De ben jove, Rocío Ybarra (Bilbao, 26 de desembre de 1984) es va marcar una escala plena de reptes. Les seves paraules i la seva trajectòria fan entreveure que sempre ha tingut present aquells graons en forma d’objectius. I, molts anys després, n’ha assolit uns quants. Dissabte passat, a Amsterdam, es va acomiadar de la selecció després de 266 internacionalitats i un reguitzell d’anècdotes per explicar quan es reuneixi amb l’elenc d’amistats que ha fet al llarg de la seva carrera. No deixa l’hoquei, perquè seguirà fent allò que més li agrada al Jolaseta, el club que la va veure créixer, però les aspiracions laborals han fet que hagi de fer un pas al costat i no pugui dedicar el temps necessari a la preparació per a les competicions internacionals. “Ha estat un comiat perfecte; a Holanda, on he viscut molts anys, amb la meva gent, jugant a bon nivell... Tot rodat. Ara, quan surti la propera convocatòria i vegi que no hi soc m’agafarà la baixada anímica. De moment, però, estic molt contenta de com ha anat tot”, confessa la bilbaïna. Amb un 6-2 contra Irlanda i amb la cinquena plaça de l’europeu a la butxaca, el combinat espanyol va disposar d’un darrer penal. El cos tècnic va proposar una jugada assajada i les noies la van canviar: “La de la Ro”, es van dir en la pinya. Carlota Petchamé va fer la recepció, Maria López va llançar i Ybarra va desviar la pilota a gol. “No classificar-nos per a les semifinals va ser un cop dur, però acabar així va ser un colofó bonic”, comenta. Sobre la mateixa herba va llegir una carta de comiat. “Era impossible no emocionar-se”, reconeix Marta Segú, davantera de la selecció. “La Ro ha donat molt a aquest equip. És una capitana de cap a peus. Té totes les qualitats que ha de tenir un bon esportista. És perseverant i té una competitivitat extrema”, resumeix Segú, que assegura que l’energia que desprèn la bilbaïna s’encomana. Diu la davantera que li’n deu alguna a Ybarra, que l’ha ajudat més d’una vegada fora del terreny de joc: “L’anglès és la meva assignatura pendent i fa uns quatre anys, en un acte de la marca que ens patrocina, em va treure les castanyes del foc. Jo no enganxava res”, diu somrient l’actual jugadora del Polo.

Precisament, el conjunt barceloní va ser la primera parada en el periple de Rocío Ybarra. “Van confiar en una jove noia del Jolaseta que es volia fer gran. Allà vaig coincidir amb jugadores que idolatrava; Núria Camón, Sílvia Bonastre... Vam guanyar la lliga i va ser una etapa de tres anys que em va donar força per emprendre reptes encara més grans”, explica la bilbaïna. Des d’aleshores, Alemanya (Hamburg) i Holanda (Kampong, HDM i Oranje Zward) l’han ajudat a ser el referent que ha estat a la selecció espanyola. “La lliga alemanya m’encantava, perquè era un hoquei tàctic i de visió de joc. A Holanda tot té molt ritme i és un hoquei més complet”, analitza Ybarra. Tres Jocs Olímpics –Atenes 2004, Pequín 2008 i Rio 2016–, dos mundials i vuit europeus després, la jugadora que ha vestit més vegades la samarreta de la selecció espanyola recorda quan van quedar fora de la cita olímpica de Londres 2012. “Va canviar la mentalitat de la selecció i la meva. Em vaig prometre a mi mateixa que agafaria responsabilitats. L’edat et dona perspectiva dins el camp però també fora, i jo volia ser important, no ser un número més de la selecció”, recorda la fins ara capitana. “Ha viscut sempre per l’hoquei”, comenta Segú. Rocío Ybarra és hoquei. I passió, sobretot passió.