Hoquei sobre herba

MANEL ROYES

ALCALDE DE TERRASSA, una de les subseus, durant ELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA 92

“Els Jocs ens van fer pujar l’autoestima”

“Va costar perquè no tothom hi estava d’acord, però Terrassa havia d’acollir la competició d’hoquei sobre herba”

“Amb els anys he après a valorar molt més tot allò que vam fer per aquella cita olímpica”

Abans dels Jocs, a Terrassa ja hi passaven coses però després vam començar a valorar-les
A Terrassa ja s’hi feien competicions d’hoquei de caire internacional i tothom es va aplicar perquè sortís rodat
Els tinc una mica d’enveja sana, a les noies que es van penjar l’or. A casa i davant de la seva gent. Va ser preciós

Assegura que el temps li ha fet valorar molt més tot el que es va fer durant els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Manel Royes (24 de maig de 1940) va ser alcalde de Terrassa i president de la Diputació de Barcelona durant aquella cita, i 25 anys després, jubilat, li agrada fer memòria per recordar les interioritats d’aquells anys en què la seva ciutat va ser una subseu important on es va viure l’hoquei sobre herba amb deliri.

Quin és el primer record que li ve al cap d’aquella cita olímpica a Terrassa?
Que va costar molt tot plegat. Perquè el Polo sempre ho tenia molt coll avall. Es veia millor que estigués a Barcelona. Però aleshores jo era president de la Diputació de Barcelona i vaig poder plantar una mica de cara. Hi ha un dia en què el Josep Antoni Pi, l’aleshores president de l’Egara, va fer un sopar al seu club parlant de què faríem i com ho podríem fer. I em va dir: “O tot o res”, perquè creia que l’hoquei s’havia de disputar íntegrament a Terrassa. I vaig considerar que tenia raó i en Pasqual Maragall hi va estar d’acord.
Qui no ho volia era el president de la federació internacional?
Sí. I algú de la federació espanyola també, però no tenien gaire veu i no van atrevir-se a manifestar-se amb la veu alta. I el Polo es movia per tot arreu perquè sempre han tingut molt poder.
Per a Barcelona va ser molt important i no ho descobrirem ara. Però el canvi de Terrassa va ser molt gran també, no?
Per a Terrassa va ser molt important, sobretot perquè es va fer l’hoquei sobre herba. Si s’hi hagués fet alguna altra cosa, algun altre esport, hauria estat molt bé, la ciutat s’hi hauria abocat, però no hauria estat el mateix. No tot Terrassa té a veure amb l’hoquei, però hi ha un sector important, de gent antiga que fa molts anys que viu a Terrassa, que viuen amb molta passió aquest esport. Que segueixen qui guanya la lliga i per a ells és importantíssim l’hoquei i per a ells és notícia. I vam valorar fer algun altre esport, però nosaltres teníem clar que ho havíem de fer amb l’hoquei, que és l’esport de Terrassa.
El canvi gros de Terrassa és gràcies al Jocs?
Fins als Jocs Olímpics, es feien coses a Terrassa, passaven coses... però mai s’havien valorat. Aquest fet, participar amb força en una cita com els Jocs, ens va canviar del tot la mentalitat. Sabíem que si ho fèiem bé passaríem a ser una ciutat important. I va ser així, i hem pogut tenir moltes inversions, cites importants... Vam començar a creure en nosaltres mateixos. Ens van fer pujar l’autoestima.
Es coneix molt la remodelació de Barcelona perquè era la seu principal, però Terrassa ha quedat una mica a l’ombra?
A Terrassa vam fer una zona olímpica, vam fer passar el tren de la Renfe sota terra, ja teníem arreglat el ferrocarril... I diverses empreses, que van veure que les coses s’havien fet bé a Terrassa, van decidir invertir i situar-se a la ciutat. El reclam de l’hoquei olímpic va ajudar, és clar. Però Barcelona també va canviar molt, i és normal que se li reconegui més.
Quina va ser la cronologia de tot?
Jo vaig ser a Lausana aquell dia que van dir allò de “La ville de Barcelona”. Formava part de la delegació com a president de la Diputació. I ja vam començar aleshores a treballar perquè Terrassa tingués una part. Aleshores encara no era el “o tot o res” famós, però si no haguéssim tingut res l’hauríem cagada, i molt. Ens haurien fotut fora de l’alcaldia segur [riu]. Però sabíem que Terrassa en trauria molt profit. I ho vam començar a moure amb presidents de clubs, amb constructors, empresaris...
En quina direcció es van moure després que s’escollís Terrassa com a subseu?
Vam tenir una gran sort de la feina que van fer els clubs, que es van abocar molt en el terreny social i cultural. Es van oferir des d’instal·lacions fins al que fos. Els tres clubs grans, l’Atlètic, el Terrassa i l’Egara, que ja estaven instal·lats als afores de Terrassa, tenien un teixit social que el van posar a disposició nostra. També recordo que vam tenir moltíssims voluntaris, uns 10.000, crec. En un esdeveniment d’aquesta magnitud, la mobilització social és bàsica. I era estiu, era temps de fotre el camp, i la gent es quedava perquè volia participar en els Jocs Olímpics.
A Rio, fa quatre dies, tenien molts problemes per arribar al dia. A Terrassa es va arribar a temps?
Vam inaugurar un any abans i va anar tot rodat. No ens vam estar de res, vam dedicar-hi els millors recursos i mira, encara segueix tenint un múscul esportiu molt gran, aquella zona. On es jugava l’hoquei ara es juga a futbol però allò es va omplir i es va omplir molt.
Per a la gent de Terrassa, veure l’olímpic ple de gent veient hoquei ha de ser extraordinari.
Va venir molta gent. De Terrassa, però també de Barcelona. I tots els internacionals es portaven família, amics, gent del club per animar. Era molt bonic.
De què presumeix l’alcalde de Terrassa d’aleshores?
Del fet que ens vam creure la ciutat. Els que la dirigíem i el conjunt de la ciutat. A partir d’allà hem tingut aspiracions que han sortit bé i han sortit malament, però ens ho vam creure. Sempre hem tingut una rivalitat amb Sabadell, i allà vam capgirar la situació. Els creguts eren els de Sabadell i des d’aleshores som nosaltres [riu].
El moment de la torxa, juntament amb la cerimònia, és un dels moments més especials dels Jocs?
Jo vaig tenir la sort de portar-la però la vaig portar a Martorell. I quan va arribar a Terrassa, semblava festa major. Estava tota la ciutat al carrer aplaudint. Va ser molt bonic i va deixar moltes imatges boniques.
I, és clar. No hi ha millor colofó que una medalla d’or. Com ho va viure? Va poder gaudir de la competició?
La vaig seguir força, però sobretot la vaig disfrutar. I no vaig patir gens perquè organitzativament vaig veure que tot anava molt bé. Tothom es va arremangar perquè fos un èxit. Pensa que Terrassa, en una altra cosa no, però tenia la mà trencada a l’hora d’organitzar esdeveniments d’hoquei. Partits internacionals, de la selecció espanyola...
Com recorda la competició esportiva? Van fer bon hoquei les noies que van guanyar la medalla d’or?
Crec que quan van arribar a la final ja tothom sabia que guanyarien. No es podia fallar. Però, a mesura que anaven passant partits anàvem comentant amb la gent de l’hoquei que, caram!, anaven bé i que ves a saber... I els nois també van fer un bon paper, però, és clar, al costat de la medalla d’or de les noies va quedar a l’ombra.
Les emocions del dia de l’or, les recorda? Vostè no vestia de curt i no era esportista d’elit, però segurament també el va omplir d’orgull.
Jo vaig estar 23 anys d’alcalde de Terrassa i 16 anys president de la Diputació de Barcelona, i no recordo res com guanyar la medalla d’or a casa teva. Els tinc molta enveja.
Què té Terrassa amb l’hoquei?
Es viu a la família. A casa meva, tots hem jugat a hoquei. Alguns prefereixen jugar a futbol o a altres coses. Però els reis de Terrassa duen pals d’hoquei de regal per als nens petits durant el Nadal. Tothom juga a hoquei.
Cal fer coses des de l’alcaldia per potenciar-lo?
No cal gaire. L’hoquei a Terrassa té vida pròpia. I els clubs tenen una potència molt gran. Es fa molt vida dins del club. I l’ambient que hi ha dins el club provoca que els nens i les nenes agafin l’estic i juguin. Els tres clubs que hi ha són molt grans i molt potents.
Té la sensació que la ciutat, tot i tenir un gran nombre d’olímpics i ser el bressol de l’hoquei, està poc reconeguda?
És clar, però si la compares amb Barcelona sempre sortiràs perdent. Si mires ràtio, sortim guanyant, però es mira poc i sempre quedem devaluats. No estem revalorats com Barcelona. També aniria bé que se’ns reconegués.
Li veu un futur pròsper a la ciutat en matèria esportiva i d’hoquei?
Crec que seguirà una mateixa línia perquè els clubs estan molt assentats i tot va bé. I l’esport, més enllà de l’hoquei , és un tret identificatiu de la ciutat. Va arrelat a la idiosincràsia del terrassenc. No variarà, seguirem tenint un bon teixit esportiu a la ciutat.
Li agrada que es facin aquests reconeixements?
I tant! Ara ens comencem a adonar que va ser molt i molt important, allò que vam fer. Amb la distància, veus que ho vas fer molt bé. Per comparació però també per perspectiva. Va anar tot molt bé i va ser un èxit total.
La distància i el temps li ha fet canviar la seva valoració respecte dels Jocs?
Ara ho valoro més. Abans ho considerava una cosa d’estar per casa i ara ho veig com una cosa magnífica i molt gran. I no tinc cap espineta. Segur que podríem haver fet alguna cosa millor, però no hi penso.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.