És un esforç molt gran, perquè el nivell cada any avança molt. Has d’estar evo­lu­ci­o­nant contínua­ment. A més, en mig­tub és difícil com­pe­tir, perquè hi ha molt poques ins­tal·laci­ons en con­di­ci­ons de com­pe­tició durant la tem­po­rada. Contínua­ment has d’anar viat­jant als llocs on hi ha els mig­tubs en con­di­ci­ons, que nor­mal­ment és on hi ha els esde­ve­ni­ments.

No m’ho espe­rava de cap manera. Vaig començar a com­pe­tir en mig­tub amb 15 anys i aquell mateix any ja em vaig clas­si­fi­car per als Jocs. Ales­ho­res no em cen­trava només en aquesta moda­li­tat, també feia altres coses. Però el mig­tub em pro­vava prou i vaig tenir la sort de com­plir les con­di­ci­ons per clas­si­fi­car-me. Per mi va ser una sor­presa i una gran opor­tu­ni­tat.

En els pri­mers Jocs l’objec­tiu era com­pe­tir i prou. Les meves pos­si­bi­li­tats d’entrar a la final eren molt peti­tes. Sim­ple­ment es trac­tava de fer-ho tan bé com pogués i aga­far experiència. Un cop allà, vaig veure que el que volia era tenir l’opor­tu­ni­tat de tor­nar a uns Jocs amb pos­si­bi­li­tats d’obte­nir meda­lla. A Van­cou­ver i a Sotxi aquest va ser l’objec­tiu. Em vaig clas­si­fi­car en els dos casos per a la final, però vaig que­dar fora del podi per motius dife­rents. A Van­cou­ver vaig caure en els entre­na­ments i, com que vaig per­dre el conei­xe­ment, no vaig poder par­ti­ci­par en la final, i a Sotxi no vaig poder plan­xar cap de les bai­xa­des. Però tenia una ronda amb poten­cial per pujar al podi.

Crec que sí. He estat tre­ba­llant molt per con­so­li­dar una bona ronda. Em sento molt còmode sobre la taula i estic dis­fru­tant molt tots els moments que passo a la neu, tant en la com­pe­tició com en els entre­na­ments. Em sento molt a gust.

Cada com­pe­tició és dife­rent, i ens hem d’adap­tar a les cir­cumstàncies de cada moment. Dependrà del que facin les meves rivals. En aquest sen­tit, és molt impor­tant la feina de l’entre­na­dor, que és qui pot veure què fan les rivals i veure què cal que pre­pa­rem. Però més o menys ja sabem què fa cada una.

Hi haurà mol­tes rivals. Hi ha un gran volum de noies que poden aspi­rar a meda­lla. Dependrà de qui se sàpiga adap­tar millor al dia i a les cir­cumstàncies de cada moment. No hi haurà les dues últi­mes cam­pi­o­nes olímpi­ques [la nord-ame­ri­cana Kaitlyn Far­ring­ton i l’aus­tra­li­ana Torah Bright], però igual­ment la resta de rivals tenen molt poten­cial.

Tots són espe­ci­als, però tots són, també, un món dife­rent. Cada Jocs Olímpics en què he com­pe­tit no han tin­gut res a veure amb l’ante­rior.

En un esport com el meu, cai­gu­des com aque­lla pas­sen sovint, per desgràcia. És una llàstima quan et passa, i encara més si és en uns Jocs Olímpics. La cai­guda que vaig tenir va ser impor­tant perquè les lesi­ons de cap són les més greus, però al final no va ser greu. No va tenir con­seqüències físiques. I vaig accep­tar aquell acci­dent sense trau­mes. Va pas­sar així i així s’havia d’accep­tar. Hau­ria pogut pas­sar en un entre­na­ment o en qual­se­vol altra com­pe­tició. Vaig estar con­tenta de la com­pe­tició que havia fet fins a aquell moment. Hi vaig arri­bar molt pre­pa­rada i per a molts va ser una sor­presa que em clas­si­fiqués per a la final amb el segon lloc. A par­tir d’aquí vaig seguir cap amunt.

No ho sé, la veri­tat és que no hi he pen­sat mai. Suposo que em faria molt feliç.

Sí. Crec que la meva car­rera ha aga­fat una tra­jectòria nova des de fa uns tres anys. Sento com si gai­rebé hagués començat de nou. Aquests seran els meus quarts Jocs Olímpics, però per mi serà com si fos­sin els pri­mers. La manera com he entre­nat tot aquest temps és molt nova. Aquests Jocs són molt impor­tants per a mi, però crec que els següents [Pequín 2022] encara ho seran més.