M’ha vingut de cop i no me l’esperava. Hi he anat reflexionant i com que aquí a Espanya el nivell de júniors tampoc era tan alt no havia posat encara el cos al límit. Anant relativament més tranquil podia guanyar. I en les primeres curses de la copa del món, que era quan em trobava els millors i posava una marxa més, era dur. Al principi se’m feien molt llargues, quedava onzè o dotzè. Allà a França ja em van començar a anar bé –vaig quedar quart– i aquí a Itàlia a l’esprint ja vaig classificar-me per a les semifinals, que tampoc ho havia aconseguit mai en uns esprints. En la individual, llàstima de la caiguda perquè també anava amb els primers i, en la vertical va acabar de sortir rodó.

És clar, potser els italians i els suïssos tenen un punt més a les individuals perquè viuen en unes condicions en què poden fer més metres i baixades més tècniques. La vertical potser és la que tenim més a mà.

Ells al final, dels que esquiem aquí, tenen més aquesta imatge de mar i és curiós també. Ells viuen molt a la muntanya i els Pirineus potser tampoc els coneixen tant, però comparat amb les muntanyes que tenen ells, això no és res.

Aquí, que fa més vent, a nosaltres ens pot servir d’ajuda. Com que a més la nostra neu potser és més glaçada... Ells tenen més gruix i powder i amb neu així gelada potser no hi estan tan acostumats. És un punt a favor nostre també, això.

[Riu]. És divertit tenir-los allà, amb ells sempre hem anat junts. Tenir-los de referents també m’ha ajudat. Pressionar tampoc, més o menys he vist el que van fer i que jo també ho podria fer: cada pas que han anat fent, pujant de categoria i anar parlant amb ells de què feien quan tenien la meva edat. A cadet també vaig poder anar als mundials l’últim any i hi vaig estar amb ells.

S’haurà de plantejar diferent i l’objectiu serà quedar ben situat en l’àmbit espanyol per anar a les copes del món. No espero fer cap resultat internacional perquè allà seré el petit de la categoria i hi haurà noms molt importants i rellevants i ara mateix no em veig guanyant-los.

És que jo, aquest títol... No soc conscient del que he guanyat i a mesura que hi vagi pensant m’adonaré de l’important que és. No m’ho esperava i ser allà al davant ja era un somni. En Kilian és una motivació però també és un cas a part: si ho fa ell tampoc vol dir que ho pugui fer tothom. Sí que tenir-lo allà i veure que és una persona normal i corrent com tu i com jo, que està amb nosaltres, i sentir el que diu t’ajuda a veure que és possible. I de seguida que vaig arribar també em va venir a abraçar i a dir-me que tenia molt mèrit perquè després de la caiguda i amb els punts de la ferida...

Crec que és bo, el pot ajudar a evolucionar molt i es poden mantenir les dues vies: la competitiva, d’anar amb material lleuger i fer el menor temps possible, i l’altra més de passeig i sortir a gaudir de la muntanya. Es pot fer tot i sí, m’agradaria ser-hi si és olímpic i poder dir que he anat a uns Jocs.