Per entendre la Catalunya del Nord, en tota la seva complexitat, res millor que posar l’ull en el seu club de rugbi més estimat, la USAP de Perpinyà. “És el nostre Barça, aquí tots som de la USAP”, sentencia el periodista Aleix Renyé. Certament, salvant les distàncies i la grandesa de les dues entitats, la frase Més que un club els escau igualment. Això sí, amb matisos. “És un fenomen complex, el de la Catalunya del Nord. D’una banda, hi ha una identitat catalana, que és real i que es reivindica com a tal, però que és diferent de la identitat catalana del Principat. Fa 350 anys que estem separats i això té conseqüències”, explica l’escriptor Joan-Lluís Lluís, nascut a Perpinyà fa 54 anys. “Aquí la catalanitat s’ha aigualit, s’ha folkloritzat. Per això, en l’anàlisi del que envolta la USAP, és fa difícil veure on hi ha folklore i on hi ha una assumpció concreta de la identitat nacional. És complicat, perquè no és una qüestió fixa: les línies es mouen, hi ha una certa permeabilitat. Molts van amb banderes al camp de la USAP sentint-se molt catalans i, quan s’acaba el partit, tornen a la realitat quotidiana oblidant la seva catalanitat”, afegeix.

Milers de catalans del nord van sortit al carrer la setmana passada per celebrar el retorn de la USAP al Top14, la millor lliga del món, en una nova manifestació de fervor incondicional. La capital del Rosselló es va omplir de senyeres, barretines i estelades en els actes de celebració, a l’ajuntament i al consell departamental. La gentada va fer sonar ben fort L’estaca i Els hi fotrem, la bel·ligerant cançó del cantautor local Jordi Barre adoptada com a himne per l’afició de Perpinyà, que sona amb cada marca i cada assaig de la USAP: “Els hi fotrem, els hi fotrem, una fart de jacos. Els hi farem, els hi farem rosegar les mastegueres. Els hi fotrem, els hi fotrem, els hi fotrem sul cul...” Més enllà del rugbi, més enllà de l’esport. “La USAP, en tot cas, vehicula una certa idea. Probablement, és el club de rugbi, i de qualsevol esport d’elit a França, amb una connotació identitària més forta. De fet, és quelcom més afectiu i emocional que no pas ideològic. Al nord no hi ha una traducció política en el rugbi, com tampoc no hi ha una passarel·la entre el rugbi i la llengua catalana. La gent d’aquí no es manifesta en favor de la llengua. Són més passius”, argumenta Joan-Lluís Lluís. El premi Sant Jordi 2017 considera, per altra banda, que el procés cap a la independència que s’està vivint al Principat també ha afectat l’entorn de la USAP. “Sí, probablement ha accentuat la consciència identitària. Fa quatre o cinc anys no hi havia estelades. Vol dir això que signifiquin la mateixa cosa que al Principat? No n’estic del tot segur. En certs casos, segur que sí. Però no és el més habitual”, conclou.

I el mateix club, com viu i com transmet la seva catalanitat? Doncs en funció del tarannà de la directiva de torn. L’actual junta, presidida per François Rivière des del 2013, no té res a veure amb la que hi havia fa una dècada, molt més compromesa. Així s’entén, per exemple, que el lloc web de la USAP no tingui una versió en català. “La consciència identitària dels directius ha minvat molt”, confirma Pere Manzanares, creador de Ràdio Arrels i speaker aquesta temporada a l’estadi Aimé Giralt, després de deixar de ser-ho, precisament, per la manca de compromís catalanista de la directiva de la USAP. Manzanares, que destaca Bernard Sobraquès i Marcel Dagrenat com els presidents més catalanistes -“són de la terra i això es nota”-, també veu un paral·lelisme entre el Barça i l’equip més emblemàtic de Perpinyà: “Les circumstàncies són diferents en cada club, però quan la USAP juga contra un equip de París hi ha una enorme rivalitat, un esperit guerrer que pren possessió de l’afició. Per a nosaltres, desafiar París és com viure un Barça-Real Madrid”.