És un esforç molt gran, perquè el nivell cada any avança molt. Has d’estar evolucionant contínuament. A més, en migtub és difícil competir, perquè hi ha molt poques instal·lacions en condicions de competició durant la temporada. Contínuament has d’anar viatjant als llocs on hi ha els migtubs en condicions, que normalment és on hi ha els esdeveniments.

No m’ho esperava de cap manera. Vaig començar a competir en migtub amb 15 anys i aquell mateix any ja em vaig classificar per als Jocs. Aleshores no em centrava només en aquesta modalitat, també feia altres coses. Però el migtub em provava prou i vaig tenir la sort de complir les condicions per classificar-me. Per mi va ser una sorpresa i una gran oportunitat.

En els primers Jocs l’objectiu era competir i prou. Les meves possibilitats d’entrar a la final eren molt petites. Simplement es tractava de fer-ho tan bé com pogués i agafar experiència. Un cop allà, vaig veure que el que volia era tenir l’oportunitat de tornar a uns Jocs amb possibilitats d’obtenir medalla. A Vancouver i a Sotxi aquest va ser l’objectiu. Em vaig classificar en els dos casos per a la final, però vaig quedar fora del podi per motius diferents. A Vancouver vaig caure en els entrenaments i, com que vaig perdre el coneixement, no vaig poder participar en la final, i a Sotxi no vaig poder planxar cap de les baixades. Però tenia una ronda amb potencial per pujar al podi.

Crec que sí. He estat treballant molt per consolidar una bona ronda. Em sento molt còmode sobre la taula i estic disfrutant molt tots els moments que passo a la neu, tant en la competició com en els entrenaments. Em sento molt a gust.

Cada competició és diferent, i ens hem d’adaptar a les circumstàncies de cada moment. Dependrà del que facin les meves rivals. En aquest sentit, és molt important la feina de l’entrenador, que és qui pot veure què fan les rivals i veure què cal que preparem. Però més o menys ja sabem què fa cada una.

Hi haurà moltes rivals. Hi ha un gran volum de noies que poden aspirar a medalla. Dependrà de qui se sàpiga adaptar millor al dia i a les circumstàncies de cada moment. No hi haurà les dues últimes campiones olímpiques [la nord-americana Kaitlyn Farrington i l’australiana Torah Bright], però igualment la resta de rivals tenen molt potencial.

Tots són especials, però tots són, també, un món diferent. Cada Jocs Olímpics en què he competit no han tingut res a veure amb l’anterior.

En un esport com el meu, caigudes com aquella passen sovint, per desgràcia. És una llàstima quan et passa, i encara més si és en uns Jocs Olímpics. La caiguda que vaig tenir va ser important perquè les lesions de cap són les més greus, però al final no va ser greu. No va tenir conseqüències físiques. I vaig acceptar aquell accident sense traumes. Va passar així i així s’havia d’acceptar. Hauria pogut passar en un entrenament o en qualsevol altra competició. Vaig estar contenta de la competició que havia fet fins a aquell moment. Hi vaig arribar molt preparada i per a molts va ser una sorpresa que em classifiqués per a la final amb el segon lloc. A partir d’aquí vaig seguir cap amunt.

No ho sé, la veritat és que no hi he pensat mai. Suposo que em faria molt feliç.

Sí. Crec que la meva carrera ha agafat una trajectòria nova des de fa uns tres anys. Sento com si gairebé hagués començat de nou. Aquests seran els meus quarts Jocs Olímpics, però per mi serà com si fossin els primers. La manera com he entrenat tot aquest temps és molt nova. Aquests Jocs són molt importants per a mi, però crec que els següents [Pequín 2022] encara ho seran més.