Política esportiva
Lenin jugava a futbol?
Fa cent anys els bolxevics van arribar al poder a Rússia i, tot i que consideraven que l’esport i l’olimpisme eren un moviment capitalista, acabarien dominant-lo a escala global
Fa cent anys, l’octubre del 1917, el món va fer un gir de 180 graus. Vladimir Lenin i els seus seguidors del partit bolxevic van prendre el poder definitivament no d’un país, sinó d’un imperi, l’antiga Rússia. Les implicacions d’aquest terratrèmol històric són ben conegudes, però a la llarga també produirien un efecte revolucionari en l’esport tal com era concebut a occident o en els països de l’àmbit capitalista. Lenin i tots els marxistes purs que l’envoltaven sentien una aversió profunda envers el concepte d’esport que feia fortuna als països occidentals a finals del segle XIX. Consideraven que era una activitat principalment burgesa i advertien de les filiacions capitalistes de Pierre de Coubertin, per la qual cosa els Jocs Olímpics eren vistos com a enemics del poble.
Immediatament després de la Revolució d’Octubre, la nova URSS va ser separada esportivament del món capitalista, amb el qual no pensava col·laborar, sinó destruir mitjançant l’extensió de la revolució proletària mundial. S’hi van posar ràpidament. En un congrés de la III Internacional, el 1921, ja es va crear una unió esportiva i de gimnàstica roja amb un doble objectiu teòric: destruir el control exercit sobre els treballadors pels agrupaments esportius dominants per la burgesia (les federacions i els clubs) i dirigir el moviment esportiu com una via de la classe revolucionària per alliberar-se del jou capitalista i de qualsevol altra opressió. Però l’enemic no era només el capitalisme, és clar. El primer adversari era la Internacional esportiva dels treballadors socialistes, controlada per socialistes i creada el 1920 a Lucerna. L’esport, doncs, reflectia també l’escissió socialista-comunista dels anys vint a tot Europa. La lluita de classes es reflectia de la mateixa manera en el si d’aquestes organitzacions.
Abans de la revolució de Lenin, l’esport s’havia introduït al territori, com en molts altres indrets, pels expatriats britànics. El 1912 es va crear el Comitè Olímpic Rus i al mateix any, als Jocs d’Estocolm hi van anar 169 atletes, que van tornar a casa amb dues plates i dos bronzes, un botí ben escàs. El futbol era l’esport més practicat, però era impossible calcular en un territori tan vast el nombre de practicants.
La revolució ho va canviar tot. Karl Marx havia exigit el 1866 una educació completa que havia d’incloure els exercicis corporals. Lenin, com tot el moviment obrer europeu, considerava l’esport burgès un instrument d’opressió i va voler canviar-ne la percepció. El 1918 va signar un decret que exigia la instrucció militar del poble combinada amb la pràctica esportiva. Així va néixer l’organització política, el Consell Superior de Cultura Física, que havia de controlar, en el sentit més estricte del terme, el seu desenvolupament a tot el país.
Les Espartaquíades
Durant els anys vint, la nova URSS va mantenir pocs contactes esportius amb els països del món capitalista. No s’adheria a les federacions internacionals –a les quals considerava el súmmum del capitalisme organitzat contra els treballadors– i es negava a participar en els Jocs Olímpics. Només s’adheria als moviments de l’esport del proletariat, que va crear uns jocs olímpics paral·lels, els obrers, a partir del 1921 (Praga). L’URSS també va participar el 1925 a Frankfurt i el seu sistema de culte a l’educació física va culminar amb la primera Espartaquíada (Moscou 1928), que oficialment van ser els tercers jocs obrers. A partir de llavors, les Espartaquíades, amb milers d’esportistes de tot el país i el bloc comunista, van esdevenir festivals esportius multitudinaris, però també eines de propaganda política, sobretot per al consum intern. El Consell Superior de Cultura Física soviètic també va ser una de les organitzacions que va col·laborar en l’organització de l’Olimpíada Popular de Barcelona (1936), promoguda per fer boicot a Berlín 1936 i que finalment no es va fer per l’inici de la Guerra Civil.
El Pravda, el diari oficial de règim, era contrari a la recerca dels rècords, però ben aviat va arribar el descontentament social als anys trenta i el politburó va entendre que l’esport era una arma política de propaganda per alleujar els efectes de la carestia. Les consignes van canviar i ja es parlava de batre totes les marques dels “esportistes burgesos”. Es van sacrificar enormes quantitats abans i després de la Segona Guerra Mundial amb la finalitat oficial de millorar la “salut física”, però amb una altra de real: forjar una nova potència mundial. Com en la cursa espacial, l’honor estava en joc.
Al costat de l’eclosió de les Espartaquíades els grans sindicats es van organitzar en poderosos entramats esportius. A banda del de l’exèrcit (CSKA) hi havia noms que encara són vigents en molts clubs russos i de l’Europa de l’Est: Dinamo, Spartak, Zenit, Metallurg, Torpedo, etc.
Quan en la guerra freda va quedar clar que era impossible una acció militar d’un bàndol contra l’altre sense que hi hagués una destrucció mútua es van buscar camins de diàleg fora dels habituals. La política oficial de Stalin era que no es negociava amb ningú. L’esport va ser un dels pocs camins en què hi havia, doncs, alguna possibilitat de relació sense que ningú prengués mal. Havia de ser la continuïtat de la guerra per altres mitjans i amb una diferència cabdal: no hi havia morts sobre la taula.
Als anys cinquanta, ja en el final del període de Stalin, va arribar un moment en què l’URSS ja no pretenia exportar la revolució del proletariat a tot el planeta d’una manera tan explícita com en els primers anys de la revolució. L’ingrés al COI, en aquest sentit, s’entenia com una aliança pacífica est-oest que ajudava les dues parts al manteniment de l’statu quo perquè la Xina també hi estava a dins.
El final de l’aïllacionisme es va comunicar el 12 de juliol de 1952, en una petita nota del Comitè Olímpic de l’URSS, que un any abans havia acceptat les regles olímpiques després de reunions discretes. Stalin no podia morir (ho va fer el 1953) sense veure el resultat de la seva gegantina obra per promoure l’educació física a tots els racons del seu imperi. I els resultats, com no podia ser d’una altra manera, li van donar la raó. A Hèlsinki, l’equip soviètic va ser segon en el medaller (71), a només cinc medalles dels Estats Units. La maquinària exigia deixar enrere els capitalistes i el 1956 l’URSS ja va ser primera en els Jocs d’hivern de Cortina d’Ampezzo i va arrasar en els Jocs de Melbourne (95 medalles per 74 dels EUA).
Els deures fets
L’URSS no va arribar al moviment olímpic sense la feina feta. Altrament no s’hauria atrevit a quedar en ridícul davant les potències occidentals. Les autoritats soviètiques es van obsessionar a augmentar incessantment el nombre de practicants.
En els anys previs a l’estrena olímpica, l’URSS havia creat un sòlid aparell d’organització i administració de la pràctica esportiva i la controlava directament des del partit comunista a partir del 1936 gràcies al Consell de Comissaris del Poble. Un sistema semblant s’implantaria en el futur en tots els països de l’Est, per exemple als anys cinquanta a la República Democràtica Alemanya. S’exportaria, fins i tot, a Cuba amb excel·lents resultats esportius.
Quan els esportistes de l’URSS no només van començar a aconseguir èxits, sinó a plantar cara i superar sobretot en moltes modalitats la seva nèmesi, els EUA, es va acusar que sota la capa d’amateurisme l’URSS utilitzava en realitat una forma de professionalisme, l’atleta de l’Estat; campions que ho eren gràcies a l’ajuda rebuda i a les facilitats atorgades per consagrar-se enterament a l’entrenament, un model que en un futur adaptarien a la seva manera països occidentals, sobretot Itàlia i França, convertint esportistes en funcionaris de l’Estat.
La final
La batalla URSS-EUA també va tenir un punt culminant en la Guerra Freda: la final de bàsquet a Munic 1972. Els nord-americans hi van arribar sense haver perdut mai un partit en la història dels Jocs, però els soviètics tenien el millor equip de la seva història. La cistella d’Alexander Belov (50-51) –dins o fora de temps, aquesta és una altra qüestió– va donar el triomf a l’URSS. Per certificar el triomf soviètic es va formar una comissió de cinc integrants que van votar per donar validesa al triomf. Els membres eren de Cuba, Polònia, Hongria, Itàlia i Puerto Rico i el sí va guanyar, és clar, 3-2. Mai la política havia entrat de manera tan descarada en el moviment olímpic. Cap jugador de l’equip nord-americà va voler recollir la medalla de plata.
Però allò seria poca cosa amb el que vindria després. El següent moviment dels soviètics per consolidar la seva supremacia (i la dels països de l’est) en l’olimpisme era organitzar els seus propis Jocs Olímpics i passar per la pedra a casa l’imperialisme i el capitalisme occidental: Moscou 1980. La invasió a l’Afganistan va donar com a resultat un boicot previsible que els soviètics van pagar amb la mateixa moneda a Los Angeles 1984.
El cant del cigne de l’URSS arribaria en els Jocs de Seül, quan faltava poc més d’un any de la caiguda del mur de Berlín. La presumpta crisi no es va notar. Van tornar a arrasar en el medaller (132) al davant dels millors alumnes del seu sistema, l’RDA, que en va aplegar 102. El triomf més simbòlic, el de la final del futbol contra el Brasil de Romária i Bebeto (2-1).