El 2014 un ciclista japonès del Vivers Alcanar, que havia estat company meu, em va proposar anar amb ell al Matrix, un equip del qual ell seria el mànager. Buscava corredors amb una certa experiència a Europa. Vaig dubtar però les referències que em van donar altres ciclistes que havien competit al Japó van ser bones, sobretot em deien que era gent molt seriosa amb els seus compromisos i els contractes.

Em vaig fer la idea que el nivell seria més baix i que podria guanyar fàcilment, però em vaig equivocar. També m’havien dit que les curses eren una bogeria però vaig veure els equips molt ben organitzats des del primer dia. I, a més, en tots aquests anys el nivell ha pujat perquè han arribat més estrangers i els japonesos estan treballant molt per millorar tant en el ciclisme com en altres esports perquè faran els Jocs de Tòquio.

Aquesta temporada no he guanyat tantes curses com el 2016 però amb el meu equip d’ara, l’Ukyo, ja no fem la copa del Japó, que són curses d’un dia, sinó voltes més exigents i proves del calendari europeu. Ara soc molt regular. No sempre guanyo, però estic al davant. He vist que el meu nivell a Àsia, per exemple quan vaig guanyar la volta a Taiwan, em permet també estar al davant en moltes curses professionals a Europa, com ara la volta a Astúries o la clàssica d’Ordizia. Això és una gran motivació. Sobretot quan estàs al costat de grans ciclistes com ara Nairo Quintana.

Primer em van dir que m’hi vaig posar tard, a fer ciclisme, als 14 anys, i quan finalment com a sub-23 vaig demostrar que era un dels millors d’Espanya, vaig quedar penjat sense equip. Abans havia tingut l’oportunitat d’anar a córrer al País Basc, però els meus pares no volien de cap manera que deixés els estudis penjats.

De petit sempre m’havia agradat l’esquí, havia estat a l’agrupació excursionista del poble fent escalada, BTT i aquestes coses. El 2003 vaig apuntar-me a l’exèrcit per arribar a l’equip de competició d’esquí de fons. Però arribar-hi va ser una odissea. Era un recluta més, havia de fer la instrucció i quan preguntava com s’arribava a l’equip d’esquí ningú m’explicava com fer-ho. Se’n reien a la meva cara fins que un dia vaig guanyar un duatló contra civils i militars. Llavors des de l’equip van parlar amb el meu sergent a Jaca i vaig poder anar a l’equip d’esports perquè la veritat és que no tenia cap vocació de militar.

El ciclisme el vaig deixar completament. Només fèiem curses de muntanya a l’estiu, i a l’hivern, esquí de fons i biatló. Si no hagués estat per una osteopatia potser no hauria tornat a agafar la bicicleta. M’anava bé per entrenar-me, però també m’agradava. No ho puc negar. I em vaig treure la llicència per a l’equip del poble i competia quan em donaven festa o vacances.

Vaig veure que sobretot en el biatló, a la selecció espanyola, era molt complicat millorar perquè era un esport molt tècnic. Em demanaven que em quedés, però vaig pensar que era millor sortir. Volia fer les oposicions a bomber i mentrestant, és clar, podia continuar fent ciclisme.

Per les promeses que mai es complien de fer el salt a un equip professional. En vaig acabar fart. De fet em vaig posar a treballar en una cooperativa fins que un company em va tornar a convèncer per anar a Navarra. Després vaig tornar a Catalunya i vaig fer dues temporades bones el 2012 i el 2013, tot i que estudiava, treballava i competia. Jo mateix veia que anava més bé que mai.

Sobretot que estan pendents sempre de les necessitats dels corredors. Sempre intentaran aconseguir allò que els demanis, a diferència dels equips d’aquí. Fins i tot els patrocinadors pregunten per les teves necessitats.

Al març començaré amb la volta a Taiwan, després una volta al Japó i vindrem cap a Europa, a fer les voltes de Castella-Lleó, Astúries, Madrid i Aragó.