Tres cims en vint dies

Per ordre cronològic, Kilian Jornet va ser el primer protagonista a l’Himàlaia, i també el que més repercussió mundial va adquirir. L’atleta de muntanya de la Cerdanya va viatjar al Nepal el 23 d’abril, just l’endemà de participar en la Mezzalama i de donar per acabada la temporada de competicions d’esquí de muntanya. El seu objectiu era escalar l’Everest d’una sola tirada des del monestir de Rongbuk. Abans d’encarar la muntanya més alta del món, Jornet es va dirigir al Cho Oyu (8.188 m) amb la seva parella, la sueca Emelie Forsberg, amb l’objectiu d’aclimatar-se a l’altitud. Va triar aquesta muntanya pel fet de tenir una de les aproximacions al camp base més senzilles i ràpides. S’hi van plantar tres dies després d’arribar al Nepal i, el 7 de maig, dues setmanes després de la seva arribada al Nepal, arribava al que ell va qualificar del cim del Cho Oyu. Kilian Jornet va reconèixer que no estava segur d’haver fet cim a causa de la mala visibilitat, per bé que, en qualsevol cas, no podia ser gairelluny.

Jornet va traslladar-se tot seguit a la cara nord de l’Everest per portar a terme el seu gran repte, amb el qual volia acabar el projecte Summits of my life. La mitjanit del 22 al 23 de maig coronava el punt més alt del planeta 26 hores després del tret de sortida. Unes dotze hores més tard ja descansava al camp base avançat (CBA), per bé que no es va sentir prou satisfet de l’ascensió i va decidir repetir-la –aquest cop amb sortida del CBA (6.400 m)– al cap de cinc dies. Aquest cop va tardar 17 hores i es va quedar a només 15 minuts del rècord del suís Hans Kammerlander (1996).

Latorre, per la cara sud

El mateix dia de la segona ascensió de Kilian Jornet a l’Everest, Ferran Latorre també arribava al cim de la muntanya més alta del món, des de la cara contrària, i es convertia en el primer alpinista català que escala tots els vuit-mil. L’osonenc va fer servir oxigen embotellat en els últims metres a causa del mal temps i cedia a Òscar Cadiach l’oportunitat de convertir-se en el primer català que completa la sèrie sense fer-ne ús. La de Latorre era la setena expedició a l’Everest, on havia arribat als 8.650 m com a punt més alt.

Quart intent de Cadiach

L’últim nom propi és el d’Òscar Cadiach, que el mes de juny va marxar al Pakistan per encetar la seva quarta expedició consecutiva al Broad Peak. La mala sort l’havia acompanyat en les tres incursions anteriors, i semblava que tampoc se’n sortiria aquesta vegada. El tarragoní va fer dos primers atacs que no van reeixir, però finalment, en el tercer, va poder celebrar la fita: 18è alpinista de la història que escala tots els vuit-mil sense oxigen artificial i el més veterà (64 anys) que ho aconsegueix.

Amb l’èxit de Cadiach –que ahir ja va descansar al camp base del Broad Peak després de passar la nit al camp 3– es tanca una temporada triomfal per a l’alpinisme català.