El 15 d’agost de 1993, avui fa 25 anys, la marxa catalana va tocar el cim en el mundial de Stuttgart. L’endemà de la medalla de bronze d’Encarna Granados (Sarrià de Ter, 1972) en els 10 km, Valentí Massana (Viladecans, 1970) va liderar una actuació global en els 20 km per emmarcar. El marxador de Viladecans es va convertir en el primer atleta estatal que aconseguia un títol mundial i va estar molt ben acompanyat per Daniel Plaza, tercer en el podi, i Jaime Barroso, que es va classificar quart. Una fita històrica per a la marxa catalana. “Després de la desqualificació dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, tenia necessitat, una certa ànsia, per aconseguir un èxit important, i de fet en el 93 ho vaig guanyar pràcticament tot”, recorda Massana, que no era conscient que ara es complia el 25è aniversari de la seva gesta. Vist amb perspectiva, el marxador català afegeix: “El record que tinc de Stuttgart és d’haver fet una de les millors competicions de la meva vida. El gran públic potser dona més valor a la medalla dels Jocs d’Atlanta, però va ser de bronze, i a Stuttgart, d’or, i a la línia de sortida si fa o no fa érem gairebé els mateixos.”

Els resultats precedents van fer que Massana arribés al mundial de Stuttgart amb molta confiança. “Durant la cursa recordo que anava molt tranquil. Feia calor i vam sortir molt lents. Al pas pel quilòmetre 10 [42:26], encara érem més de 25 atletes al capdavant. El Jaime Barroso, que m’acompanyava en aquells moments, em va advertir ‘ves amb compte perquè anem molt lents i aquí hi ha gent molt ràpida i al final pot haver-hi sorpreses’. Jo li vaig dir que estigués tranquil, que em trobava tan bé que m’era igual. Estava molt confiat, i també em veia capaç d’acabar molt ràpid”, exposa. De mica en mica es van anar perdent unitats del contingent, i en el quilòmetre 14 ja s’havia reduït fins a set atletes, amb els tres catalans al capdavant. Prossegueix Massana: “Al quilòmetre 17 i mig vaig canviar. Vaig fer un mil en 3:40 i, fins al 19,5 en 7:33, i ja no em va poder seguir ningú. Tot sol, vaig poder disfrutar dels últims metres.” Amb el títol mundial al sarró, Massana recorda la sensació de l’endemà: “Em vaig llevar i vaig pensar en la feina feta. M’havia tret l’espina de Barcelona 92. Havia pogut guanyar els mateixos marxadors dels Jocs Olímpics i em trobava plenament satisfet. De fet, els quatre anys següents al 92, en el període olímpic, vaig guanyar una medalla en tots els grans campionats. Després del 92 va ser l’inici de tot un seguit d’èxits. No sé què hauria passat si a Barcelona no m’haguessin desqualificat, però estic segur que no hauria arribat a Stuttgart amb tanta ànsia per guanyar.”