Jocs Mediterranis
Els tercers a Catalunya
A banda de la cita de Barcelona del 1955, els Jocs Mediterranis ja van aterrar a Catalunya en l’edició del 1993 quan Perpinyà i altres localitats del Rosselló van ser seus de l’edició concedida a la regió del Llenguadoc-Rosselló
Barcelona 92 va ser el model a imitar pels organitzadors, que veien la cita com una gran oportunitat
Contràriament al que s’escriu i es diu des que Tarragona va guanyar l’elecció dels Jocs Mediterranis del 2017 –posteriorment ajornats al 2018– aquesta no serà la segona cita a Catalunya d’aquests jocs de butxaca, sinó la tercera. Es passa per alt que el 1993, just després de la gran festa olímpica de Barcelona, els Jocs Mediterranis es van fer al Llenguadoc-Rosselló, amb seus rellevants a Perpinyà i Canet del Rosselló. A la capital del Rosselló, s’hi van fer les competicions de judo, futbol, rugbi i equitació i a Canet, la competició de waterpolo al centre nàutic Europa. Era el primer cop que els Jocs es feien en una regió i no en una ciutat i que es canviava la periodicitat, ja que els anteriors (Atenes) s’havien fet tot just dos anys abans i no quatre. El Comitè dels Jocs Mediterranis va prendre aquesta decisió perquè preferia que la cita tingués lloc sempre l’any següent a uns Jocs Olímpics.
Perpinyà és actualment una ciutat relativament semblant a Tarragona (120.000 habitants per 130.000 de la capital del Tarragonès). En aquella ocasió, amb tot, les seus es van repartir per tot Occitània i el Rosselló. La candidata oficial va ser la petita ciutat d’Agde (25.000 habitants), però l’atletisme es va fer a Narbona i altres seus destacades d’Occitània van ser Besiers, Nimes, Carcassona i Seta. La decisió d’estendre els Jocs per cinc departaments la va prendre el Consell Regional. Més de tres mil atletes van competir en una cita que va tenir Barcelona, que uns mesos abans acaba de celebrar els millors Jocs de la història, com a gran referent, tot i que la magnitud de l’esdeveniment era menor.
Es va preparar una cerimònia inaugural molt espectacular a Agde amb la rúbrica del reconegut director i actor Jérome Savary. Hi van assistir 20.000 espectadors i la televisió francesa la va retransmetre en directe en l’hora de màxima audiència. Com explicava el president de la Generalitat Carles Puigdemont –llavors periodista– en la revista Presència (6/6/1993), aquells Jocs anaven molt més enllà de la mera qüestió esportiva: “De la mateixa manera que els Jocs del 92 van generar una sèrie d’esperances sobre el futur –que després es confirmessin o s’ensorressin, ja és una altra història–, els Jocs Mediterranis, malgrat la seva modèstia, també semblen crear-ne al Llenguadoc-Rosselló. Mirats amb un cert escepticisme per la població, les autoritats regionals s’hi aboquen amb passió.”
Un fenomen, doncs, similar al de Tarragona, en què els més interessants en el seu èxit, sobretot mediàtic, són els seus impulsors, l’equip de govern de l’Ajuntament. La idea dels Jocs era que celebrar-los ajudés a dinamitzar una de les regions més deprimides de l’Estat francès. Com en el cas de Barcelona, el president de la regió i principal responsable dels Jocs, Jacques Blanc, va confessar que esperava que quan les càmeres de televisió enfoquessin la regió això suposaria un gran impuls comercial i mediàtic.
L’encís per Barcelona 92 no només va ser teòric, sinó també pràctic. Es va copiar el sistema de voluntariat i es va contractar la mateixa empresa informàtica i es va vendre la idea que havien de ser els Jocs Mediterranis més grans de la història. De fet, ho van ser. Hi van participar més països que mai, amb estats nous de trinca com ara Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina i les delegacions més tradicionals d’Albània, Algèria, Espanya, França, Egipte, Grècia, Itàlia, Líban, Líbia, Malta, el Marroc, Mònaco, San Marino, Síria, Tunísia, Turquia i Xipre. Les inversions també van ser històriques, tot i que l’Estat francès va fer una aportació mínima. La regió, els departaments i els municipis van acabar posant-hi el 76,3 per cent del pressupost, sobretot per posar a punt les instal·lacions i per als transports.
En l’àmbit esportiu, una joveníssima selecció francesa de futbol, amb Zidane, Thuram i altres futurs internacionals, es va haver de conformar amb el bronze rere Turquia i Algèria. En l’atletisme, es va viure una final prodigiosa dels 1.500 m, amb l’algerià Noureddine Morceli superant el campió olímpic Fermín Cacho, amb una marca impactant (3:29. 20). Més sorprenent encara va ser el desenllaç de la final femenina dels 1.500 m: una altra llegenda de l’atletisme algerià, Hassiba Boulmerka, va començar a celebrar el triomf saludant el públic molt abans de creuar la línia d’arribada i això ho va aprofitar la francesa Frédérique Quentin per prendre-li el lloc.
El barceloní Gustavo Becker va ser plata en el salt d’alçada (2,23) i els velocistes del GEiEG Lluís Turon i Jordi Mayoral, bronze en la prova de relleus de 4x100 m.