A vegades s’ha de parlar durant la cursa i no abans. Aquest any he evitat tots els mitjans de comunicació i no he anat ni a les rodes premsa prèvies a la cursa, perquè volia estar tranquil·la i mig camuflada. He pencat molt durant l’estiu. Ho tenia tot controlat i m’he entrenat molt per complir aquest objectiu.

Hi confiava i hi anava a totes. Amb un permanent em vaig escriure sobre la pell Today is my day, i així vaig córrer la cursa. Jo hi creia. No ho havia dit gaire, però m’ho havia preparat molt bé. Una cursa com aquesta no es guanya ni per casualitat ni per talent. Hi ha un esforç molt gran al darrere. Des que vaig torna del Makalu vaig donar la vida per aquesta cursa. I al final ha sortit bé.

Se’m va posar la pell de gallina. L’havia imaginat moltes vegades i a casa havia arribat a plorar visualitzant-la. Va ser una mica diferent del que m’esperava, perquè vaig tenir aquesta angoixa i aquests nervis per guanyar que pràcticament no em deixaven ni respirar. Va ser com l’entrada en un túnel on hi havia molta gent. Vaig agafar una estelada i la vaig clavar en un forat que vaig trobar a terra com en Neil Armstrong a la Lluna, com si hagués conquerit Chamonix i el Mont Blanc.

En els últims 15 km em notava estranya. No podia respirar bé. No sabia si era l’emoció d’arribar que no em deixava respirar o és que realment tenia encara alguna cosa de la pneumònia. Crec que estic curada de la malaltia, però vaig escopir moc i sang. Els doctors m’han dit que amb el fred que feia allà dalt possiblement tingués una mica de broncoespasme o que potser encara no estic al cent per cent.

Tenia un bon coixí de 45 minuts i estava tranquil·la. Vaig tenir aquests problemes respiratoris en els últims quilòmetres que em van fer anar més lenta. Però estava molt tranquil·la i confiava en mi. El que va patir la meva gent no ho vaig patir jo. Sabia que això no se m’escaparia.

A la Fouly, en el km 108, vaig parlar amb la meva assistència. Em van dir que la meva principal rival, Caroline Chaverot, havia plegat. Llavors tenia la segona classificada a 45 minuts, i això em va donar molt marge i vaig córrer més a gust. Els problemes de després no em van fer dubtar. Venia disposada a patir, patir i patir. M’ho vaig posar al cap i així va ser. Vaig patir molt, però sabia que darrere d’aquest patiment hi hauria la victòria més important de la meva vida.

Tenia dos objectius aquest any, pujar el Makalu i guanyar la UTMB. N’he aconseguit un, que era el més important. És un somni que tenia des que vaig començar a córrer les ultratrails. Feia molts anys que hi anava al darrere. És el màxim a què es pot aspirar. És la reina de les curses. El mundial per excel·lència encara que no ho sigui oficialment. La cursa més dura, la més coneguda i la més mediàtica. La cursa en què corren els millors del món. El ressò que té aquesta cursa no la tenen les altres, i tots els que correm ultratrails sabem que és una cursa especial.

Hi ha un moment en què ja no queden cames i corres amb el cor i amb el cap. He patit en moltes curses, a vegades de manera diferent. Recordo a Templiers, on vaig guanyar la primer copa del món, que els últims 20 km van ser els més durs de la meva vida, perquè s’anava ràpid. Aquí s’anava més lent, i el patiment era diferent. Però sens dubte es de les que he patit més. Però tenia la ment tan forta i tenia tan clar que anava allà a donar-ho tot, que m’era igual patir. Això potser l’ha fet menys dura. Ho havia de donar tot. Havia de fer les paus amb aquesta cursa després d’haver estat segona dos cops. Tenia un deute pendent i l’he saldat.