Estic molt content de com ha anat aquesta temporada. En cap cas em podia esperar que sortiria tan bé.

No ho crec, perquè aquest any ja s’ha vist que hi ha molts corredors del meu any al davant, com Davide Magnini, que va compartir podi amb mi a les Dolomites i va liderar la cursa fins als últims quilòmetres. La gent jove puja molt forta i no tinc la sensació que ens saltem cap etapa.

Crec que només he anat sobre la marxa, fent la progressió més lògica possible. Vaig començar amb curses curtes i cada cop en faig de més llargues. Simplement he fet el que el cos em demanava, i si algun dia les coses no sortien bé no passava res.

No és el meu cas. Jo jugava a hoquei sobre herba amb l’Atlètic Terrassa. M’agradava córrer en els entrenaments i un dia em vaig apuntar a la cursa Mont Rodon del meu poble [Matadepera]. Vaig començar a conèixer gent del món de la muntanya. Vaig estar un parell d’anys combinant els dos esports, però llavors ja em vaig enganxar del tot a les curses de muntanya.

A mi m’agraden les curtes, d’entre 20 i 25 km, i que siguin tècniques i dures. Que tinguin un terreny tècnic per aprofitar les baixades, que em van bé si són difícils. Pujant m’agrada el màxim de pendent possible, que hi hagi pedra i trossos tècnics.

M’agraden molt les curses verticals, però no són ni de bon tros la meva especialitat. Potser algun any m’agradaria preparar-les específicament, però no era l’objectiu d’aquest any. A principi de temporada en vaig fer alguna per agafar ritme. Van anar molt bé, però la primera que vaig fer de copa del món, a les Dolomites, em va sortir molt malament i me’n van passar una mica les ganes. A final de temporada hi ha les curses verticals més clàssiques, però jo no estava al cent per cent per córrer-les com m’agradaria. En aquesta situació preferia preparar les curses més llargues. Les curses verticals són una disciplina molt divertida, però molt dura.

És un lloc privilegiat perquè em puc entrenar i estudiar a la vegada. A més, sempre tens gent per sortir a la muntanya. És el tercer any que hi soc i espero acabar la carrera aquest any. M’ha servit, també, per conèixer nous esports, sobretot a l’hivern amb els esports de neu, que jo no havia practicat mai.

La meva temporada de curses va de mitjan maig a final d’octubre. A l’hivern aprofito per esquiar i disfrutar de la neu, però sense ànim competitiu. Faig potser tres curses verticals d’esquí de muntanya en tot l’hivern. De curses individuals no en faig perquè no soc gaire bo baixant. M’agradaria aprendre’n, però de moment no vull forçar per evitar possibles lesions.

M’agradaria, però no crec que arribi a tenir el nivell dels esquiadors catalans que tenim ara per competir en copa del món. A mi m’agrada molt compaginar l’esquí de muntanya i l’esquí de fons, perquè són dues disciplines que m’ajuden molt per preparar la temporada d’estiu. El fet de no acabar d’especialitzar-me en una modalitat tampoc em permet acabar de rendir al màxim en cap d’elles.

Els objectius seran més o menys els mateixos. Faré un calendari semblant i intentaré seguir tota la copa del món, a més d’intentar fer alguna clàssica. Vull continuar aprenent.

Guanyar la copa del món seria un gran objectiu, però també vull provar noves distàncies. Fer el que el cos em demani a cada moment. Si un any prefereixo canviar de disciplina ho faré. Potser un any amb les curses verticals.

Suposo que tot anirà arribant amb el temps. Dependrà de com em vagi trobant. No ho descarto, però a curt i mitjà termini em veig encara en curses més curtes i intentant trobar ritmes més ràpids per arribar al nivell dels més bons.

M’agradaria guanyar la Limone, perquè aquest any em va quedar una espina clavada. Va ser una cursa molt dura. Vaig caure a l’última baixada, quan anava primer, i això va fer que no pogués lluitar per la victòria. També m’agradaria guanyar Zegama, que és la cursa que tot corredor vol guanyar.