Si hi ha dies en què es troben a faltar anotacions en què Samaranch deixi constància que hi ha més de 10.000 esportistes que estan lluitant per la glòria olímpica, el sisè dia dels Jocs és justament tot el contrari. I això que no comença l’activitat esportiva fins després de dinar. El president del COI va en helicòpter fins a Granollers a veure la primera part del Corea-Noruega d’handbol femení. Després, cap al tennis –“bastant públic i un gran quadre de jugadors”–; el voleibol amb l’Estats Units-Espanya –“els nostres estan a punt de guanyar”–; pilota, ciclisme, boxa i bàdminton. Sobre el ciclisme comenta la predisposició de Hein Verbruggen perquè els professionals puguin competir el 1996 a Atlanta. En aquella època la Federació Internacional de Ciclisme estava dividida en una per a professionals i una per a amateurs.

Aquell dia Samaranch també va tenir temps per a la política. Va rebre representants del no reconegut Comitè Olímpic de Palestina. “Estic molt amable amb ells però els dic que si no controlen un territori serà molt difícil reconèixer-los, encara que farem tot el possible si això pot ajudar a assentar la convivència en aquesta regió”, anota Samaranch.

El president del COI va acabar la jornada al Palau de Pedralbes en una recepció oferta per Jordi Pujol i Pasqual Maragall: “Hi ha d’haver més de dues mil persones. Saludo moltíssima gent. Les felicitacions em cauen de tot arreu.” No tot havien de ser flors i violes en el desenvolupament dels Jocs si fem cas a la manera com tanca la penúltima anotació del dia: “Parlo amb Maragall; els problemes amb les banderes per a la cerimònia de cloenda estan solucionats.” No especifica, però, quins problemes. Penúltima anotació perquè de retorn a l’hotel encara té temps per pujar al Top City i saludar els membres del COI que hi estan sopant.