Pràcticament tothom coincideix a afirmar que si Joan Antoni Samaranch no hagués estat el president del Comitè Olímpic Internacional (COI) en el moment que es va desenvolupar tot el procés de la tria dels Jocs Olímpics de l’any 1992, aquests no s’haurien fet a la ciutat de Barcelona. Sense Samaranch no es pot acabar d’entendre un esdeveniment que va fer entrar la capital de Catalunya en una nova era.

Samaranch, però, no pot ser un dels personatges a qui els mitjans preguntem pels seus records de Barcelona 92. El que fou president del COI entre el 1980 i el 2001 va morir l’abril del 2010 als 89 anys. L’any 2002 ens va deixar una mena de llegat, les seves Memorias olímpicas, en què repassava la seva trajectòria en el món de l’esport i especialment en el moviment olímpic des que va ser escollit membre del COI el 1966. En el llibre, Samaranch explica les grans decisions que va prendre durant la seva presidència –que anomena “la revolució de l’olimpisme”–, la crisi dels últims anys del seu mandat i el que hauria de ser el COI del segle XXI.

També repassa els deu Jocs Olímpics que es van celebrar durant la seva presidència –cinc d’hivern i cinc d’estiu– des de Sarajevo 1984 fins a Sydney 2000. De cadascun d’aquests Jocs ens explica, en primera persona, com els va viure, tant durant els períodes de preparació com durant les competicions. No cal dir que els de Barcelona són els Jocs als quals dedica més espai dels deu que va presidir: 35 planes. De cadascun d’aquests Jocs Samaranch va fer una mena de dietari en què anotava algunes de les coses que havia fet o li havien passat cada dia. Això és el que repassarem aquí dia a dia, des del dia de la inauguració, el 25 de juliol, fins al dia de la cloenda, el 9 d’agost. Les memòries de Samaranch dels Jocs de la seva ciutat.