Que va costar molt tot plegat. Perquè el Polo sempre ho tenia molt coll avall. Es veia millor que estigués a Barcelona. Però aleshores jo era president de la Diputació de Barcelona i vaig poder plantar una mica de cara. Hi ha un dia en què el Josep Antoni Pi, l’aleshores president de l’Egara, va fer un sopar al seu club parlant de què faríem i com ho podríem fer. I em va dir: “O tot o res”, perquè creia que l’hoquei s’havia de disputar íntegrament a Terrassa. I vaig considerar que tenia raó i en Pasqual Maragall hi va estar d’acord.

Sí. I algú de la federació espanyola també, però no tenien gaire veu i no van atrevir-se a manifestar-se amb la veu alta. I el Polo es movia per tot arreu perquè sempre han tingut molt poder.

Per a Terrassa va ser molt important, sobretot perquè es va fer l’hoquei sobre herba. Si s’hi hagués fet alguna altra cosa, algun altre esport, hauria estat molt bé, la ciutat s’hi hauria abocat, però no hauria estat el mateix. No tot Terrassa té a veure amb l’hoquei, però hi ha un sector important, de gent antiga que fa molts anys que viu a Terrassa, que viuen amb molta passió aquest esport. Que segueixen qui guanya la lliga i per a ells és importantíssim l’hoquei i per a ells és notícia. I vam valorar fer algun altre esport, però nosaltres teníem clar que ho havíem de fer amb l’hoquei, que és l’esport de Terrassa.

Fins als Jocs Olímpics, es feien coses a Terrassa, passaven coses... però mai s’havien valorat. Aquest fet, participar amb força en una cita com els Jocs, ens va canviar del tot la mentalitat. Sabíem que si ho fèiem bé passaríem a ser una ciutat important. I va ser així, i hem pogut tenir moltes inversions, cites importants... Vam començar a creure en nosaltres mateixos. Ens van fer pujar l’autoestima.

A Terrassa vam fer una zona olímpica, vam fer passar el tren de la Renfe sota terra, ja teníem arreglat el ferrocarril... I diverses empreses, que van veure que les coses s’havien fet bé a Terrassa, van decidir invertir i situar-se a la ciutat. El reclam de l’hoquei olímpic va ajudar, és clar. Però Barcelona també va canviar molt, i és normal que se li reconegui més.

Jo vaig ser a Lausana aquell dia que van dir allò de “La ville de Barcelona”. Formava part de la delegació com a president de la Diputació. I ja vam començar aleshores a treballar perquè Terrassa tingués una part. Aleshores encara no era el “o tot o res” famós, però si no haguéssim tingut res l’hauríem cagada, i molt. Ens haurien fotut fora de l’alcaldia segur [riu]. Però sabíem que Terrassa en trauria molt profit. I ho vam començar a moure amb presidents de clubs, amb constructors, empresaris...

Vam tenir una gran sort de la feina que van fer els clubs, que es van abocar molt en el terreny social i cultural. Es van oferir des d’instal·lacions fins al que fos. Els tres clubs grans, l’Atlètic, el Terrassa i l’Egara, que ja estaven instal·lats als afores de Terrassa, tenien un teixit social que el van posar a disposició nostra. També recordo que vam tenir moltíssims voluntaris, uns 10.000, crec. En un esdeveniment d’aquesta magnitud, la mobilització social és bàsica. I era estiu, era temps de fotre el camp, i la gent es quedava perquè volia participar en els Jocs Olímpics.

Vam inaugurar un any abans i va anar tot rodat. No ens vam estar de res, vam dedicar-hi els millors recursos i mira, encara segueix tenint un múscul esportiu molt gran, aquella zona. On es jugava l’hoquei ara es juga a futbol però allò es va omplir i es va omplir molt.

Va venir molta gent. De Terrassa, però també de Barcelona. I tots els internacionals es portaven família, amics, gent del club per animar. Era molt bonic.

Del fet que ens vam creure la ciutat. Els que la dirigíem i el conjunt de la ciutat. A partir d’allà hem tingut aspiracions que han sortit bé i han sortit malament, però ens ho vam creure. Sempre hem tingut una rivalitat amb Sabadell, i allà vam capgirar la situació. Els creguts eren els de Sabadell i des d’aleshores som nosaltres [riu].

Jo vaig tenir la sort de portar-la però la vaig portar a Martorell. I quan va arribar a Terrassa, semblava festa major. Estava tota la ciutat al carrer aplaudint. Va ser molt bonic i va deixar moltes imatges boniques.

La vaig seguir força, però sobretot la vaig disfrutar. I no vaig patir gens perquè organitzativament vaig veure que tot anava molt bé. Tothom es va arremangar perquè fos un èxit. Pensa que Terrassa, en una altra cosa no, però tenia la mà trencada a l’hora d’organitzar esdeveniments d’hoquei. Partits internacionals, de la selecció espanyola...

Crec que quan van arribar a la final ja tothom sabia que guanyarien. No es podia fallar. Però, a mesura que anaven passant partits anàvem comentant amb la gent de l’hoquei que, caram!, anaven bé i que ves a saber... I els nois també van fer un bon paper, però, és clar, al costat de la medalla d’or de les noies va quedar a l’ombra.

Jo vaig estar 23 anys d’alcalde de Terrassa i 16 anys president de la Diputació de Barcelona, i no recordo res com guanyar la medalla d’or a casa teva. Els tinc molta enveja.

Es viu a la família. A casa meva, tots hem jugat a hoquei. Alguns prefereixen jugar a futbol o a altres coses. Però els reis de Terrassa duen pals d’hoquei de regal per als nens petits durant el Nadal. Tothom juga a hoquei.

No cal gaire. L’hoquei a Terrassa té vida pròpia. I els clubs tenen una potència molt gran. Es fa molt vida dins del club. I l’ambient que hi ha dins el club provoca que els nens i les nenes agafin l’estic i juguin. Els tres clubs que hi ha són molt grans i molt potents.

És clar, però si la compares amb Barcelona sempre sortiràs perdent. Si mires ràtio, sortim guanyant, però es mira poc i sempre quedem devaluats. No estem revalorats com Barcelona. També aniria bé que se’ns reconegués.

Crec que seguirà una mateixa línia perquè els clubs estan molt assentats i tot va bé. I l’esport, més enllà de l’hoquei , és un tret identificatiu de la ciutat. Va arrelat a la idiosincràsia del terrassenc. No variarà, seguirem tenint un bon teixit esportiu a la ciutat.

I tant! Ara ens comencem a adonar que va ser molt i molt important, allò que vam fer. Amb la distància, veus que ho vas fer molt bé. Per comparació però també per perspectiva. Va anar tot molt bé i va ser un èxit total.

Ara ho valoro més. Abans ho considerava una cosa d’estar per casa i ara ho veig com una cosa magnífica i molt gran. I no tinc cap espineta. Segur que podríem haver fet alguna cosa millor, però no hi penso.