Bronze per a Guillem Cassú
Ciclisme. El bordilenc és tercer en la Pedals de Foc, campionat d’Europa d’ultramarató, amb la roda del darrere punxada al final. “És una mala passada, però bé, no puc estar trist”, va dir
Guillem Cassú (Radikalbikes) va ser tercer en la Pedals de Foc, de 213 km i 6.200 m de desnivell positiu acumulat, que proclamava els campions d’Europa d’ultramarató; per segon any. La 13a edició de la cita comptava amb gairebé mil inscrits –rècord– d’onze països per completar un recorregut que, amb inici i fi a Vielha, ressegueix el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i passa per la Val d’Aran, la Vall de Boí, la Vall Fosca i les Valls d’Àneu. Cassú (Bordils, 1997) va guanyar el bronze, tot just set dies després de ser campió de Catalunya sub-23 d’XCO i quart absolut.
Joseba Albizu va revalidar el títol del 2017 amb 10 hores i 4 segons, mentre Alberto Fernández va ser segon a un minut i Cassú, tercer a cinc. El triomf en la categoria femenina va ser per a la madrilenya Clara Fernández, amb 12h19 i un minut i mig menys que Ramona Gabriel (Scott). Or fa un any, Sandra Jordà (Orbea) va ser tercera amb 13h02.
Ales 5 de la matinada i amb les llums a les bicis per passar també el túnel de Vielha, la cita aranesa és un repte a completar per al gros dels participants. De seguida, els candidats a disputar el triomf es van destacar en un grup de deu entre els quals hi havia també Oriol Colomé. El corredor del Bicis Esteve, cinquè ahir amb 10h36, va ser segon el 2017 en una edició marcada per la pluja; amb 10h28 i a 10 minuts de l’or.
El moment clau
“Érem un grup de set o vuit fins que hem arribat al coll de Triadó, que ha estat duríssim. A baix estàvem a menys de 1.000 metres i, a dalt, a 2.100. I són 10 o 11 quilòmetres”, va dir Guillem Cassú sobre el moment clau de la cursa, superades les sis hores. I seguia: “Allà s’ha decidit tot. Hi havia Alberto Fernández que corria amb l’Euskaltel fa tres anys i, allà, ha marxat sol. Jo m’he quedat amb Albizu i hem anat junts fins que a 20 de meta he punxat al darrere. Com que portem una silicona a dins que fa de pneumàtic interior per no anar amb llanta, seguia però no l’he pogut aguantar: se n’ha anat baixant. I el vèiem, a l’Alberto!”
“No ens estressarem, pensava. Quan he punxat estàvem arribant a dalt de Beret, a dalt de tot de la pista d’esquí. Allà m’ha deixat, ha atrapat l’altre i ha guanyat. És una mala passada, però bé. No puc estar trist”, reflexionava el bordilenc respecte a la cursa, que havia tingut a l’abast amb només 21 anys. “Quan vas al grup de davant això passa. I no només aquí sinó a les grans clàssiques i a les altres curses. No et tracten amb menyspreu, però tampoc et respecten. Allà veuen un noi petit i es pensen que farà un tall i formarà un embolic. I a mesura d’anar guanyant curses et guanyes el respecte.”
La decisió
“Ho vaig decidir en acabar la Girona MTB Challenge. Allà ho vaig estar mirant, perquè em vaig trobar un amic que feia la Pedals de Foc i em va dir que pel tipus de corredor que soc i, com que m’agraden les distàncies llargues, m’aniria bé” explicava Cassú sobre la decisió de disputar la prova, “una d’aquelles coses que recomano un cop a la vida”. A la cita gironina de Klassmark, el bordilenc es va quedar sense opcions a la general el primer dia, quan va trencar la cadena i va guanyar-hi una etapa, després. “Ho vaig decidir i com que hi ha marge, i no t’estresses, els caps de setmana podia fer tirades d’Andorra anar i tornar. I, el d’abans, vaig anar al campionat de Catalunya per agafar l’espurna i poder relaxar el cos conservant-la. I ha anat molt bé, la veritat, no ha fallat res”, argumentava sobre el plantejament.
Any 2 després de la renúncia a ser professional
“Competeixo segons m’agrada i com que hi ha zero estrès, no hi ha ni director ni has de treballar per a ningú ho fas per tu i com menys t’ho esperes surt bé”, va manifestar Cassú, en la segona temporada després de deixar el camí per arribar a professional: tres anys a la Fundación Contador i l’inici del 2017 amb l’Aldro de Manolo Saiz. “Faré com ara, un mes vista i mirar si encaixa. I, si no, hi ha mil curses” deia qüestionat sobre si tornaria a Vielha per guanyar. “Estrès? Mira què li passava a l’Alberto: quan jo estava a l’equip ho veia. Cada any Tour i Tour i Tour, i tota la premsa... Per això es fotia aquelles trompades, anava tens i ja ho sabia, ell. I és això, no posar-te aquesta pressió afegida i anar fent”, argumentava.
Publicat a
Notícies
Dilluns,18 novembre 2024