Més que positiu en tots els sentis. Des del punt de vista organitzatiu, repercussió, de la ciutadania: hem omplert cada dia, a les finals estava a vessar. Als matins teníem nanos del campus que també hi anaven. Des del punt de vista de la permeabilitat amb la ciutat és un model que ens agrada. I des del punt de vista esportiu, mai hi havia hagut dues medalles i va anar d’un penal que no tinguessin la d’or, i les noies tenien qualitat per guanyar. L’entesa entre diferents organitzacions i administracions ha estat més que bona, sempre diem que l’esport ens posa d’acord. Tots hem treballat molt bé i amb un alt nivell. Barcelona ha estat el motor, però també hi havia la Generalitat i la Diputació, el CSD, la federació espanyola i la federació catalana, que han fet un treball compartit molt bo, i la LEN. La repercussió ha estat altíssima, hem tingut visibilitat televisiva, al paper, a les xarxes i no només aquí sinó arreu.

Estaven encantats. Com a ciutat havíem organitzat uns Jocs i dos mundials de natació en els quals el waterpolo era un esport més. Per tant, la competició estrictament esportiva la teníem per la mà. Ara hi havia només el waterpolo i una seu, a part de les seus d’entrenament. La petició era fer un pas més i hem arreglat les Bernat Picornell, unes piscines emblemàtiques, i se’ls ha donat una mena d’embolcall comunicatiu, artístic, de llums, d’imatge, de tecnologia... Hem convertit una competició esportiva en un espectacle. Crec que això serà un abans i un després del que són les competicions esportives. Novament hem trencat un sostre. Hem fet la competició més atractiva i la gent que hi pujava gaudia en tots els sentits.

Participant activament de l’europeu t’adones de com ho ha viscut la ciutat. M’atreviria a dir que Barcelona és la ciutat amb més clubs de natació per capita del món, amb una base social vinculada als clubs molt àmplia, amb una pràctica dels esports d’aigua en general i del waterpolo en particular, que és un joc atractiu. En aquests moments les noies tenen un nivell altíssim i la majoria són de la demarcació de Barcelona, i els nois també. Amb aquests referents i uns clubs que teixeixen la part social, l’esport reuneix unes característiques que fan que el pols del waterpolo durant aquests quinze dies hagi estat impressionant. Al món hi ha ciutats que agafen una referència. Nosaltres seguirem fent grans esdeveniments de tot tipus, tenim 300 esdeveniments gairebé de manera quotidiana, però el binomi waterpolo-Barcelona és potent. Ens agradaria ser el referent del waterpolo mundial. Els he posat deures a la internacional i a les federacions catalana i espanyola amb vista al setembre per veure quines propostes podem treballar: fer fixa la final de la lliga de campions o alguna cosa a Barcelona. Tenim experiència i coneixement.

Sí, a més, en la línia que cada vegada siguin més sostenibles amb la participació de diferents administracions. Aconseguir que siguin esdeveniments d’especial interès i que es puguin beneficiar dels beneficis fiscals, que els patrocinadors ho valorin. Amb un campionat a llarg termini els patrocinadors ho poden valorar més i podem tenir patrocinis estables.

El comitè organitzador ha de fer la sessió de tancament i ens hem citat al setembre. Però no cal fer massa números per veure que l’impacte ha estat brutal des del punt de vista participatiu, comunicatiu, social... També volem remarcar que ha estat un èxit organitzatiu i que la ciutat ha pogut participar i presenciar un esdeveniment. Volem que el waterpolo continuï sent un esport de ciutat i fins i tot ens plantegem tornar al waterpolo tal com va néixer a la ciutat, és a dir al mar, fent partits a l’estiu. Tenim espais per muntar camps de waterpolo, pot ser molt atractiu.

Anem fent coses i estem treballant en diferents fronts. Hem tancat una espècie de torneig ATP de bàdminton per quatre anys, hi ha el mundial de pilota a l’octubre i els World Roller Games el 2019. A la ciutat tenim els Imagin Extreme Barcelona i volem que un dels llegats dels World Roller Games sigui donar més força als Extreme. És una altra de les activitats emergents de la ciutat: és innovació, futur i esport urbà; també nascut a la ciutat, però d’una altra manera. Han tingut molt èxit i el Fòrum estava ple. Volem que els Extreme es consolidin com a gran esdeveniment. Volem grans esdeveniments, però no a qualsevol preu, aquest és el canvi de paradigma. Durant una època les ciutats pagaven les festes. Hi havia unes organitzacions internacionals que posaven les seves normes i les ciutats donaven el que fos per estar en el món. En aquest moment, Barcelona i altres ciutats ja estan en el món, hi ha altres mitjans, no estem a l’època que es necessitin Exposicions Universals o Jocs Olímpics, hi ha altres vies. El mateix COI està canviant el paradigma i amb l’agenda 20+20 ho ha capgirat tot plegat. Barcelona va començar a dir això fa un parell d’anys i estem tenint ressò a tot el món. Al març farem un congrés internacional amb grans ciutats per treballar què passa amb les ciutats i les polítiques esportives i cap on s’ha d’enfocar, i un dels punts és el dels grans esdeveniments: com es produeix la simbiosi.

L’esport s’ha de posar a disposició dels projectes de ciutat i el cost no pot recaure en la ciutadania. El COI treballa per crear nuclis d’especialistes en organització perquè no suposi un cost per a la ciutat. A Barcelona això ho tenim resolt perquè hi ha el coneixement i el background organitzatiu: cada cap de setmana hi ha esdeveniments a part dels supergrans esdeveniments, que no cal tenir cada any. Al 21 tenim el mundial femení d’handbol, que ha liderat més Granollers i que ens ha demanat ajuda i també hi serem. Barcelona és marca i si es volen guanyar candidatures és atractiva i una garantia d’èxit.

La realitat és que seguim amb els grans esdeveniments. L’esport és una eina i un motor econòmic i s’ha d’aprofitar. Busquem donar l’orientació cap als valors que creiem que ha de tenir: llegat, que els visqui la ciutadania, que hi col·laborin les altres administracions, que el cost sigui sostenible. Hi va haver una època, com en altres àmbits, en què grans organitzacions com la FIFA o el mateix COI havien estat relacionats amb affaires no gaire transparents. Estem en contra de tot això. L’esport ha de ser transparent i sostenible. Farem tot allò que es pugui explicar amb la boca ben grossa. Estem tancant una mesura de govern explicant tot això i fent un sistema, perquè s’ha de ser sistemàtic, per buscar els esdeveniments més importants per a la ciutat.

En vam parlar amb Sebastian Coe –president de la IAAF– i val 50 milions d’euros. Em va dir que hi ha altres coses que van més en la línia de la ciutat, però ja caurà. Hi haurà un dia que no valdrà tant. Com s’explica a la ciutadania que et gastes 50 milions? Ha de ser possible que un mundial, amb el retorn que hi ha, a la ciutat no li costi això.

Vam fer una comissió permanent treballant durant un any i vam arribar a unes conclusions que ara el COI les accepta totes. La gran voluntat de Barcelona a l’hora de fer els Jocs d’Hivern era de cara al territori. El Pirineu té infraestructures i té capacitat organitzativa, és el plat fort i una de les conclusions era que no siguin Barcelona-Pirineu sinó Pirineu-Barcelona i que s’hi posi la Generalitat amb un pla de desenvolupament territorial clar. Hem hagut d’esperar que es formés govern, que expressés que vol seguir investigant, però ara mateix té altres prioritats. Si la Generalitat fa de motor nosaltres hi serem. En aquests moments el COI posa els diners damunt de la taula i diu “Barcelona, territori, feu una llista de prioritats”. Que els Jocs serveixin per fer això i que l’esport sigui l’excusa. Una mica com va passar amb els Jocs del 1992. Si es compleixen els requisits que vam posar sobre la taula, hi jugarem.

Hem acordat que sigui biennal. Estem jugant a buscar fórmules. Hi ha una pressió al districte molt gran. La zona està afectada per diferents esdeveniments no només esportius, sinó també culturals. És un desgast total al barri. Vam estudiar altres llocs, però el Ral·li vol fer-ho allà perquè reuneix unes condicions que no hi ha en altres llocs.

Hem anat treballant en aquesta línia i hem posat l’accent en algunes coses: democratització de la pràctica esportiva, considerar l’esport com un dret, tarificació social dels CEM, ampliar les beques fins a tres milions les de sis a 17 anys, i amb un programa d’inversió municipal que els últims quatre anys ha estat el més alt des de feia molts quadriennis i l’estem executant. Hem començat el mapa d’instal·lacions esportives municipals, que és un instrument que ens servirà per saber què ens falta a Barcelona. Era un deute pendent des de feia anys. Ens donarà la diagnosi i el pla d’equipaments que falti. Això ho deia el pla estratègic. El 2015, quan vam entrar, vam decidir no canviar-ho tot i el pla que hi havia és una bona guia.

Falta tancar-ho amb la Generalitat, però volem recuperar el Palau d’Esports per a l’ús esportiu, és una instal·lació abandonada per a l’ús esportiu perquè no hi va trobar el lloc. Tenim un projecte i crec que és potent.

És una dimensió que falta. El Sant Jordi acull uns 15.000 espectadors, la Vall d’Hebron uns 3.000, i entre 8.000 i 10.000 no hi ha res. Hi ha un projecte versàtil per a una cosa que ens falta.

El volien fer en un horari en què no es podia fer perquè la il·luminació no ho permet. Volien fer unes 24 hores, però no era segur perquè hi ha zones que no estan ben il·luminades i vam ser nosaltres que vam dir que no es podia fer. Està remodelat i hi hem invertit molt i si cal llum es posarà.

No es pot fer de quatre anys, sinó de dos períodes amb un forat al mig. Estem contents perquè el PIM l’estem executant, fa poc vam presentar l’enquesta d’hàbits per saber què passa a la ciutat: la nostra prioritat és que els barcelonins facin esport i en puguin fer, i ens va dir que estem en un percentatge similar al de les ciutats amb més pràctica esportiva del món i on s’ha crescut més és als territoris on s’és més vulnerable; ens il·lusiona. S’han equilibrat els percentatges a tots els districtes. I amb la dona també ha augmentat. Per primera vegada veiem que les dues corbes s’ajuntaran algun dia, eren dues línies paral·leles. La gran prioritat nostra en aquesta ciutat és que l’esport sigui un dret i l’accés sigui universal i estem avançant.

Hi ha molt bones notícies però tenim un problema que és que s’està masculinitzant la professió. Tot el que són càrrecs de responsabilitat, direccions, tècnics... s’està reduint perquè en la llicenciatura dels CAFE i els cicles formatius els percentatges de noies estan baixant en picat i això fa que surtin menys tècnics femenins. En el món dels clubs i les federacions hi ha poques directives. Estem treballant per apoderar les dones perquè agafin càrrecs. Això ens preocupa.