La nostra prioritat des que vam entrar era la promoció del voleibol. Teníem clar que la competició i l’activitat dels clubs és el nostre pal de paller. A partir d’aquí hem actuat. Quan vam entrar, el 2008, poc després va esclatar una crisi brutal que ens va obligar, a totes les federacions i, de fet, a tota la societat en general, a reinventar-nos, a més d’un problema intern heretat del qual mai no hem parlat i ara tampoc no cal. La prioritat és sempre protegir els clubs. Vam estar molts anys congelant les tarifes. També hem prioritzat molt els ajuts i hem invertit molt en elements de promoció. Vam potenciar tot el tema a les escoles. També hem organitzat molts esdeveniments estatals i internacionals i sempre ens hem recolzat en un club nostre. Sempre hem demostrat que hi estem al darrere, que no deixarem que tingui un crac econòmic. La gestió de proximitat és el que ens ha ajudat. Els clubs han cregut que podien créixer i han treballat moltíssim. El voleibol ja no és un esport minoritari.

Vam crear unes unitats didàctiques per fer vòlei en horari lectiu adreçades al professorat d’educació física i un material esportiu pensat per a les escoles. Molts col·legis no tenen forats al pati per posar-hi la xarxa i això era un problema. La xarxa de voleibol era una complicació. Vam idear una xarxa que val 45 euros i que fa 18 metres. Està pensada per penjar-la entre les dues cistelles de bàsquet. També hem donat facilitat a la incorporació amb tarifes assumibles, còmodes. Prefereixo mil que paguin un euro que no un que en pagui mil. A més, tenim una bossa d’ajudes als clubs i enguany hem repartit 100.000 euros. Hi ha 25 equips en categories estatals amb subvenció perquè no els faci por el salt.

Per això es va canviar el format de la primera estatal, la tercera màxima categoria, que era molt costosa. Vam establir un calendari de competició de setembre a juny que era més atractiu i no pas amb competicions més curtes com es feia abans. La primera estatal a l’abril ja s’havia acabat i els generava més costos. Com que també soc vicepresidenta de la federació espanyola, vaig demanar que se’ns permetés fer un grup majoritàriament català de primera estatal.

Tot el volum pressupostari que tenim es genera de la pròpia competició. El 2008 teníem un pressupost d’1.200.000 euros amb una aportació de subvencions de l’administració pública d’entre un setanta i un vuitanta per cent. Ara mateix el nostre pressupost està pels volts d’1.640.000 euros i els diners de l’administració pública no arriben al deu per cent. Tenim independència econòmica. Ho passem malament d’abril a setembre perquè no tenim competició, però quan comencen les lligues ja funcionem amb normalitat.

Els alevins no estaven en la federació, estaven tutelats pels consells esportius. Estava molt bé. Ara facilitem que els clubs també tingui equips en categories escolars. Permetíem que algun nen pugui sortir en moments puntuals de la competició escolar per jugar en les federades. Però hi havia una necessitat de fer la lliga alevina. Hi va ajudar la creació del campionat d’Espanya aleví.

Portem algunes temporades amb la lliga d’hivern des del novembre fins a l’abril i al maig ja arrenca el Vichy, el campionat de Catalunya de vòlei platja. Hi ha un creixement espectacular de vòlei platja amateur. Facilitem la incorporació de nous jugadors tramitant llicències de dia a clubs nous que organitzin tornejos i els donem suport per organitzar-los.

No, no estan comptades. Si fem per exemple el Voley Boom a Castelldefels i hi juguen 800 persones d’una competició que nosaltres no organitzem, no estan computades, tot i que les tenim controlades en la nostra base de dades. Si fem una activitat en un ajuntament amb dos-cents nens, tenim l’obligació que tinguin una llicència de dia perquè tinguin mutualitat, però no ho comptem.

No sé per què, però és un esport que enganxa molt al gènere femení. Suposo que hi influeix molt que no hi ha contacte físic i les noies s’hi troben còmodes. No cal tenir unes excessives característiques físiques per poder-lo practicar. És un esport d’equip. És un esport amable. Com que tenim més llicències de noies, hi ha la creença que deu ser un esport femení, però no és així. És evident que el voleibol masculí està en uns nivells de joc altíssim, però, tot i que ens costa captar més nois, fem campanyes específiques. De fet, una de les bosses específiques és per incentivar els equips de base masculins, infantil, cadet i juvenil. Aquest any, el nombre d’equips masculins també ha crescut.

Jo pensava, quan vaig començar, que el càrrec em generaria un desgast. És possible que una mica n’hi hagi, però seguim endavant amb il·lusions tremendes i moltíssimes ganes de treballar. A més, em satisfà bastant que el nucli dur de la junta continuï amb mi des de l’inici. Jo no he tingut un canvi important de dirigents, malgrat que hi ha hagut alguna renovació lògica. La continuïtat facilita la visió dels projectes. Tot i que érem l’única candidatura, vam presentar als clubs els projectes.

Volem construir una instal·lació de vòlei platja amb un mínim de quatre pistes gestionada per la federació. Hem de trobar el lloc i veure com ho fem. Per sort, a l’estiu tenim la col·laboració dels ajuntaments, però necessitem una instal·lació per a la lliga d’hivern o el campionat de Catalunya de menors. Anar a la platja té les seves limitacions. Un altre projecte és fer mesures de promoció localitzades. A les zones de Tarragona, les Terres de l’Ebre, Lleida i Girona hem de fer una incidència especial perquè surti més voleibol en aquell territori. Tinc molt present, per exemple, el Club Voleibol Roquetes, perquè ens ajudi a provocar el naixement dels nous clubs pivotant en els existents. L’altra zona que activarem immediatament paral·lelament a Roquetes és Lleida. Ens volem escampar 50 quilòmetres a la rodona. L’altre gran eix és fer campanyes directes de promoció del voleibol masculí.