Que vam saber estar a l’altura. Banyo­les tenia uns dèficits urbanístics, i en alguns edi­fi­cis, com el Club Natació Banyo­les, que no s’hau­rien cor­re­git mai sense els Jocs. O mol­tes obres encara esta­rien avui per fer. Els Jocs gene­ren inver­si­ons extra­or­dinàries de les admi­nis­tra­ci­ons i, per tant, era una opor­tu­ni­tat única. Tot i les ombres que la gent hi pugui bus­car o tro­bar, el que va repre­sen­tar la inversió olímpica per a Banyo­les va ser increïble. Estaríem par­lant d’entre 12.500 i 14.000 mili­ons de pes­se­tes [75 i 85 mili­ons d’euros], un milió per ciu­tadà. Cap altra sub­seu va rebre tant.

Prin­ci­pal­ment, hi havia un pro­blema de dis­curs. Hi havia el sen­ti­ment que es feien obres olímpi­ques, només per a la cele­bració de les pro­ves, i no era així. A més, con­cep­tu­al­ment, no érem sub­seu de fut­bol o d’un esport de mas­ses, fet que hau­ria aju­dat a tenir més com­prensió, sinó que es trac­tava d’un esport mino­ri­tari com el rem. Quan vam tenir més espec­ta­dors, van ser els 5.000 de les finals.

El sen­ti­ment d’inco­mo­di­tat del ciu­tadà el podíem enten­dre perquè la ciu­tat va estar dos anys de cap per avall. En aquest temps, vam fer obres que s’hau­rien d’haver fet en 15 anys. Segons el pla gene­ral de Banyo­les del 1983, a la ciu­tat hi havia dues pri­o­ri­tats a vint anys vista. La pri­mera: el sota Mones­tir, que encara avui no l’hem pogut resol­dre. I l’altra era la zona nord de Banyo­les, a tocar de l’estany, on es feien les pro­ves olímpi­ques. Vam refor­mar el Club Natació Banyo­les, vam cons­truir el pri­mer pavelló de la ciu­tat, vam fer un parc de 130.000 metres qua­drats que pot­ser no li toca­ria a una ciu­tat d’aquesta dimensió i vam crear un barri nou, la Vila Olímpica. I, en aquest últim aspecte, com que era una ope­ració sobre la qual es podien abo­car els vol­tors de l’espe­cu­lació [es movien uns 4.000 mili­ons de pes­se­tes, 24 d’euros], ho vam ges­ti­o­nar públi­ca­ment per demos­trar que es podia cons­truir bé i a un preu rao­na­ble. Sense els Jocs, pot­ser avui no hi hau­ria res de tot això.

Per natu­ra­lesa, sem­pre soc autocrític, però tot va anar sobre rodes. Vam acon­se­guir una lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal impres­si­o­nant. Fins i tot de Madrid, que va posar-hi 600 mili­ons de pes­se­tes [3,6 d’euros], tant com el COOB [comitè orga­nit­za­dor dels Jocs]. Lle­vat de la plaça de les Rodes, que es va aca­bar tres anys després dels Jocs, vam fer tot el que volíem, i a temps.

No el vam saber fer. Es van gas­tar diners en el pro­jecte que no van ser­vir per a res, però també s’ha de tenir en compte que les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques no podíem fer l’hotel. Havia de ser una empresa pri­vada. També havíem ideat el parc natu­ral de la Puda, on hi havia d’anar el bal­ne­ari de la Puda. I que ni es va fer lla­vors ni està fet ara.

Ho sabíem i ho intuíem. Tots havíem dit que hi hau­ria dos anys de molèsties i després puja­ria la qua­li­tat de vida, com així va ser. Però no es va apro­fi­tar en aquest sen­tit l’impuls de la cam­pa­nya d’imatge que supo­sava cada dia, durant una set­mana, obrir les com­pe­ti­ci­ons dels Jocs de Bar­ce­lona. Banyo­les va fer una magnífica aposta per la indústria als anys cin­quanta que va enri­quir una ciu­tat que era pobra. També déu n’hi do la xarxa de comerç que hi ha. Però mai ha vol­gut fer una aposta deci­dida pel turisme. L’única cosa que es va edi­fi­car amb cri­teri d’allot­ja­ment turístic lli­gat als Jocs són els apar­ta­ments de La Carpa [davant de l’ofi­cina de turisme de l’estany], que encara estan a mig fer. I ja fa 25 anys.

No, perquè tot depe­nia de la ini­ci­a­tiva pri­vada. La ciu­tat no va creure oportú fer aquesta aposta. No sé valo­rar si és un error perquè, si es vol, encara es pot fer aquesta aposta, tot i que s’ha per­dut l’impacte dels Jocs.

Lògica­ment es va notar el canvi de bio­rit­mes, però la ciu­tat no es va atu­rar. Ja havíem gene­rat una dinàmica, mal­grat que hi havia una crisi dura. Abans dels Jocs, el nivell d’inversió de l’Ajun­ta­ment mai havia superat els 200 mili­ons de pes­se­tes. El 1993 va ser de 400 i el 1994, de 500. Objec­ti­va­ment, l’acti­vi­tat econòmica no es va fre­nar, tam­poc la pública, tot i haver de pagar els deu­tes amb els bancs de totes les obres fetes. Amb la zona nord resolta, vam anar a fer actu­a­ci­ons cap al sud amb la idea de tras­lla­dar-hi el model arqui­tectònic de la Vila Olímpica. Però no ens en vam sor­tir. De fet, ni encara ara està resolt.

Sem­pre s’havia dit que, si Bar­ce­lona era seu dels Jocs, Banyo­les era una clara can­di­data a aco­llir el rem. S’hi havien fet cam­pi­o­nats i hi havia hagut la tra­dició Abreu. Però també teníem clar que havíem d’estar alerta, no ens podien fer els Jocs. Pensa que es podia haver fet tot amb poca inversió, amb una estruc­tura des­mun­ta­ble, com un circ iti­ne­rant. I això lògica­ment no es volia.

Amb l’Ajun­ta­ment, hi col·labo­ra­ven per­so­nes com en Jeroni Moner o Josep Riera, dedi­ca­des a l’urba­nisme, però també introduïdes en la vida cul­tu­ral i espor­tiva de la ciu­tat. Això els per­me­tia tenir una visió panoràmica. I vam convèncer l’alcalde [lla­vors, Pere Hernández, CiU] per encar­re­gar un docu­ment fona­men­tal, un estudi sobre la impli­cació dels Jocs a la ciu­tat. Un estudi magnífic, visi­o­nari. Això va donar peu al lli­bre Banyo­les, a l’ombra dels JJOO 92. En ell hi va par­ti­ci­par també en Car­les Abellà, mes­tre de tots els eco­lo­gis­tes de Banyo­les, que con­si­de­rava que els Jocs no només eren una opor­tu­ni­tat per a la ciu­tat, sinó també per a l’estany, que hi va sor­tir gua­nyant. Pensa que lla­vors estava en perill de degra­dació, pels gavi­ans i perquè no hi havia bona cir­cu­lació d’aigua ni xarxa de depu­ració. I quan Bar­ce­lona obté els Jocs ens llan­cem a totes, sense renun­ciar a res.

El prin­ci­pal pro­blema era que teníem en con­tra el pre­si­dent de la fede­ració espa­nyola [Fran­cisco Zuri­ar­rain] i també el de la cata­lana [Jesús Agüero]. L’últim va arri­bar a dir que l’estany era molt bonic, però no s’hi podia prac­ti­car rem d’alta com­pe­tició. Era clar que volien apro­fi­tar els Jocs per cons­truir alguna cosa al Llo­bre­gat. La sort que vam tenir va ser que fer 2.000 metres de pista no val el doble que 1.000, sinó qua­tre vega­des més. I això va pro­pi­ciar que allà s’hi celebrés només el piragüisme i nosal­tres ens quedéssim el rem.

Cab­dal, igual que el de Josep Lluís Vila­seca [secre­tari gene­ral de l’Esport lla­vors]. També teníem a favor el pre­si­dent de la FISA, Tho­mas Keller. Hi havia bas­tanta divisió d’opi­ni­ons, però va pre­va­ler l’espe­rit Mara­gall, aque­lla idea tan seva i del seu avi d’esquit­xar el ter­ri­tori, de tenir moltíssi­mes seus. Des del punt de vista con­cep­tual, Mara­gall va ser la per­sona que va fer més per Banyo­les en els Jocs. Va defen­sar que féssim la Vila Olímpica i alhora l’auto­via i la vari­ant, i això va per­me­tre tenir en els dos casos l’exempció de l’IVA perquè eren obres olímpi­ques, fet que ens aju­dava molt. I, com Mara­gall, la Gene­ra­li­tat també s’hi va bol­car.

També era par­ti­dari de dur el rem a Banyo­les. Després de les finals, amb jo, Mara­gall i Pujol al cos­tat, fins i tot va dir públi­ca­ment que aquí s’hi havia d’haver fet també el piragüisme.

Ho vam pas­sar mala­ment perquè havíem de nego­ciar cada dia amb ERC i CUP les obres de ciu­tat i amb CiU, les olímpi­ques. I, per postres, CiU va estar uns mesos sense donar-nos suport. Fins que un dia em vaig plan­tar: ‘Si con­ti­nuem així, paro les obres.’ I així ho vaig fer. Durant una set­mana, les obres olímpi­ques van estar atu­ra­des. Però tot es va arre­glar fruit de la inter­venció de la Gene­ra­li­tat. A més, vam tenir la sort que el COOB va desig­nar direc­tor del cen­tre neuràlgic olímpic a Banyo­les Joan Mala­ge­lada, segon de CiU a la ciu­tat i amb qui em vaig enten­dre a la per­fecció. Vist ara amb pers­pec­tiva, la cosa va anar menys mala­ment de com ho vam viure en aquell moment.

Amb els inde­pen­den­tis­tes, m’hi vaig enten­dre per­fec­ta­ment. I els estic molt agraït perquè van tenir seny i van saber pac­tar, tant en el mun­dial del 1991 com el 1992. Jo els vaig dir que no em boi­co­te­ges­sin les pro­ves i faria tot el pos­si­ble perquè pogues­sin expres­sar-se on vol­gues­sin. I van deci­dir pen­jar la pan­carta“Fre­e­dom for Cata­lo­nia” a la línia d’arri­bada, estratègica­ment perquè es veiés sem­pre per tele­visió, per exem­ple.

Que hi havia el risc que els Jocs fos­sin un ins­tru­ment d’espa­nyo­lit­zació era un dis­curs que exis­tia als anys vui­tanta, encara que final­ment no es produís. Mara­gall hi va tenir molt a veure, fins i tot vetant amb la seva fer­mesa la impo­sició de tenir un comis­sari de Madrid. Però, el mis­satge havia calat i molts van desis­tir de fer-se volun­ta­ris. Dels 1.400 que hi havia, només 400 eren de Banyo­les. Jo pen­sava que arri­baríem almenys a la mei­tat, però ni això. Va ser una cosa que em va saber greu.

No obli­dem que a Banyo­les hi havia hagut dues bom­bes, el 1986 i el 1989, almenys rei­vin­di­ca­des per Terra Lliure. A l’Ofi­cina Olímpica, per sort, no hi havia ningú, però a la caserna de la Guàrdia Civil hi va haver dos ferits greus. Per tant, hi havia ante­ce­dents i també una certa psi­cosi que a Banyo­les hi podia pas­sar alguna cosa. Que una bomba ho podria fer anar tot en orris, com a Munic.

S’havia con­vo­cat una mani­fes­tació en con­tra de l’arri­bada de la flama, a la plaça Major. Jo els vaig dir, a la Guàrdia Civil, que tin­gues­sin seny. Però vaig sor­tir de casa i em vaig tro­bar una tan­queta al car­rer. És evi­dent que van fer cas omís de tot el que els havia dit jo, que com a alcalde era el res­pon­sa­ble de segu­re­tat de la ciu­tat. La mani­fes­tació es va fer, i a tocar d’on hi havia la flama, però un cen­te­nar d’inde­pen­den­tis­tes van inter­rom­pre Joan Mala­ge­lada durant el seu par­la­ment. Em va que­dar un molt mal regust d’aquell dia.

Em vaig indig­nar. No conei­xia els altres detin­guts a Cata­lu­nya en el marc de l’ope­ració Garzón, però sí els tres nois de Banyo­les. I hau­ria posat la mà al foc que eren inde­pen­den­tis­tes, però que no tenien res a veure ni amb actes ter­ro­ris­tes ni amb Terra Lliure. Quan vaig saber que ana­ven a Madrid, l’advo­cat de l’Ajun­ta­ment, Lluís Pau, també hi va anar, i entre regi­dors i alguns ciu­ta­dans vam reco­llir els diners per pagar la fiança perquè no hi hagués ni un segon d’espera. Va ser molt dur, molt greu i molt des­pro­por­ci­o­nat.

El que sabia més greu era que tenia més una volun­tat exem­pla­rit­za­dora que no pas pro­ve­nia de dades fer­mes. Tenien una llista i van esco­llir encara no sé basant-se en què. Però fins aquí es podia arri­bar. Si fer els Jocs havia de pas­sar per aquest tipus d’actu­a­ci­ons, millor no fer-los. El res­pecte a les per­so­nes sem­pre hi ha de ser. També ens va fer mal que durant un temps també hi va haver ame­na­ces d’ETA.

Mol­tes, no. Poques i molt clares. M’agrada l’acte d’avui pels 25 anys de l’ope­ració Garzón [l’entre­vista es va fer el 14 de juliol], sobre­tot pel títol: “Tor­tura, mai més, con­tra ningú!” És l’espe­rit que hi ha d’haver i el que hi havia d’haver hagut des del pri­mer dia. De fet, del 7 de juliol al 2 d’agost no va pas­sar res.

Hi va haver moltíssima gestió diplomàtica i tots, abso­lu­ta­ment tots, vam estar a l’altura de les cir­cumstàncies. Ningú va fer nosa a ningú i tot­hom va tro­bar el seu espai. Sí que també haig de res­sal­tar que vam ser l’única sub­seu on no va anar ni el rei ni cap inte­grant de la família reial. No ho vaig dema­nar explícita­ment, però vaig res­sal­tar que seria pru­dent que la pri­mera auto­ri­tat fos Pujol o Mara­gall per evi­tar ten­si­ons inne­cessàries. Els estic agraït que em fes­sin cas. Si el rei hagués vin­gut, s’hau­ria pogut inter­pre­tar com una pro­vo­cació i hau­ria tren­cat l’equi­li­bri que havíem inten­tat man­te­nir, sobre­tot arran de l’ope­ració Garzón.

Va ser un acte opor­tu­nista que no el vam cali­brar bé perquè es va allar­gar molt més del que pensàvem. Fins i tot alguns països afri­cans van amenaçar de fer boi­cot, però real­ment quants d’aquests països par­ti­ci­pa­ven en el rem? La res­posta era cap o un. Per tant, per aquí no per­ju­di­ca­rien. En l’àmbit olímpic, no va ser pro­blema perquè el COOB sem­pre es va posar del nos­tre cos­tat. Tots, des de Mara­gall, ens van dir de seguida que el que decidíssim nosal­tres ho defen­sa­rien. I sem­pre així, fins que Aznar va arri­bar al govern el 1996.

El pro­blema no era l’expo­sició del boi­ximà o si ens havíem de replan­te­jar el Museu Dar­der, sinó que s’havia ins­tal·lat la idea que Banyo­les era racista, en un moment en què cos­tava ges­ti­o­nar l’arri­bada de tants immi­grants fins als 1.200 [sobre un total de 16.000 en aque­lla època]. Feia mal. Així que em vaig reu­nir amb ells i els vaig dir: ‘Si el boi­ximà us molesta, el trec.’ I la res­posta va ser: ‘Aquest senyor no té pro­ble­mes d’habi­tatge, sani­ta­ris, d’esco­la­rit­zació i de tre­ball. No té cap pro­blema, i nosal­tres sí. Ocupi’s de nosal­tres. Si no els molesta, a nosal­tres tam­poc.’ Això també ens va ser­vir d’argu­ment quan vam haver d’anar a la Unesco.

Total­ment. Vam pen­sar que si el trèiem, es començarien a qüesti­o­nar infi­ni­tes coses, menys les real­ment impor­tants. Per exem­ple, vaig rebre una carta de l’alcalde de San Fran­cisco dient-me que el tragués quan lla­vors ell repri­mia els negres vius a cops de pal pels car­rers de la seva ciu­tat. Però, en línies gene­rals, crec que vam saber com­ba­tre el tòpic de ciu­tat racista que se’ns volia atri­buir.

Del tot; però també hi va influir la ter­gi­ver­sació que es va fer de la rea­li­tat. Es donava una imatge molt i molt dis­tor­si­o­nada de la ciu­tat. Jo des­co­nei­xia les car­tes d’Arce­lin, però les que rebia dels seus inter­lo­cu­tors deien coses tan extra­va­gants com que el portàvem cada any a la plaça Major i fèiem un acte de burla cap a ell. Per exem­ple, m’ho va dir el minis­tre d’Afers Exte­ri­ors de Sene­gal. Ima­gina-t’ho.