ELI MARAGALL
CAMPIONA OLÍMPICA AMB L’EQUIP ESPANYOL D’HOQUEI SOBRE HERBA ALS JOCS DE BARCELONA 92
“La medalla d’or és com un conte”
Eli Maragall va ser l’autora del gol, en la pròrroga, que va fer que el combinat espanyol d’hoquei sobre herba obtingués l’or olímpic a Terrassa en els Jocs de Barcelona 92
Assegura que el procés d’assimilació d’aquella fita encara està en marxa i que les celebracions de les bodes de plata han ajudat a prendre’n consciència
En l’aspecte esportiu és el més gran que m’ha passat. Però la vida et dona moments que també t’omplen d’orgull
Ens vam ajuntar un conjunt de noies amb molt caràcter i molta ambició, que va voler anar a totes des de l’inici
Encara recorda la trajectòria d’aquella pilota, tocar-la per desviar-ne el rumb, veure com entrava i picava contra la caixa de la porteria i que la portera alemanya no pogués fer res per refusar-la. Eli Maragall (Barcelona, 25 de novembre de 1970) mai oblidarà el gol de la seva vida, la diana que va donar l’or a l’equip espanyol d’hoquei sobre herba que va participar en els Jocs de Barcelona 92. Vint-i-cinc anys més tard ho recorda amb la mateixa naturalitat amb què ha girat full d’aquell gran record, ha creat la seva agència de viatges i ha teixit un rumb d’èxit paral·lel al món de l’hoquei. Tot i que admet que mai s’ha sentit còmoda explicant totes aquelles peripècies, rep L’Esportiu de Catalunya a la seva agència per rememorar-ho.
Segur que no serà la primera ni l’única entrevista que farà en els pròxims dies.
Els 25 anys s’han de celebrar. Són unes bodes de plata. És normal que es creï una mica de rebombori perquè s’ho val, és clar. Ho estem vivint totes amb molta intensitat, amb molta alegria i molt d’orgull. La perspectiva del temps et dona això. I també t’adones que va ser molt gran el que es va aconseguir. I, tot i que evidentment ens agradaria que se’n guanyessin moltes més, això fa que la nostra guanyi valor. El que vam fer és molt difícil.
Quina és aquella primera imatge que li ve al cap quan li parlen dels Jocs del 92?
Recordo molt la competició en si. Els darrers moments del compte enrere final, el podi... La inauguració també va ser molt especial. Hi ha moments que tinc igual de frescos que aleshores. I recordo molt el dia de la semifinal: vaig plorar més que després de la final. Va ser un moment de descarregar perquè havíem assolit l’objectiu. Aquests dies, hem fet moltes trobades i han servit per revifar molts records. I és com si no hagués passat el temps perquè fem les mateixes bromes, els mateixos comentaris...
Al llarg de la vida hi ha coses que superen aquelles emocions?
A mi m’agrada que l’esport sigui una part de la meva vida, no que la meva vida sigui el meu esport. La meva vida la divideixo en diversos blocs. L’esport, la feina, la vida familiar, els amics. Vaig crear la meva empresa, sempre he estat molt independent, m’agrada fer coses amb gent que no és estrictament del món de l’hoquei. Això ho fico a l’alçada de l’hoquei. Com a sensació, en pocs moments he sentit aquelles emocions però la vida et dona moltes coses i n’hi ha que poden arribar a tenir la importància d’aquells dies. Que la meva empresa hagi arribat a fer 15 anys també m’omple d’orgull. No tenim res a veure amb la gent del futbol, per exemple. Som gent normal amb una medalla d’or al coll que vam aconseguir fa 25 anys. I, a partir d’allà, no em puc queixar de com m’ha anat, però la medalla mai ha estat el centre de la meva vida.
Aquell any 1992 està marcat per la medalla d’or o senzillament pels Jocs Olímpics?
Per a un esportista, no hi ha res com assolir una medalla d’or. Si haguéssim fet una plata o un bronze potser estaríem aquí. Però nomes pel fet de participar, segur que ja no hauríem fet aquesta entrevista. Jugar els primers Jocs, en un esport que només tenia 500 llicències, amb una selecció que mai s’havia acostat a l’or… i guanyes. La medalla d’or és com un conte. No és gens fàcil i mai s’ha repetit. Això diu molt. Va ser la conjunció de moltes coses. Tot va ser perfecte.
Als esportistes els agrada dir allò de “encara no ho hem assimilat”, després d’una gran fita. Vint-i-cinc anys després, com està aquest procés d’assimilació?
A mi m’ha costat. Aquest any, en aquesta celebració dels 25 anys, és quan ho estic gaudint més. I ho estic assimilant més. Al principi, la gent del meu voltant estava més emocionada que jo. Em presentaven com l’olímpica que havia guanyat una medalla d’or, però jo els deia que jo era l’Eli. I després, si sorgia, ja ho explicava sense problema. Però començar per aquí a mi em provocava una situació incòmoda. I n’estic molt orgullosa, eh… I amb el temps, n’he après. Soc una persona normal, que tinc una feina, que vaig pel carrer i la gent no em coneix… i que tinc un aspecte de la meva vida que és conegut. I aquest any sí que estic agafant una perspectiva diferent que m’està ajudant a assimilar-ho.
Quins són els records més frescos d’aquella fita?
Cada una recorda les seves coses, però quan ens reunim les posem en comú i aconseguim fer un relat complet. Detalls i anècdotes que són divertides. L’altre dia, les que no eren d’aquí passejaven per la ciutat i feien fotos de coses que encara duen records, i ens les enviaven per veure si sabíem què evocaven. Va ser divertit. Hi ha coses que són inesborrables i, per exemple, el recorregut de la Vila Olímpica al camp amb l’autobús abans de la final va ser molt bèstia. Tothom en silenci abans de la final, quan nosaltres no estàvem mai en silenci. Flotava alguna cosa en l’ambient.
Què explica a les generacions més joves que han anat passant?
No explico gaires coses. Els altres n’expliquen més que jo. A mi em costa. Les meves germanes, la meva mare, la parella de la meva mare, la família. Ho van viure molt aleshores i ells ho expliquen més que nosaltres. I que jo en concret. Si ve en una conversa, cap problema. Però em feia una mica de vergonya.
Per què es va guanyar l’or?
Uns quatre o cinc anys abans érem un grup d’unes 25 jugadores. I el José Brasa, el seleccionador, ens va reunir i ens va plantejar tres opcions del que volíem fer. Una: anar als Jocs a passar-nos-ho bé; sense entrenar-nos massa i per viure l’experiència. Segona: anar a buscar un cinquè o sisè lloc que ens deixés satisfetes. I tres: anar-hi a fer alguna cosa important, anar-hi a totes. Hi havia una paraula en aquell quadre que li vam fer treure: “Preparació inhumana”. Però vam voler, per unanimitat, treballar al màxim per una medalla. Érem noies de diverses generacions i de molts llocs del territori, i ens vam posar d’acord sense problema. D’aquelles que vam decidir, algunes van acabar caient de la llista i d’altres van entrar noves. Però tothom volia anar a totes. L’últim any va ser molt bèstia. Vam anar al campionat del món de Sydney i vam quedar cinquenes. Ja vam plantar cara a les potències d’aleshores: Austràlia, Alemanya… Ja estàvem a un nivell alt. Després, en un torneig olímpic pot passar qualsevol cosa. Però físicament estàvem molt ben preparades, tàcticament també, i tècnicament no érem el millor equip però teníem jugadores molt bones. El conjunt era perfecte. Ens vam ajuntar noies amb molt de caràcter i molta personalitat. I tot això va fer que arribéssim al lloc més alt del podi.
Va costar arrencar perquè van empatar en el debut.
Vam començar empatant amb Alemanya en un partit en què ens van superar molt els nervis i ens vam posar 0-2. Però després tot va anar perfecte. Vam guanyar el Canadà i Austràlia en la fase de grups, en les semifinals ens va tocar contra Corea i la final la vam guanyar a Alemanya.
Se’n van adonar, que l’estaven fent grossa?
No ho veus dins del terreny de joc perquè estàs pel torneig. Però és veritat que quan ens vam classificar per a les semifinals l’ambient a la Vila Olímpica era una altra cosa. Ens havíem guanyat les mirades. Comences a notar que els mitjans et segueixen més. I quan vam arribar a la final, la gent ens saludava. I els atletes que nosaltres miràvem amb devoció perquè eren coneguts ens venien a donar l’enhorabona perquè havíem arribat a una final. Allà vam veure que alguna cosa havíem fet bé.
Segur que no li han fet mai aquesta; com recorda el gol?
El recordo perfectament. Encara veig la pilota entrant rere la portera després de desviar-la amb l’estic. Aleshores, em va sortir córrer fins al mig del camp. Encara teníem 15 minuts. Ja tindrem temps de celebrar. Era cosa dels nervis [riu].
Com se celebra una medalla d’or olímpica?
Amb una festa, és clar. A l’Egara ens van fer una rebuda i ens van organitzar una festa. I, després, una part de l’equip ens en vam anar a Menorca. Ja ens ho havíem reservat entre els Jocs i els Paralímpics per anar a desconnectar i relaxar. I vam deixar-ho tot després de la cerimònia de clausura. Va ser molt divertit perquè la gent d’allà se’n va assabentar i l’Ajuntament des Migjorn ens va fer una rebuda. Va estar molt bé.
Veu impossible que es repeteixi aquella gesta?
Hi ha hagut una època de crisi molt complicada i això s’ha notat en tots els aspectes. És molt complicat guanyar una medalla d’or olímpica. Molt. Primer s’ha de fer un equip que tingui molt clar l’objectiu. Si penses en positiu, les coses surten. Com en la vida. I després, que es donin tots els condicionants. De lesions, que la gent aposti fort per tu. No només amb diners sinó també amb ganes. Que el campionat vagi bé. Però no és impossible. M’encantaria.
Segueix l’hoquei actual?
Ara hi torno a jugar des de fa un parell de temporades. Feia 13 o 14 anys que no jugava. Però, per necessitat i per temes laborals, em vaig desconnectar una mica. La meva vida no girava entorn de l’hoquei i la meva parella no està ficada en el món de l’hoquei, que també va bé. Ara torno a jugar en el Junior en un equip de segona i, és clar, t’hi impliques.
Ha canviat molt?
Molt. Hi ha moltes tècniques que no sé fer. Ha evolucionat molt i crec que cap a millor. M’agrada perquè és més ràpid i no es para tant. Per exemple, jo no hauria tornat a jugar si no hi haguessin canvis sense parar el joc. No podria. I això dels quatre quarts m’agrada perquè tens temps de plantejar un partit per objectius. Està bé.
La força del col·lectiu
Que Eli Maragall marqués el gol del triomf en la pròrroga d’aquella final contra Alemanya fa que el seu sigui un dels noms més recordats. La barcelonina, però, s’encarrega en tot moment d’insistir que la força del col·lectiu va ser la clau del triomf en aquells Jocs Olímpics de Barcelona 1992. “Era un grup molt ben compensat en edats”, analitza. “Hi havia un grup de veteranes que tenien més pes, les jovenetes i després un grup mitjà que consolidava l’estructura de l’equip”, afegeix. Maragall, que aleshores tenia 21 anys quan li van penjar la medalla d’or al coll, era un de les quatre catalanes que formaven en aquell grup que dirigia José Manuel Brasa. També eren part important d’aquella selecció les terrassenques Anna Maiques, Cèlia Corres i Núria Ollé. La seva ciutat, bressol de l’hoquei sobre herba a l’Estat espanyol i ciutat amb un ràtio d’olímpics més elevada, va retre homenatge a aquella selecció fa uns dies a l’Estadi Federatiu, prop d’on fa 25 anys aquell equip va rebre la medalla d’or. “Sempre hem anat fent trobades per rememorar aquella gesta, però enguany encara és més bèstia. Però, s’ho val. Són les noces de plata”, diu Eli Margall, una de les quatre catalanes d’aquell equip. A més d’elles, també en formaven part cinc madrilenyes, quatre basques, una andalusa, una asturiana i una mexicana.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Enllaços relacionats
Publicat a
Notícies
Divendres,22 novembre 2024