La veritat és que no. Quan vam planejar la temporada amb el meu entrenador volíem fer algunes curses importants, però l’objectiu, sobretot, era fer el circuit espanyol. A causa d’algunes lesions em vaig saltar algunes proves i vaig variar el meu calendari. Vaig anar a Zegama [País Basc] i vaig quedar tercera. Això ens va sorprendre i vam decidir continuar en la copa del món. Però no m’imaginava gens que pogués lluitar per un podi, i encara menys pel títol.

Les meves expectatives eren estar al davant i potser acabar entre les deu primeres, perquè veus el cartell que hi ha i fa por. Però vaig fer una cursa molt progressiva, de menys a més. Em vaig anar trobant bé i en el quilòmetre 30 ja em vaig posar tercera. Va ser una sorpresa. Allà vam veure que havia millorat i que ho podia intentar.

Una mica com a Zegama. Vaig sortir amb cap i em vaig quedar més enrere del normal, cap al desè lloc. Però vaig començar a remuntar posicions i en el quilòmetre 20, quan ja era setena, vaig veure que la Laura no anava bé perquè baixava força més lenta del normal. Allà la vaig passar i encara vaig avançar una noia més fins al cinquè lloc.

L’atletisme m’ha donat una base molt bona, però és molt poc satisfactori perquè a vegades no surten els resultats i no és agraït. Havia fet cros, 3.000 obstacles i javelina. Vaig tenir un seguit de lesions quan estava en un punt de forma molt bo i me’n vaig cansar una mica. Això em va fer replantejar què volia fer, perquè corria sense ganes d’entrenar-me. Era com una obligació. Un amic em va iniciar fa quatre anys en les curses de muntanya. Era una afició més, però de seguida vaig veure que voldria competir. No m’anava malament i em vaig apuntar a les primeres curses de muntanya. Eren curses d’àmbit local, però com que soc molt competitiva i no se’m donava malament em vaig apuntar al circuit espanyol i vaig acabar segona, rere Oihana Kortazar. Però jo volia competir en les curses de millor nivell i anar als Alps. L’any passat vaig fer el salt, vaig anar a la copa del món i vaig acabar onzena. Això em va motivar a millorar, a voler córrer amb les millors.

Les que em fan disfrutar més són les curses dures amb baixades molt tècniques, les que fan patir més i són més extremes. Soc una atleta que gaudeix amb el patir. I em van bé les baixades. Quan les baixades són fàcils, de pista ampla, totes les atletes corren ràpid. On jo puc guanyar més minuts és en les baixades difícils, com en les curses a Glen Coe [Escòcia] o al Comapedrosa [Andorra].

Ara he estat campiona, però el més difícil serà consolidar això. Conservar la forma, intentar no estancar-me i millorar en molts aspectes. Haig d’agafar més experiència en distància de marató per continuar defensant-me. Cada temporada és un món i els estats de forma varien. Haig de millorar cosetes, alguns punts febles.

Crec que sí. Tinc moltes coses a treballar. Haig de guanyar molta més força i millorar en les pujades, que eren el meu punt dèbil. Les he millorat molt i estic molt contenta, però veig que pujant encara hi ha atletes que m’avantatgen perquè ho fan millor. Les baixades em van bé, però les pujades... També haig de deixar que la meva musculatura s’adapti a les distàncies. Acostumar-me a córrer amb fatiga durant quatre hores. En les dues maratons que he fet aquest any he vist que a partir de tres hores i mitja el meu cos començava a patir, perquè no està acostumat a aquestes distàncies. M’agafen rampes. M’haig d’anar adaptant a còpia de competicions i entrenaments, sobretot de força.

Segurament, Zegama. És una cursa impressionant amb molt de nivell. Per a mi va ser una experiència molt maca córrer-la aquest any. Però no faig cap lleig a les altres curses. En totes hi ha nivell i són molt disputades.

M’hi veig, però en un futur. Em crida molt l’atenció, però soc conscient que soc jove i que és ara que ho puc fer bé en curses més curtes. A la llarga, potser m’hi podré dedicar. Abans, també, el meu cos s’ha d’adaptar a les distàncies actuals. Després, a poc a poc, puc anar progressant. El que no vull és passar-me ara a les ultres i cansar-me’n d’aquí a deu anys. Vull anar a poc a poc.

M’agradaria, però visc a Igualada i no podria entrenar-me. Només els caps de setmana. Ara, a l’hivern, tornaré al meu passat. Tinc moltes ganes de fer cros i curses en ruta de 10 quilòmetres i mitja marató. Crec que pot ser una bona pretemporada per agafar rapidesa i per, després, fer una bona transferència a la muntanya.