La veri­tat és que no. Quan vam pla­ne­jar la tem­po­rada amb el meu entre­na­dor volíem fer algu­nes cur­ses impor­tants, però l’objec­tiu, sobre­tot, era fer el cir­cuit espa­nyol. A causa d’algu­nes lesi­ons em vaig sal­tar algu­nes pro­ves i vaig variar el meu calen­dari. Vaig anar a Zegama [País Basc] i vaig que­dar ter­cera. Això ens va sor­pren­dre i vam deci­dir con­ti­nuar en la copa del món. Però no m’ima­gi­nava gens que pogués llui­tar per un podi, i encara menys pel títol.

Les meves expec­ta­ti­ves eren estar al davant i pot­ser aca­bar entre les deu pri­me­res, perquè veus el car­tell que hi ha i fa por. Però vaig fer una cursa molt pro­gres­siva, de menys a més. Em vaig anar tro­bant bé i en el quilòmetre 30 ja em vaig posar ter­cera. Va ser una sor­presa. Allà vam veure que havia millo­rat i que ho podia inten­tar.

Una mica com a Zegama. Vaig sor­tir amb cap i em vaig que­dar més enrere del nor­mal, cap al desè lloc. Però vaig començar a remun­tar posi­ci­ons i en el quilòmetre 20, quan ja era setena, vaig veure que la Laura no anava bé perquè bai­xava força més lenta del nor­mal. Allà la vaig pas­sar i encara vaig avançar una noia més fins al cinquè lloc.

L’atle­tisme m’ha donat una base molt bona, però és molt poc satis­fac­tori perquè a vega­des no sur­ten els resul­tats i no és agraït. Havia fet cros, 3.000 obs­ta­cles i jave­lina. Vaig tenir un seguit de lesi­ons quan estava en un punt de forma molt bo i me’n vaig can­sar una mica. Això em va fer replan­te­jar què volia fer, perquè cor­ria sense ganes d’entre­nar-me. Era com una obli­gació. Un amic em va ini­ciar fa qua­tre anys en les cur­ses de mun­ta­nya. Era una afició més, però de seguida vaig veure que vol­dria com­pe­tir. No m’anava mala­ment i em vaig apun­tar a les pri­me­res cur­ses de mun­ta­nya. Eren cur­ses d’àmbit local, però com que soc molt com­pe­ti­tiva i no se’m donava mala­ment em vaig apun­tar al cir­cuit espa­nyol i vaig aca­bar segona, rere Oihana Kor­ta­zar. Però jo volia com­pe­tir en les cur­ses de millor nivell i anar als Alps. L’any pas­sat vaig fer el salt, vaig anar a la copa del món i vaig aca­bar onzena. Això em va moti­var a millo­rar, a voler córrer amb les millors.

Les que em fan dis­fru­tar més són les cur­ses dures amb bai­xa­des molt tècni­ques, les que fan patir més i són més extre­mes. Soc una atleta que gau­deix amb el patir. I em van bé les bai­xa­des. Quan les bai­xa­des són fàcils, de pista ampla, totes les atle­tes cor­ren ràpid. On jo puc gua­nyar més minuts és en les bai­xa­des difícils, com en les cur­ses a Glen Coe [Escòcia] o al Coma­pe­drosa [Andorra].

Ara he estat cam­pi­ona, però el més difícil serà con­so­li­dar això. Con­ser­var la forma, inten­tar no estan­car-me i millo­rar en molts aspec­tes. Haig d’aga­far més experiència en distància de marató per con­ti­nuar defen­sant-me. Cada tem­po­rada és un món i els estats de forma varien. Haig de millo­rar cose­tes, alguns punts febles.

Crec que sí. Tinc mol­tes coses a tre­ba­llar. Haig de gua­nyar molta més força i millo­rar en les puja­des, que eren el meu punt dèbil. Les he millo­rat molt i estic molt con­tenta, però veig que pujant encara hi ha atle­tes que m’avan­tat­gen perquè ho fan millor. Les bai­xa­des em van bé, però les puja­des... També haig de dei­xar que la meva mus­cu­la­tura s’adapti a les distàncies. Acos­tu­mar-me a córrer amb fatiga durant qua­tre hores. En les dues mara­tons que he fet aquest any he vist que a par­tir de tres hores i mitja el meu cos començava a patir, perquè no està acos­tu­mat a aques­tes distàncies. M’aga­fen ram­pes. M’haig d’anar adap­tant a còpia de com­pe­ti­ci­ons i entre­na­ments, sobre­tot de força.

Segu­ra­ment, Zegama. És una cursa impres­si­o­nant amb molt de nivell. Per a mi va ser una experiència molt maca córrer-la aquest any. Però no faig cap lleig a les altres cur­ses. En totes hi ha nivell i són molt dis­pu­ta­des.

M’hi veig, però en un futur. Em crida molt l’atenció, però soc cons­ci­ent que soc jove i que és ara que ho puc fer bé en cur­ses més cur­tes. A la llarga, pot­ser m’hi podré dedi­car. Abans, també, el meu cos s’ha d’adap­tar a les distàncies actu­als. Després, a poc a poc, puc anar pro­gres­sant. El que no vull és pas­sar-me ara a les ultres i can­sar-me’n d’aquí a deu anys. Vull anar a poc a poc.

M’agra­da­ria, però visc a Igua­lada i no podria entre­nar-me. Només els caps de set­mana. Ara, a l’hivern, tor­naré al meu pas­sat. Tinc mol­tes ganes de fer cros i cur­ses en ruta de 10 quilòmetres i mitja marató. Crec que pot ser una bona pre­tem­po­rada per aga­far rapi­desa i per, després, fer una bona trans­ferència a la mun­ta­nya.