És una sensació estranya perquè estava acostumat a anar-hi sempre en aquestes dates. També perquè en aquesta època estava sempre entrenant Rafa i els últims dies no he anat a gairebé cap entrenament. Suposo que és el normal quan una persona fa una feina i deixa de fer-la. És una situació nova.

Vaig tenir la sort de fer feina amb un jugador que a banda de ser el meu nebot, m’ha escoltat. Un jugador que em va permetre fer una feina de la manera que jo volia fer-la. Un jugador que va arribar a ser una figura mundial.

En un moment donat vaig entendre que la meva presència no era necessària i que si ho deixava no li causaria cap problema si jo me n’apartava.

La funció de Carles Moyà és la d’entrenador al costat de Francis Roig, que seguira Rafa en els primers tornejos de l’any i que l’ha acompanyat durant molts anys. Moyà s’hi afegirà a Austràlia. La diferència és que Francis és a Barcelona. Jo sempre entrenava Rafa a Mallorca. Des del moment que Moyà també el pot entrenar a Mallorca jo no veia la necessitat de ser-hi tots dos. A més, crec que la meva aportació a l’acadèmia pot ser més gran.

Quan tenia set anys.

El primer és que era nebot meu i jo volia veure-li alguna cosa. Si tu vas a parlar amb qualsevol pare, sempre et diuen que el seu fill és molt bo. Jo em volia il·lusionar pensant que ell era bo. He de dir, però, que des de petit ho feia molt bé. No ho dic per presumir, però des de petit ja tenia bones maneres. Jo entrenava un nin que era el número dos d’Espanya d’alevins i vaig veure que Rafel era molt millor i per una regla de tres vaig pensar que podia arribar a dalt.

Sempre he procurat tocar de peus a terra, jo el primer. Quan em ve a veure un pare sempre li explico que ajudarem el seu fill a intentar ser un bon jugador però que per arribar ho ha de fer ell mateix. De vegades busquem teories estrafolàries i les coses són senzilles. Si tens un gran servei i una gran dreta, és possible que arribis a guanyar algun torneig important. Poso èmfasi en la dificultat que representa arribar a ser un gran jugador. Només cal mirar els números, hi ha moltíssims jugadors que ho intenten i ben pocs ho aconsegueixen. I en segon lloc, tot i ser molt difícil sempre s’hi pot arribar. La prova és Rafa, que és a l’elit i que provenia d’un petit poble de Mallorca. El tema és saber si tu estàs disposat a treballar per ser el número u del món. Cada objectiu té un treball conseqüent. Si vull ser el campió del meu club, no cal que m’entreni durant sis hores cada dia. Si vull ser campió d’Espanya, m’he d’entrenar molt més i si vull ser campió del món...

Res m’ha donat més satisfacció que la feina que feia a la pista. Dic jo, però la feina la feia ell. Quant a títols, em quedaria amb el primer Roland Garros i el primer Wimbledon. El primer Montecarlo i la primera copa Davis també van ser moments molt especials.

N’hem tingut bastants. Sempre vaig intuir que arribarien les dificultats i quan van arribar les dificultats o les derrotes no en vaig fer cap drama. La derrota més dolorosa per a mi va ser la de la final d’Austràlia el 2012 contra Djokovic. La de Soderling a Roland Garros. Pel que fa a les lesions, ens hem acostumat a saber gestionar els mals moments.

Si és aviat a Austràlia ho veuré amb son i si és massa tard me n’aniré a dormir i ho veure en diferit l’endemà. No m’agrada gaire mirar els partits per la televisió perquè em poso més nerviós que no pas en directe. Ara ho veuré des d’una certa distància perquè jo no soc un entrenador que ha deixat d’estar-hi vinculat. Som família i els meus sentiments són els mateixos.

Si et contesto el que espero, la resposta és sí. Però si contesto atenent a la lògica, que és el que a mi m’agrada, he de dir que no. Enguany tant Djokovic, com Wawrinka, Murray, Nishikori i Raonic han tingut problemes. No menystinc el rendiment de Federer i Nadal. Quan Djokovic ho guanyava tot també deia que els problemes d’alguns dels seus grans rivals li havien aplanat el camí perquè no s’havia trobat ni el millor Nadal ni el millor Federer. A nosaltres aquest curs ens ha ajudat això. L’any vinent entenc que tant Djokovic com Murray tornaran. A més, hi veurem afegits Zverev, Dimitrov, Goffin, que és un gran jugador. Serà un any molt difícil per guanyar títols. Espero que Rafa sigui el millor sobre terra i pugui guanyar a Barcelona, Montecarlo i Roland Garros.