El dia de la cloenda dels Jocs de Barcelona, Joan Antoni Samaranch va proclamar al món que els de Barcelona havien estat els millors Jocs de la història. Per al president del COI, però, als Jocs Olímpics de la seva ciutat els va faltar una cosa: que el príncep Felip de Borbó, l’hereu de la corona espanyola, aconseguís una medalla.

Samaranch ho deixa ben clar: “Vaig al taekwondo i trobo el rei d’Espanya. Trist, com jo, perquè el príncep no hagi aconseguit medalla. S’ha perdut una oportunitat d’or; com jo dic, la cirereta a l’èxit d’aquests Jocs. Fins i tot havia pensat que en l’entrega de medalles m’acompanyés el rei Joan Carles i que fos ell qui la donés al príncep d’Astúries. Per desgràcia, ha estat un somni que no s’ha pogut convertir en realitat.”

La devoció de Samaranch per la família reial espanyola en particular i per la reialesa en general va ser una constant durant la seva trajectòria olímpica. Sempre va considerar que s’havien de cuidar les famílies reials perquè podien ser uns grans impulsors del moviment olímpic. En les memòries de Samaranch hi ha un índex onomàstic i la persona que hi surt més cops esmentada és el rei Joan Carles I. La segona? La reina Sofia de Grècia.

Devoció monàrquica i joancarlista, tot i que en els anys previs al fet que el dictador Francisco Franco designés el llavors príncep Joan Carles com el seu successor de cap de l’Estat espanyol, Samaranch es va moure molt amb els partidaris de l’altre aspirant a regnar algun dia la corona espanyola, Alfons de Borbó, cosí de Joan Carles. Després va canviar de jaqueta i es va fer devot joancarlista. Així s’explica en el llibre El deporte del poder (Temas de Hoy, 1991), dels periodistes Jaume Boix i Arcadio Espada, una biografia políticoesportiva que té com a subtítol Vida y milagro de Juan Antonio Samaranch.