És el fruit d’un procés. Feia uns dos anys que els resultats no eren els que volia per molt que m’agradi el tennis. Personalment estic molt content i era el moment de plegar, tot i que és cert que si tingués un bon rànquing continuaria jugant. És llei de vida, no passa res.

No descarto res i segur que estaré vinculat al tennis al cent per cent. Però fa divuit anys que viatjo i necessito temps per disfrutar de la meva dona i del meu fill. Estic gaudint d’estar a Xàbia, de passejar la meva gosseta, d’estar amb els meus pares... M’agradaria entrenar, però primer m’he de formar.

Em motivava posar el punt final en tornejos dels quals tenia bon record, dels que m’agradava més anar. La Hopman, en què tindré com a companya Garbiñe Muguruza, és perquè mai l’havia disputat. Auckland i Acapulco els he guanyat quatre cops, i Buenos Aires, tres.

M’he sentit estimat en molts llocs, realment, però acabar en aquests tornejos és com una mena d’agraïment als llocs on m’he sentit més estimat. Sempre havia pensat posar el punt final a Barcelona perquè sempre anava al Godó de petit amb els meus pares. Era com un començament i un final. Però Feliciano López és el director a Madrid i és prou amic meu i sempre s’han portat bé. No és l’últim, són els dos últims, al mateix nivell.

La gestiono com sempre. Amb intensitat i intentant arribar com més ben preparat millor. No m’ha costat perquè m’agrada el tennis i m’ho passo bé. Tinc, a més, la motivació afegida que és el meu final professional.

Quan vaig guanyar els Masters 1.000 de París-Bercy, la copa Davis al Palau Sant Jordi o a Sevilla. Al final, del que més orgullós estic és del camí que he fet. Això ha estat el meu major èxit.

La final de Miami del 2013 contra Murray, en què vaig tenir pilota de partit. Els Jocs Olímpics amb Feliciano, en què vam desaprofitar tres pilotes de medalla. O no haver guanyat el Godó després de quatre finals contra Nadal. Em dol no tenir-lo en el palmarès. A banda d’un Grand Slam o un Masters 1.000, és el torneig que més il·lusió em feia.

Intento veure-ho de la manera més positiva. Gràcies a ells he estat més ambiciós. Sense Rafa Nadal hauria costat més, segur, guanyar tres copes Davis.

Havia quedat obsoleta i el plantejament em sembla bé, tot i que s’haurà de buscar una altra data perquè el novembre serà una data complicada perquè els jugadors ja estan de vacances.

No m’agrada que l’ATP hagi muntat una copa del món, perquè traurà valor a la Davis, que és històrica. Tant la ITF com l’ATP haurien d’anar units, tot i que mai ho han fet.