JUDITH VÉLEZ
CAMPIONA D’EUROPA DE RUGBI
“Vaig fer una excedència”
La grupista va guanyar el títol amb la selecció estatal
“Estar competint en uns Jocs també és una manera de fer-nos veure”, diu sobre el paper de la dona a l’esport
Ho vaig demanar perquè potser mai més podré arribar a tenir aquesta oportunitat i, per un cop que ho faci, mira
Judith Vélez (Sant Feliu de Guíxols, 1992) és capitana del GEiEG i de Catalunya i una de les quatre catalanes que dissabte passat van guanyar el campionat d’Europa de rugbi. Un títol amb una cara B, la de l’esport femení i, sobretot, del rugbi femení a l’Estat.
Espanya revalida el títol del 2016 però l’equip era nou, no? I per al mundial, tenen la plaça?
Sí, volien fer un projecte nou i han agafat moltes noies joves, moltes ja havien jugat amb la selecció espanyola sub-18. En el meu cas, no. Però com que moltes de les jugadores ja són veteranes ja volien començar a provar l’equip per al mundial del 2021 a Austràlia. Després hi ha el mundial, el Sis Nacions és un torneig tancat, no hi podem jugar i l’últim d’ells juga amb el campió d’Europa.
44-0 i 40-7, van guanyar bé...
Érem quatre equips i la semifinal era amb Alemanya, que no se’n parlava gaire perquè és un equip poc conegut i bastant nou, es centraven més en el Seven que en el XV. Es podia guanyar fàcil i vam centrar-nos en la final, Holanda: un partit en teoria molt dur amb noies molt grans, altes, amb potència i fortes. I el vam centrar en defensa, la clau era placar.
A la semifinal fa una marca i als dos partits surt de reserva.
A la final vaig jugar menys i com que soc nova i en la posició per la qual em van convocar era de primera línia, em van centrar en la número u. I la número u titular és la capitana. Ja estic molt contenta dels minuts que m’han donat: pensava que ni tan sols arribaria a jugar.
Vostè és capitana també... Aquest any per tornar a la divisió d’honor els queden un grapat de partits, i deu ser més difícil pujar que mantenir-se!
El primer objectiu era quedar primeres de Catalunya i ja l’hem aconseguit. El següent és el play-off i en teoria hem de guanyar els dos perquè a la lliga catalana ja els hem guanyat. Però l’equip que en teoria ens trobem a la final és el que sempre ha lluitat per l’ascens a la divisió d’honor quan nosaltres ja hi érem. És el més dur però crec que ho aconseguirem. Després tindrem partits tots els caps de setmana d’abril i necessitem tenir molta plantilla: els partits seran més durs. És el problema que tenim, a la lliga catalana el nivell és baix i quan t’has de jugar l’ascens o a la divisió d’honor et trobes equips molt bons.
El Seven ja va ser olímpic a Rio. S’hi veu, en els propers Jocs?
Jo he jugat amb el Seven amb Catalunya i el que està bé que sigui olímpic és que a les noies, que sempre ens han deixat més de banda, podem estar competint en uns Jocs, que també és una manera de fer-nos veure.
La setmana ideal per reivindicar-ho. I vostè és ambaixadora de la Jornada de l’Esport Femení a Girona. Com ho veu?
Ara amb el XV i amb això de l’europeu amb la selecció espanyola, dies abans van jugar els nois que havien guanyat i estaven molt contents: sortien moltes notícies... I quan ens van fer alguna entrevista abans de jugar nosaltres sempre ens preguntaven, primer, què opinàvem dels nois. Estem contentes que guanyin però nosaltres també hi anem, a jugar un europeu. I ja hem jugat un mundial! Sempre, primer, tenen en compte els nois i després en un segon pla, les noies. Ara des que hem guanyat, totes les xarxes socials i els diaris... Se n’ha parlat molt i estem molt sorpreses i contentes perquè no han deixat de sortir coses. Això anima, a poc a poc, que la gent conegui aquest esport perquè també està poc valorat comparat amb altres. I, a més, donar a conèixer que també el poden practicar les noies i no només els nois.
Començava a treballar ahir dimecres. Que no sigui professional... Però, a més, a àmbit laboral li deu haver afectat i tot.
Això és un problema perquè, per exemple, el rugbi no em té cap futur i la meva feina és el meu futur. La meva escola, La Salle de Cassà, s’ha portat molt bé perquè abans de l’europeu vam fer dues concentracions amb dos amistosos. Són dues setmanes, una setmana... És molt complicat demanar festa i a les dues concentracions no vaig poder estar-hi tots els dies. I vas a Madrid, tornes per treballar, marxes a una altra concentració, tornes... L’escola m’ha anat deixant però és un problema per l’esport perquè està mal preparat. Si estic a la feina, que faig moltes hores, tampoc em puc entrenar molt. I ara per l’europeu, el marge que han deixat per parlar amb el director... Em van avisar un dijous que el dilluns següent ja començava l’última concentració. I ja no em podia saltar cap dia de concentració. Hi havia moltes baixes de mestres i vaig haver de fer una excedència voluntària.
Per anar a l’europeu. Que fort.
Dues setmanes, una per a la concentració a Madrid i una per a l’europeu a Bèlgica. Eren dues setmanes senceres i, parlant amb el director, era l’únic que podíem fer. I jo, aquestes dues setmanes de la meva feina, no les he cobrat. És una mala passada: des de la federació no està ben preparat que siguis esportista d’elit. I les concentracions són sempre a Madrid, on hi ha jugadores que també treballen i si a mig matí ja ens hem entrenat poden anar a la feina i tornen per dinar: s’ho poden arreglar, però si ets de Catalunya...
Als sacrificis habituals de l’esport, aquests altres...
Això de l’excedència ho vaig demanar perquè potser mai més pugui arribar a tenir aquesta oportunitat i, per un cop que ho faci, mira. M’entrenava per estar a l’europeu amb la selecció espanyola. Hi he arribat, ho he provat i a partir d’ara ja es veurà. Que ho puc compaginar? Encantada. Que no? Ho parlem.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.