En una entrevista que ha publicat el diari L’Équipe, Kilian Jornet reconeix que ja no competeix tan motivat com quan va començar la seva carrera. “Honestament, no tinc la mateixa motivació que abans. No sento la mateixa emoció al començament d’una cursa. Fa cinc o deu anys, guanyar les competicions tan mítiques que he pogut guanyar després era un somni. Quan l’he fet realitat, l’emoció ha estat molt forta. Avui, però, sento molt menys quan creuo una línia de meta. Em dic a mi mateix: he guanyat, el treball està fet. No és el mateix, en absolut”, explica. En la mateixa línia, assegura que la major part dels somnis que volia aconseguir durant vint anys de trajectòria els ha assolit en només tres. “És genial, però també ha minvat la meva motivació”, conclou.

Jornet, en tot cas, assegura que no li falten nous motius que l’esperonen a continuar fent curses de muntanya: “La pregunta sorgeix cada temporada, però encara trobo noves motivacions. Més que un fi en si mateix, la competició s’ha convertit en una eina. Mantenir un molt bon nivell físic i tècnic, provar els meus mètodes d’entrenament. Avui busco el plaer de competir en aquestes coses. Quan assajo un tipus de preparació i veig que els resultats es reflecteixen en la competència... Segueixo tenint ànima de competidor.” Amb 31 anys acabats de fer, el cerdà també troba nous al·licients al marge de les curses de muntanya. “Per sentir emocions comparables a les dels meus començaments com a competidor, m’embarco en nous desafiaments, especialment a les muntanyes. Guanyar totes aquestes curses m’ha fet adquirir notorietat i he pogut obtenir la confiança dels meus patrocinadors”, comenta.

Per explicar el que ara busca a la muntanya, Jornet utilitza l’exemple del seu doble ascens ràpid al cim de l’Everest, l’any passat: “Fer-ho em va fer sentir molt fort i em va obrir les portes d’altres èxits. Però, en termes de rendiment, el que realment recordo va passar tres dies abans de fer el primer cim, quan vaig fer una pujada ràpida entre el campament base avançat, a 6.400 metres sobre el nivell del mar, i els 8.400 metres del cim, en menys de sis hores. Aquell dia em vaig adonar que havia fet un molt bon procés d’aclimatació, que m’havia preparat adequadament. Per a mi, el nivell de rendiment d’aquell dia és molt més important que la culminació de l’ascens.”