“E l dia més important de la meva vida acaba feliçment. Em puc sentir orgullós de la meva ciutat i de la meva gent. Em sento un home feliç.” D’aquesta manera acaba Joan Antoni Samaranch l’anotació corresponent al 25 de juliol de 1992, el dia de la inauguració dels Jocs de Barcelona, en el dietari d’aquells Jocs que va fer en el seu llibre Memorias olímpicas, editat el 2002.

El dia de la inauguració dels Jocs és al que Samaranch dedica més espai dels 16 que va durar l’esdeveniment. Era el dia D, el dia clau, i Samaranch mostra el seu orgull i la satisfacció de com va anar tot. Diu que l’olimpisme està més viu que mai, que ningú es vol perdre la festa i que tot comença molt bé quan sonen Els segadors i tot seguit, La marxa reial: “La gent aplaudeix de veritat.”

El llavors president del COI no va poder contenir l’emoció que li va provocar la inauguració dels Jocs a la seva ciutat. Explica que la presència de la immensa bandera olímpica és el que més el va emocionar “pel seu alt significat”, però quan es deixa anar realment és quan narra l’aparició de la delegació espanyola amb el príncep Felip al capdavant: “Moment memorable quan la nombrosa delegació espanyola, encapçalada pel príncep d’Astúries com a banderer, apareix a la pista. L’estadi rugeix. Els reis estan feliços. La infanta Elena plora d’emoció. Seixanta mil goles cridant i aplaudint Espanya. A Barcelona no s’havia vist mai una cosa semblant.

Tot perfecte. I Samaranch no s’està de recordar els seus mèrits perquè no en quedi cap dubte a ningú: “Han seguit els meus consells de quadricular el terreny” –per fer la desfilada de les delegacions participants–, “El meu discurs, bé, en quatre idiomes”, “Felicitacions. En resum, un èxit enorme per al comitè organitzador, per al COI i també per a mi com a president”.