LLORENÇ GÓMEZ
MILLOR JUGADOR DEL MÓN DE FUTBOL PLATJA
“El meu fort és el joc aeri”
El torrenc, de 27 anys, va ser designat a Dubai millor jugador del 2018
En vuit anys ha militat en 24 equips d’arreu del món amb el Barça com a club de capçalera, agafa uns 70 vols a l’any i és professional
Viatjar sol m’ha comportat un nivell de maduresa superior al de la meva edat. Tinc 27 anys i sento que en tinc 35
El millor jugador del món de futbol platja es diu Llorenç Gómez, té 27 anys i és de Torredembarra. Tot i que té el Barça com a equip principal, el fet diferencial d’una disciplina de temporades curtes li ha permès militar des del 2009 en 24 clubs, de Catalunya, Espanya, Itàlia, Portugal, Rússia, Grècia, Israel, Geòrgia, Turquia, Brasil, el Japó, els Emirats Àrabs, Polònia, Suïssa, Uruguai i Costa Rica, i agafar uns 70 vols a l’any. El subcampionat en la superfinal europea amb Espanya en la qual va ser designat MVP, el subcampionat de la Bahamas Cup –millor jugador– i el subcampionat de la Persian Club –pitxitxi–, són alguns dels èxits que li van permetre rebre el guardó a Dubai en la gala de la Beach Soccer Worldwide. Pel que fa a clubs, va guanyar la lliga japonesa –màxim golejador–, va ser l’MVP i el pitxitxi a Rússia i el màxim golejador a Polònia en un 2018 de somni.
Què se sent?
El 2018 havia estat increïble i, analitzant els meus dos rivals, Bruno Xavier i Datinha, pensava que tenia moltes possibilitats. Quan vaig veure que Ramiro Amarelle donava el premi de millor jugador, vaig pensar que seria estrany fer-lo sortir per donar-lo a un brasiler. Va agafar el sobre, el va obrir i abans de dir el meu nom em va mirar. Vaig abraçar els altres dos nominats. Em vaig aixecar i vaig començar a hiperventilar i a plorar. Em va sortir de dins. Vaig pensar en els vuit anys que havia estat entrenant-me.
Què ha après pel món?
Aprenentatge humà. El que m’emporto és el tracte personal dins d’un col·lectiu. Fa quatre anys que viatjo durant vuit o nou mesos a l’any. Això m’ha comportat un nivell de maduresa superior al de la meva edat. Tinc 27 anys i sento que en tinc 35 mentalment.
Evidentment, té una responsabilitat quan el fitxen d’estrella.
Em demanen un rendiment; i si no, em foten fora. Cada vegada que he repetit i he anat a un mateix lloc el meu rendiment ha estat major. No és per tirar-me flors, però és difícil que una persona s’adapti a un col·lectiu, i jo he jugat en 24 clubs diferents i amb la majoria hem guanyat.
S’ha trobat algun vestidor gelós per la seva presència?
Només en els inicis, amb la selecció espanyola. Hi havia una manera d’actuar que segons el meu punt de vista era inadequada. Semblava que jo fos un rival, més que un company. Tenia 19 anys i va ser complicat. Hi havia un grup tancat. Jo vaig destacar i em veien amb recel perquè els podia prendre el lloc. Això va anar canviant de mica en mica quan van entrar a l’equip més jugadors joves. Amb els clubs el lloc més difícil va ser Rússia, el 2015, amb el Kristall. M’acceptaven, però quan acabàvem cadascú marxava a fer la seva vida. Ho vam guanyat tot. És el lloc on he crescut més, perquè tenia moltes hores lliures per entrenar-me i per pensar on anava i què volia en la vida.
I on vol arribar?
He assolit el màxim a nivell individual. La meva filosofia és arribar al màxim i transmetre als equips els valors que m’han donat a casa i l’escola i l’aprenentatge que he obtingut a la platja. Vull que les noves generacions sàpiguen que si ets bona persona tindràs molt de guanyat i que si ets un cabró serà més complicat que la gent t’accepti i et valori. Vull mantenir i millorar el meu nivell individual i col·lectiu. Un individu guanya partits, un equip guanya títols.
Exerceix de líder al vestidor?
No és que m’ho proposi, però de vegades s’han de prendre decisions. A Rússia, amb el CSKA, vam començar malament tot i vam acabar bé. Hi havia tres jugadors que no anaven en la mateixa direcció del col·lectiu perquè tenien una distorsió sobre el seu paper. El tècnic no els deia res i vaig parlar amb ells perquè estaven perjudicant el col·lectiu i la meva feina.
Edu Suárez, que ha rebut el premi al millor gol del món, i Adri Frutos, nominat al millor gol, són també de Torredembarra. Creu que la selecció catalana tindria nivell per competir?
Si s’entrenessin com a col·lectiu, per què no? Sempre que tinguessin un projecte seriós, un bon tècnic i una bona metodologia. Sembla fàcil que tres jugadors de Torredembarra estiguin en aquest nivell. Qualsevol futbolista hauria de provar el futbol platja i se sorprendria. És molt complicat. No és fàcil que estiguem tres torrencs jugant finals amb la selecció espanyola.
El mundial de clubs amb el Barça guanyant el Brasil el 2015 en un equip en què també hi havia Bruno Xavier i Datinha va tenir molta repercussió.
Sí, va tenir molt de ressò. Teníem un gran equip. La llàstima és que l’any següent es va frenar tot de sobte. El Barça no va participar en competicions internacionals d’aquest nivell. També es va fer la Barcelona Beach Soccer Cup del 2015, en què el Barça va quedar tercer. La competició va ser un èxit total, amb cues per veure els partits. Ara la secció del Barça vol tornar a participar en competicions internacionals.
La lliga russa és la més forta?
Sí, i per a sorpresa meva; l’altra és la japonesa. La seva selecció té bons jugadors, però no té potencial. Em pensava que el nivell seria més tranquil, fins al punt que hi vaig anar setze dies amb la meva xicota. En el primer partit ja em vaig adonar que o anava a sac o em menjaven. El meu equip, el Tokyo Verdi, s’entrenava cada dia, tret del diumenge, dues hores al matí. És el lloc on he vist que més s’entrena, juntament amb Rússia. És un futbol platja molt físic. Juguen molt per l’aire, tot i que no saben fer massa xilenes i per això em van fitxar.
Ha reconvertit la seva posició.
Jugava de pivot i sabia que per arribar al meu objectiu de ser el millor havia de jugar d’universal. Quan vaig començar a entrenar-me amb 19 anys sabia que en xilenes trauria un set i en la resta, un tres. Em vaig proposar millorar una mica en tot cada any. Al final de l’any passat calculo que vaig arribar a un vuit en tot. Vaig veure, però, que no podia jugar només de pivot. L’any passat, en els equips que podia, vaig jugar d’ala i de tanca. Lògicament vaig baixar el meu nombre de gols, tot i haver fet una gran temporada. En vaig fer uns 120, però de pivot n’hauria pogut marcar més. Era més passador que finalitzador. Enguany he buscat el terme intermedi. Quan el partit ho requereix jugo de creador i quan és necessari, de finalitzador.
Quin és el seu estil?
Soc innovador en el joc aeri. Algunes de les coses que faig amb la pilota per l’aire són molt exclusives. El joc aeri és el meu fort i marco la diferència. En vuit anys he viscut el canvi de preparació dels jugadors. No cobrem com els professionals d’altres esports, però pel que fa a preparació el futbol platja és professional.
Quants jugadors viuen del futbol platja al món?
Som uns trenta. El lloc on paguen millor és Rússia. Ara a Itàlia estan començant a millorar. De la selecció espanyola només ho soc. No pas perquè altres companys no tinguin capacitat, sinó perquè jo tinc exclusivitat i puc marxar a jugar allà on em demanin. És el primer any que he rebutjat dues ofertes. Necessitava descansar.
Si no hagués hagut de deixar el futbol als 19 anys per una artrosi al genoll, creu que hauria arribat a ser professional?
Sí, si hagués tingut al costat una persona que m’hagués ajudat a escollir bé. Era molt immadur.
Com porta el ressò mediàtic?
Els tres primers dies estava molt angoixat perquè també volia treure productivitat de l’entrellat de contactes amb els mitjans de comunicació. Tothom et demana autògrafs, fotos... Ha estat un boom. M’imagino un futbolista famós i tinc clar que jo no seria feliç.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Dissabte,16 novembre 2024