La veritat és que no. Vinc d’un hivern que he esquiat molt i no he corregut gens. I no m’esperava estar adaptat per fer una marató tant al començament de temporada. El meu objectiu era acabar i gaudir de la cursa i l’ambient que l’envolta. Vaig sortir tranquil i amb cap i, en veure que anava aguantant i que les cames tiraven... No m’ho esperava, vaig anar avançant posicions fins que, en l’última baixada, ja em vaig quedar en el cinquè lloc i vaig aconseguir mantenir-lo fins a l’arribada.

Abans d’aquesta cursa havia pogut entrenar-me molt poc, corrent. Des que acaba l’hivern fins a aquesta cursa crec que hi ha un mes i mig o dos. I portava molt pocs quilòmetres a les cames, crec que l’entrenament més llarg que vaig fer corrent va ser de 18 quilòmetres i, fer una marató, era tot un repte. Sí que és veritat que Zegama té una cosa, que és el que em va anar molt bé: en les baixades, com que hi havia molt fang, l’impacte quedava més esmorteït. No hi havia tant impacte com si vas baixant per una pista i et deixes anar. Era un terreny més suau, amb molta herba i molta humitat i no vaig notar que anés forçat, en aquest aspecte.

[Riu] Sí que era el primer cop que corria aquesta marató, i ni tan sols l’havia vingut a veure. I en veure les fotos i l’ambient que hi ha... Sí que vaig venir a buscar això: veure en primera persona com era aquesta cursa, l’ambient que hi ha i la gent animant. I, un cop hi ets, la veritat és que és impressionant. Jo m’imaginava què em podria trobar però, un cop vaig ser-hi, vaig al·lucinar. No m’esperava tant.

Hi ha molta gent a la part baixa de la pujada. I a dalt de tot a l’Aizkorri també hi ha molta gent i és impressionant. Allà és el quilòmetre 20 i diria que no anava gaire ben classificat, encara. Cap al davant, però el 13è o 14è. Aquella pujada l’havia fet un parell o tres dies abans entrenant-me i, pensava: “Intenta tenir cap i pujar caminant perquè és una pujada dreta, dreta. Puja bastant.” I, en el moment de la cursa, la vaig pujar tota corrent! De fet, m’esperaven a baix per donar-me uns bastons i pujar caminant i, amb l’ambient aquest i com que em trobava bé, vaig deixar els bastons a baix i la vaig fer tota corrent.

Sí, la qüestió és que fins ara he fet moltes verticals i és una disciplina en què em trobo còmode, hi estic fort i m’hi trobo molt bé. Sí que hi he tingut anys bons i anys dolents. I, al final, tampoc és gaire sorpresa perquè fa dos anys ja vaig ser segon, aquí a Zegama a pocs segons d’un altre basc. El que sí que va sorprendre va ser la marató, que era la segona que feia en la meva vida i, acabar amb aquell temps, va ser impressionant per a mi.

La marató de l’Ultra Pirineu, la d’aquest últim any. I em va anar molt malament: eren 47 quilòmetres, diria, i vaig anar bé fins al 30, quan vaig petar. Vaig acabar caminant els últims 10 quilòmetres. I, els meus amics, quan em veien arribar, també s’ho imaginaven. Jo era de sortir ràpid i vaig fer-ho a un ritme de cursa de 20 o 30. Una marató no és el mateix.

Malauradament, una cursa de muntanya que sigui molt mediàtica té molta més repercussió que haver fet un tercer lloc en la general de la copa del món d’esquí de muntanya. Tot i això la meva temporada encara és la d’hivern, és quan vull obtenir els bons resultats i a l’estiu si puc fer alguna bona cursa, així, ja m’agrada, però no és el meu objectiu principal.

Bé prefereixo no escoltar gaire res. Jan Margarit no hi va i era el gran favorit. Però hi haurà Antonio Alcalde, que està molt fort, també hi haurà en Pinsi [Marc Pinsach] que ha fet una pausa entre l’hivern i l’estiu i no sé com hi arribarà, de forma. M’agradaria estar al davant, però tampoc em vull fixar cap objectiu més enllà d’anar a disputar la cursa.

Bé, són dues curses diferents però no per això és pitjor. A l’Olla de Núria ja fa molts anys que hi vaig i és una cursa preciosa, que a mi m’encanta. El perfil, el recorregut, l’ambient i el terreny, perquè és una cursa molt alpina, amb el terreny de muntanya, rocós i una mica tècnic en algunes parts. És preciosa i cada vegada hi ha més afició i més gent allà animant. És el conjunt de tot això que la converteix en una cursa excepcional. No es pot fallar.