El 24 de maig del 2003 la USAP de Perpinyà va perdre el partit, fins ara, més important de la seva història: la final de la Champions. Els catalans del nord van caure (22-17) al mític estadi Lansdowne Road de Dublín contra l’Stade Toulousain, que es coronava per segona vegada com el millor equip europeu. Quinze anys després, els Sang i Or han passat de ser campions (2009) i finalistes (2010) del Top14, a baixar de categoria (2014). Diumenge que ve, però, disposaran de l’oportunitat de disputar una nova final. El títol que hi haurà en joc no tindrà el glamur del de la Heineken Cup o el de la màxima categoria del rugbi francès, però sí la mateixa transcendència. A les tres de la tarda de diumenge, a l’estadi Ernest Wallon de Tolosa i contra el FC Grenoble, la USAP es jugarà ni més ni menys que el seu retorn a l’elit que va deixar fa quatre anys. Només puja directament el campió, qui perdi se l’haurà de jugar contra el penúltim classificat del Top14.

“Són els favorits perquè van acabar primers en la fase regular del campionat ProD2. A més, estan més descansats ja que es van classificar per a la semifinal de manera directa, mentre que el Grenoble va haver de jugar una eliminatòria més”, aposta Laurent Morales, periodista de L’Indépendant, en conversa amb aquest diari. “La força del Grenoble rau en la seva plantilla, que conserva molts dels jugadors que l’any passat jugaven en el Top14”, afegeix. “La clau del partit és probable que es trobi en la melé i en la conquesta. El perfil dels dos equips és, aproximadament, el mateix. Qui tingui més la pilota tindrà la victòria al seu abast”, conclou.

El vestidor de la USAP viu aquests dies, com no pot ser d’una altra manera, amb intensitat màxima. “És un moment únic, hi ha moltes emocions acumulades”, explica a L’Esportiu Martín García Veiga, el jugador argentí que, procedent del FC Barcelona, es va incorporar al club de Perpinyà el passat mes de març i va tenir la mala sort de lesionar-se. “Alguns dels meus companys són d’aquí i viuen de manera molt especial la final. L’afició ens fa sentir el seu escalf”, diu també. Ahir, a les taquilles de l’estadi Aimé Giral, hi havia gent fent cua des de dos quarts de quatre de la matinada esperant aconseguir una entrada. A mig matí no en quedava ni una. És d’esperar, doncs, una gran presència d’aficionats catalans a Tolosa, disposats a veure guanyar al seu equip un altre partit històric. “Tant de bo els puguem donar una alegria. Si fem el nostre joc, serem campions. Hi tinc molta fe”, sentencia García Veiga.