JOAN SOLANA
ALCALDE DE BANYOLES 1991-1999
“Sense els Jocs, moltes de les obres encara estarien per fer; era una oportunitat única”
“[La inversió olímpica] Va ser increïble, d’entre 12.500 i 14.000 milions de pessetes, un milió per ciutadà”, explica l’exalcalde, que afegeix: “No ens podien fer els Jocs. Es podia resoldre amb una estructura desmuntable, com un circ itinerant, però no es volia això”
L’estany també hi va guanyar. Estava en perill de degradació, per la mala circulació de l’aigua i la falta de xarxa de depuració.
Conceptualment, Maragall va ser qui va fer més per la ciutat. Va defensar que féssim l’autovia i la Vila Olímpica. Tot. Hi va haver molta gestió diplomàtica i tothom va estar a l’altura. Vam ser l’única subseu on no va anar el rei
Hi havia certa psicosi que a Banyoles hi podia passar alguna cosa. Que una bomba ho pogués fer anar tot en orris.
[L’operació Garzón’] tenia més voluntat exemplaritzadora i no provenia de dades fermes. Va ser greu i desproporcionada
Els set dies de regates de rem van anar com una seda, però van acabar sent un element secundari a Banyoles, que va aprofitar els Jocs Olímpics del 1992 per transformar la ciutat i les seves connexions. El que va ser alcalde de la ciutat durant la cita, Joan Solana (Banyoles, 1951) explica com es van viure els anys previs –fins al 1991, a l’oposició– i també els dies anteriors, d’alta tensió sobretot amb la detenció de tres independentistes dins el marc de l’operació Garzón i la polèmica del boiximà del Museu Darder, que va acabar esdevenint universal.
Un quart de segle després, què és el primer que li ve al cap en relació amb els Jocs?
Que vam saber estar a l’altura. Banyoles tenia uns dèficits urbanístics, i en alguns edificis, com el Club Natació Banyoles, que no s’haurien corregit mai sense els Jocs. O moltes obres encara estarien avui per fer. Els Jocs generen inversions extraordinàries de les administracions i, per tant, era una oportunitat única. Tot i les ombres que la gent hi pugui buscar o trobar, el que va representar la inversió olímpica per a Banyoles va ser increïble. Estaríem parlant d’entre 12.500 i 14.000 milions de pessetes [75 i 85 milions d’euros], un milió per ciutadà. Cap altra subseu va rebre tant.
Però, malgrat tot això, la ciutat no va acceptar de forma unànime els Jocs. Per què?
Principalment, hi havia un problema de discurs. Hi havia el sentiment que es feien obres olímpiques, només per a la celebració de les proves, i no era així. A més, conceptualment, no érem subseu de futbol o d’un esport de masses, fet que hauria ajudat a tenir més comprensió, sinó que es tractava d’un esport minoritari com el rem. Quan vam tenir més espectadors, van ser els 5.000 de les finals.
Però es va intentar explicar.
El sentiment d’incomoditat del ciutadà el podíem entendre perquè la ciutat va estar dos anys de cap per avall. En aquest temps, vam fer obres que s’haurien d’haver fet en 15 anys. Segons el pla general de Banyoles del 1983, a la ciutat hi havia dues prioritats a vint anys vista. La primera: el sota Monestir, que encara avui no l’hem pogut resoldre. I l’altra era la zona nord de Banyoles, a tocar de l’estany, on es feien les proves olímpiques. Vam reformar el Club Natació Banyoles, vam construir el primer pavelló de la ciutat, vam fer un parc de 130.000 metres quadrats que potser no li tocaria a una ciutat d’aquesta dimensió i vam crear un barri nou, la Vila Olímpica. I, en aquest últim aspecte, com que era una operació sobre la qual es podien abocar els voltors de l’especulació [es movien uns 4.000 milions de pessetes, 24 d’euros], ho vam gestionar públicament per demostrar que es podia construir bé i a un preu raonable. Sense els Jocs, potser avui no hi hauria res de tot això.
Van poder construir o reformar tot el que tenien al cap?
Per naturalesa, sempre soc autocrític, però tot va anar sobre rodes. Vam aconseguir una lleialtat institucional impressionant. Fins i tot de Madrid, que va posar-hi 600 milions de pessetes [3,6 d’euros], tant com el COOB [comitè organitzador dels Jocs]. Llevat de la plaça de les Rodes, que es va acabar tres anys després dels Jocs, vam fer tot el que volíem, i a temps.
Que no es fes l’hotel de cinc estrelles, va ser una desil·lusió?
No el vam saber fer. Es van gastar diners en el projecte que no van servir per a res, però també s’ha de tenir en compte que les administracions públiques no podíem fer l’hotel. Havia de ser una empresa privada. També havíem ideat el parc natural de la Puda, on hi havia d’anar el balneari de la Puda. I que ni es va fer llavors ni està fet ara.
És evident que pel que fa al turisme, els Jocs no van ser cap trampolí.
Ho sabíem i ho intuíem. Tots havíem dit que hi hauria dos anys de molèsties i després pujaria la qualitat de vida, com així va ser. Però no es va aprofitar en aquest sentit l’impuls de la campanya d’imatge que suposava cada dia, durant una setmana, obrir les competicions dels Jocs de Barcelona. Banyoles va fer una magnífica aposta per la indústria als anys cinquanta que va enriquir una ciutat que era pobra. També déu n’hi do la xarxa de comerç que hi ha. Però mai ha volgut fer una aposta decidida pel turisme. L’única cosa que es va edificar amb criteri d’allotjament turístic lligat als Jocs són els apartaments de La Carpa [davant de l’oficina de turisme de l’estany], que encara estan a mig fer. I ja fa 25 anys.
L’Ajuntament podia haver fer alguna cosa més?
No, perquè tot depenia de la iniciativa privada. La ciutat no va creure oportú fer aquesta aposta. No sé valorar si és un error perquè, si es vol, encara es pot fer aquesta aposta, tot i que s’ha perdut l’impacte dels Jocs.
Fins a quin punt la ressaca postolímpica va afectar l’activitat a la ciutat?
Lògicament es va notar el canvi de bioritmes, però la ciutat no es va aturar. Ja havíem generat una dinàmica, malgrat que hi havia una crisi dura. Abans dels Jocs, el nivell d’inversió de l’Ajuntament mai havia superat els 200 milions de pessetes. El 1993 va ser de 400 i el 1994, de 500. Objectivament, l’activitat econòmica no es va frenar, tampoc la pública, tot i haver de pagar els deutes amb els bancs de totes les obres fetes. Amb la zona nord resolta, vam anar a fer actuacions cap al sud amb la idea de traslladar-hi el model arquitectònic de la Vila Olímpica. Però no ens en vam sortir. De fet, ni encara ara està resolt.
Quan apareix per primer cop la possibilitat que Banyoles fos subseu olímpica de rem?
Sempre s’havia dit que, si Barcelona era seu dels Jocs, Banyoles era una clara candidata a acollir el rem. S’hi havien fet campionats i hi havia hagut la tradició Abreu. Però també teníem clar que havíem d’estar alerta, no ens podien fer els Jocs. Pensa que es podia haver fet tot amb poca inversió, amb una estructura desmuntable, com un circ itinerant. I això lògicament no es volia.
Què es va fer?
Amb l’Ajuntament, hi col·laboraven persones com en Jeroni Moner o Josep Riera, dedicades a l’urbanisme, però també introduïdes en la vida cultural i esportiva de la ciutat. Això els permetia tenir una visió panoràmica. I vam convèncer l’alcalde [llavors, Pere Hernández, CiU] per encarregar un document fonamental, un estudi sobre la implicació dels Jocs a la ciutat. Un estudi magnífic, visionari. Això va donar peu al llibre Banyoles, a l’ombra dels JJOO 92. En ell hi va participar també en Carles Abellà, mestre de tots els ecologistes de Banyoles, que considerava que els Jocs no només eren una oportunitat per a la ciutat, sinó també per a l’estany, que hi va sortir guanyant. Pensa que llavors estava en perill de degradació, pels gavians i perquè no hi havia bona circulació d’aigua ni xarxa de depuració. I quan Barcelona obté els Jocs ens llancem a totes, sense renunciar a res.
Hi havia corrents d’opinió que volien un canal fluvial al Llobregat per fer-hi també el rem. Què va fer valer Banyoles?
El principal problema era que teníem en contra el president de la federació espanyola [Francisco Zuriarrain] i també el de la catalana [Jesús Agüero]. L’últim va arribar a dir que l’estany era molt bonic, però no s’hi podia practicar rem d’alta competició. Era clar que volien aprofitar els Jocs per construir alguna cosa al Llobregat. La sort que vam tenir va ser que fer 2.000 metres de pista no val el doble que 1.000, sinó quatre vegades més. I això va propiciar que allà s’hi celebrés només el piragüisme i nosaltres ens quedéssim el rem.
Quin paper va tenir l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall?
Cabdal, igual que el de Josep Lluís Vilaseca [secretari general de l’Esport llavors]. També teníem a favor el president de la FISA, Thomas Keller. Hi havia bastanta divisió d’opinions, però va prevaler l’esperit Maragall, aquella idea tan seva i del seu avi d’esquitxar el territori, de tenir moltíssimes seus. Des del punt de vista conceptual, Maragall va ser la persona que va fer més per Banyoles en els Jocs. Va defensar que féssim la Vila Olímpica i alhora l’autovia i la variant, i això va permetre tenir en els dos casos l’exempció de l’IVA perquè eren obres olímpiques, fet que ens ajudava molt. I, com Maragall, la Generalitat també s’hi va bolcar.
I Samaranch?
També era partidari de dur el rem a Banyoles. Després de les finals, amb jo, Maragall i Pujol al costat, fins i tot va dir públicament que aquí s’hi havia d’haver fet també el piragüisme.
Les eleccions municipals del 1991 van deixar una situació de mal governar a l’Ajuntament, amb set regidors de Plataforma Progressista, sis de CiU i un d’ERC, CUP, CDS i PP. Un galimaties ingovernable?
Ho vam passar malament perquè havíem de negociar cada dia amb ERC i CUP les obres de ciutat i amb CiU, les olímpiques. I, per postres, CiU va estar uns mesos sense donar-nos suport. Fins que un dia em vaig plantar: ‘Si continuem així, paro les obres.’ I així ho vaig fer. Durant una setmana, les obres olímpiques van estar aturades. Però tot es va arreglar fruit de la intervenció de la Generalitat. A més, vam tenir la sort que el COOB va designar director del centre neuràlgic olímpic a Banyoles Joan Malagelada, segon de CiU a la ciutat i amb qui em vaig entendre a la perfecció. Vist ara amb perspectiva, la cosa va anar menys malament de com ho vam viure en aquell moment.
També hi havia el moviment independentista, amb ERC i la CUP encapçalant la línia opositora a la celebració dels Jocs.
Amb els independentistes, m’hi vaig entendre perfectament. I els estic molt agraït perquè van tenir seny i van saber pactar, tant en el mundial del 1991 com el 1992. Jo els vaig dir que no em boicotegessin les proves i faria tot el possible perquè poguessin expressar-se on volguessin. I van decidir penjar la pancarta“Freedom for Catalonia” a la línia d’arribada, estratègicament perquè es veiés sempre per televisió, per exemple.
I la gent jove de la ciutat?
Que hi havia el risc que els Jocs fossin un instrument d’espanyolització era un discurs que existia als anys vuitanta, encara que finalment no es produís. Maragall hi va tenir molt a veure, fins i tot vetant amb la seva fermesa la imposició de tenir un comissari de Madrid. Però, el missatge havia calat i molts van desistir de fer-se voluntaris. Dels 1.400 que hi havia, només 400 eren de Banyoles. Jo pensava que arribaríem almenys a la meitat, però ni això. Va ser una cosa que em va saber greu.
Aquest moviment independentista va ser l’excusa per ocupar la ciutat d’agents de la Guàrdia Civil abans i durant les proves?
No oblidem que a Banyoles hi havia hagut dues bombes, el 1986 i el 1989, almenys reivindicades per Terra Lliure. A l’Oficina Olímpica, per sort, no hi havia ningú, però a la caserna de la Guàrdia Civil hi va haver dos ferits greus. Per tant, hi havia antecedents i també una certa psicosi que a Banyoles hi podia passar alguna cosa. Que una bomba ho podria fer anar tot en orris, com a Munic.
El dia de l’arribada de la flama olímpica, el 14 de juny de 1992, hi havia un miler d’agents i fins i tot tres tanquetes. No se’n va fer un gra massa?
S’havia convocat una manifestació en contra de l’arribada de la flama, a la plaça Major. Jo els vaig dir, a la Guàrdia Civil, que tinguessin seny. Però vaig sortir de casa i em vaig trobar una tanqueta al carrer. És evident que van fer cas omís de tot el que els havia dit jo, que com a alcalde era el responsable de seguretat de la ciutat. La manifestació es va fer, i a tocar d’on hi havia la flama, però un centenar d’independentistes van interrompre Joan Malagelada durant el seu parlament. Em va quedar un molt mal regust d’aquell dia.
Res a veure, però amb les detencions, el 7 de juliol, de Xavi Puigdemont, Xavi Ros i Xavi Alemany, integrants de la CUP. Què va pensar quan ho va saber?
Em vaig indignar. No coneixia els altres detinguts a Catalunya en el marc de l’operació Garzón, però sí els tres nois de Banyoles. I hauria posat la mà al foc que eren independentistes, però que no tenien res a veure ni amb actes terroristes ni amb Terra Lliure. Quan vaig saber que anaven a Madrid, l’advocat de l’Ajuntament, Lluís Pau, també hi va anar, i entre regidors i alguns ciutadans vam recollir els diners per pagar la fiança perquè no hi hagués ni un segon d’espera. Va ser molt dur, molt greu i molt desproporcionat.
Tortures físiques i psíquiques, i moltes hores d’interrogatori. S’ho explica, 25 anys després?
El que sabia més greu era que tenia més una voluntat exemplaritzadora que no pas provenia de dades fermes. Tenien una llista i van escollir encara no sé basant-se en què. Però fins aquí es podia arribar. Si fer els Jocs havia de passar per aquest tipus d’actuacions, millor no fer-los. El respecte a les persones sempre hi ha de ser. També ens va fer mal que durant un temps també hi va haver amenaces d’ETA.
Va rebre moltes pressions per la implicació de l’Ajuntament?
Moltes, no. Poques i molt clares. M’agrada l’acte d’avui pels 25 anys de l’operació Garzón [l’entrevista es va fer el 14 de juliol], sobretot pel títol: “Tortura, mai més, contra ningú!” És l’esperit que hi ha d’haver i el que hi havia d’haver hagut des del primer dia. De fet, del 7 de juliol al 2 d’agost no va passar res.
El millor de tot és que la setmana de competició, la raó de tot plegat, tot va anar perfecte?
Hi va haver moltíssima gestió diplomàtica i tots, absolutament tots, vam estar a l’altura de les circumstàncies. Ningú va fer nosa a ningú i tothom va trobar el seu espai. Sí que també haig de ressaltar que vam ser l’única subseu on no va anar ni el rei ni cap integrant de la família reial. No ho vaig demanar explícitament, però vaig ressaltar que seria prudent que la primera autoritat fos Pujol o Maragall per evitar tensions innecessàries. Els estic agraït que em fessin cas. Si el rei hagués vingut, s’hauria pogut interpretar com una provocació i hauria trencat l’equilibri que havíem intentat mantenir, sobretot arran de l’operació Garzón.
Els Jocs van atiar una polèmica internacional com la de l’exposició del boiximà al Museu Darder de Banyoles. Com la va viure com a alcalde?
Va ser un acte oportunista que no el vam calibrar bé perquè es va allargar molt més del que pensàvem. Fins i tot alguns països africans van amenaçar de fer boicot, però realment quants d’aquests països participaven en el rem? La resposta era cap o un. Per tant, per aquí no perjudicarien. En l’àmbit olímpic, no va ser problema perquè el COOB sempre es va posar del nostre costat. Tots, des de Maragall, ens van dir de seguida que el que decidíssim nosaltres ho defensarien. I sempre així, fins que Aznar va arribar al govern el 1996.
La polèmica, encesa per un metge de Cambrils, Alphonse Arcelin, va coincidir amb un moment d’arribada d’immigració de països africans a la ciutat. Va originar tensió?
El problema no era l’exposició del boiximà o si ens havíem de replantejar el Museu Darder, sinó que s’havia instal·lat la idea que Banyoles era racista, en un moment en què costava gestionar l’arribada de tants immigrants fins als 1.200 [sobre un total de 16.000 en aquella època]. Feia mal. Així que em vaig reunir amb ells i els vaig dir: ‘Si el boiximà us molesta, el trec.’ I la resposta va ser: ‘Aquest senyor no té problemes d’habitatge, sanitaris, d’escolarització i de treball. No té cap problema, i nosaltres sí. Ocupi’s de nosaltres. Si no els molesta, a nosaltres tampoc.’ Això també ens va servir d’argument quan vam haver d’anar a la Unesco.
Va valer la pena fer-se fort i no treure el boiximà de seguida?
Totalment. Vam pensar que si el trèiem, es començarien a qüestionar infinites coses, menys les realment importants. Per exemple, vaig rebre una carta de l’alcalde de San Francisco dient-me que el tragués quan llavors ell reprimia els negres vius a cops de pal pels carrers de la seva ciutat. Però, en línies generals, crec que vam saber combatre el tòpic de ciutat racista que se’ns volia atribuir.
El va sorprendre que anys després dels Jocs el tema encara estigués latent?
Del tot; però també hi va influir la tergiversació que es va fer de la realitat. Es donava una imatge molt i molt distorsionada de la ciutat. Jo desconeixia les cartes d’Arcelin, però les que rebia dels seus interlocutors deien coses tan extravagants com que el portàvem cada any a la plaça Major i fèiem un acte de burla cap a ell. Per exemple, m’ho va dir el ministre d’Afers Exteriors de Senegal. Imagina-t’ho.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Enllaços relacionats
Publicat a
Notícies
Diumenge,24 novembre 2024