gestió. Estic molt content d’aquesta etapa política, però totes s’acaben. Algunes acaben amb bon sabor de boca, i d’altres no tant. Però estic content i no em penedeixo de res.
Va tancar aquesta etapa de manera abrupta, pel cas dels telèfons mòbils. Hi ha més mala llet en la política que a l’esport?
Sí. En la gestió política hi ha polítics bons i polítics dolents. En la meva darrera etapa vaig coincidir amb molts polítics dolents perquè van aprofitar una cosa per fer-me mal i, a més, amb acusacions que no eren veritat. La primera notícia sí, però després que es va saber tot la gent ja no li dona importància, quan per mi si que en té. Això sí, si algú em proposés tornar a política ara diria que no perquè aquesta etapa ja l’he tancada i d’una manera definitiva. Ara estic per altres coses.
Quines vivències de la seva carrera esportiva li van servir posteriorment en la seva carrera política?
L’experiència, sobretot. La meva formació acadèmica, perquè soc doctor en educació física, i el fet de ser professional com a atleta durant molts anys. He participat en moltes competicions esportives, i això m’ha permès comprovar algunes errades que veia en la gestió política. Tot això ho vaig aplicar des del meu càrrec i penso que vaig fer bona feina a Torrevella, i uns anys després ha transcendit.
Sembla mentida, però en el mundial de Londres no hi haurà cap marxador català. Pensa que s’ha trencat la baula de la marxa catalana que en un primer moment van iniciar Jordi Llopart i Josep Marín, i després van continuar vostè i Valentí Massana, entre molts d’altres?
Sí, és clar que la tradició que hi havia aquí, a Catalunya, no només per la quantitat de marxadors, sinó per la qualitat, d’alguna manera s’ha trencat. El motiu no te’l sabria dir perquè jo ja fa molts anys que no visc aquí. Tothom hi deu tenir una part de culpa.
Ara hi ha el seu amic Valentí Massana com a responsable tècnic de la marxa catalana. Pensa que podrà revertir aquesta situació?
Precisament, aquests dies hi he estat parlant. S’ha involucrat fa poc amb la federació com a entrenador i penso que ho farà molt bé perquè coneix molt aquest món, i segur que sabrà trobar les tecles per revertir aquesta situació.
Fa esport actualment?
Em cuido, em cuido. Estic en un club de triatló. No faig competicions, però surto a entrenar-me. Faig una cosa diferent del que feia abans.
L’any passat va fer 50 anys. Suposo que devia fer festa grossa perquè ja pot començar a cobrar el premi de la Llibreta Campions de La Caixa. Com a campió olímpic li corresponien 600.000 euros. Es pot saber en què els ha invertit?
És evident que la iniciativa de La Caixa va està molt bé per als esportistes que van competir en els Jocs de Barcelona. El fet de cobrar-los a partir dels 50 anys et donaven una certa tranquil·litat per afrontar el futur. Hi havia dues fórmules: o ho cobraves tot de cop, o a través d’una pensió vitalícia. Vaig triar la segona opció.
A què es dedica ara?
Porto dues empreses a Torrevella. Una d’esportiva, en què gestionem l’arribada d’esportistes estrangers, especialment escandinaus, a les instal·lacions esportives i als hotels de Torrevella. I a part d’això, tinc un parell de llicències de taxi, de transport. Amb això treballem...
I a més, ara és milionari.
He, he [riu].
No s’ha plantejat tornar a Catalunya?
Vaig marxar a Torrevella perquè la meva dona és d’allà, i em van proposar gestionar l’esport escolar de la població. Després vaig fer d’assessor i vaig acabar com a polític. A mi m’agradaria tornar a Barcelona, perquè m’agrada la ciutat, he crescut aquí i hi estic molt a gust, però és difícil per les meves filles: la Irene, de 16 anys; la Daniela, de 13 i que juga a handbol, i la Belén, de 9.