Tota la setmana vam estar negociant que si sí o que si no. Des de dimarts que penjàvem d’un fil i dijous ens van dir que era segur. Hi havia molts nervis i el dimecres hi va haver una reunió dels jugadors amb el president per demanar que ens quedéssim, que els responsables eren ells i que la feina que s’estava fent era molt bona, que necessitàvem més temps. El dijous ens van dir que no hi havia marxa enrere i que no anéssim a l’entrenament de l’endemà.

Són països amb molts diners i que volen resultats, per demà no, per ahir. I a més pensen que si ajuntes dos jugadors bons tens un gran equip. I falten més coses: els altres també fitxen i necessites temps. Em van demanar un estil més espanyol, que en diuen ells, que s’ha posat de moda i es juga més la pilota. Ens vam centrar en això i resulta que el que volien era guanyar. Una cosa és el que deien i l’altra el que volien. Això és una cosa, i l’altra, que hi ha molts aspectes que no controles, més enllà de l’handbol. Les apostes són a l’ordre del dia, ho fa molta gent i hi ha partits intervinguts com el nostre primer partit: el perdem i queda anul·lat; una hora abans entra una quantitat molt sospitosa de diners a favor de l’altre equip. Moltes coses estranyes, per escriure un llibre...

A mi em va arribar l’oferta i la vaig analitzar molt detingudament. Era un repte per a mi i la família. I encaixava tot. Anava convençut i en el dia d’avui [ahir], 2 de novembre, que soc aquí i tenia altres ofertes, no me’n penedeixo. Perquè he sortit de Catalunya cap a un altre país i una altra cultura. Els meus fills han conegut una altra escola i jo des del punt de vista personal n’he après molt. He pogut entrenar un campió del món, jugadors de nivell Champions, en unes condicions d’equip professional en un club professional... Són coses que no hauria pogut imaginar-me cinc anys enrere. M’hauria agradat tenir més temps però sabia que era un dels riscos que tenia i que el primer dia la pilota havia d’entrar tant sí com no. I no va entrar. Llavors vam durar quatre jornades i no hi ha marxa enrere.

Sí, i una prova d’això és que el club ens ha demanat que seguim vinculats. En Xevi Salvador es queda allà i jo vaig rebutjar una oferta per portar tot el club a nivell de base. No em va convèncer per mil coses i per situació personal meva i em van demanar que hi segueixi vinculat per ajudar-los i assessorar-los. Ells saben, i el president m’ho ha dit, que jo no soc el responsable però que funcionen així, i més de cara a la premsa: necessitaven un cap. Perquè el seguiment és brutal: pàgines web especialitzades, programes setmanals d’una hora i mitja i un partit el dilluns que és el de la jornada i el cap de setmana abans retransmeten quatre partits més en directe... I un club com el CSMB, que fitxa un entrenador nou que ve de fora i jugadors de primer nivell... Hi havia moltes expectatives.

No vaig marxar realment perquè tenia els bitllets per votar i quan els vaig comprar no estava fora. Aquell dilluns era el segon dia que no treballava però tenia un contracte per dos anys i havíem de veure com es resolia. Els nens tenien l’escola i havíem de fer papers. I el pis, el cotxe, veure el nou contracte i com resolíem l’anterior... En aquest país, de ràpids en la burocràcia no ho són. Però ha anat bé per l’escola i acabar d’encaixar-ho tot.

És un luxe i m’han ajudat molt. Tant ell com en Sasha Tioumentsev, que m’han facilitat molt les coses i fins al darrer dia. Sí que teníem dos o tres jugadors al vestidor que s’ha demostrat que van intentar perjudicar-nos. Però no era el motiu per no guanyar. Movien fils per darrere, però no eren els causants que la pilota no entrés o que ens fessin molts gols. L’equip no funcionava i es carregaven de raons per anar a parlar amb el president o el director tècnic. La resta..., una meravella. Puc confirmar que tinc una relació excel·lent amb ells i tots estaven penedits del primer mes de competició. Algun em va dir que havia après més handbol en dos mesos que en cinc anys de professional. Guardo missatges de respecte i agraïment, però això és esport professional, no hem guanyat i normalment fan fora l’entrenador. Però l’experiència és brutal, molt positiva. L’única figura que ha fallat és la del director tècnic [Marius Pintea]. Un dels nostres asos a la màniga era la seva protecció, parlava castellà i arribava al club al mateix temps que nosaltres. I en lloc de fer de paraigua s’ha confirmat que no ha fet res d’això. En l’amistós contra el Barça i les coses bones era el primer a vanagloriar-se. I quan van anar mal dades va desaparèixer. Literalment, aquest octubre, que estàvem destituïts i ell no, no en vam saber res fins abans-d’ahir.

4.000 persones al pavelló i perdent de 2 a 10 minuts del final contra un dels darrers campions d’Europa, tot un Barça... Crec que ens va fer més mal que bé. A la pretemporada, amb equips romanesos, tots els guanyàvem amb solvència tret d’un que vam guanyar d’1. Però quan va començar la lliga es va torçar tot, el primer va ser una sorpresa amb un equip que lluitarà per no baixar. Una emboscada en un camp petit i moltes coses estranyes perquè el partit està investigat a causa de les apostes. Allà van començar els nervis.

Salvant les distàncies és una situació similar a la meva: nou entrenador i baixes noves, que fa que els jugadors nous s’hagin d’adaptar al nou entrenador i als nous sistemes. Han de sortir noves cares que estirin el carro i nous braços que llancin i això vol un temps. Ara han fet tres dels últims quatre punts i dissabte reben un equip de dalt revelació de la categoria. Ho vaig seguint, soc soci i ho segueixo sent. Amb preocupació al principi, però amb esperança perquè sabia que la matèria primera hi és i que costarà com cada any però que l’única manera és fer-se forts a casa.