No era una cosa amb què comptés. Sem­pre ho veia com una cosa que es donava a les altres dis­ci­pli­nes. Que ho donin a un pilot de trial, i a mi en con­cret, em va fer molt con­tent perquè és una manera de demos­trar que el trial és un esport real que està al nivell de la resta de dis­ci­pli­nes, que és pro­fes­si­o­nal. L’únic pro­blema és que fins ara no té el reco­nei­xe­ment que es mereix. I aquest guardó està bé perquè els mit­jans se’n facin més ressò.

El 2017 vaig tenir una cai­guda i em vaig fer una lesió al genoll una mica greu. Als met­ges els va cos­tar veure quin pro­blema hi havia i vaig estar força temps amb dolor sense saber exac­ta­ment què tenia. Final­ment, vaig anar amb el doc­tor Joan Car­les Mon­llau –que és dels millors de Cata­lu­nya–, em va detec­tar el pro­blema i em va ope­rar. Era un pro­blema de cartílag i m’ho va solu­ci­o­nar. Durant tot aquest any he pogut com­pe­tir bé, però amb cer­tes molèsties quan doble­gava el genoll. M’he ope­rat ara per estar al màxim l’any que ve. D’aquí a dues o tres set­ma­nes ja hau­ria d’estar recu­pe­rat. Em van fer una infil­tració i no tindré una con­va­lescència gaire llarga. L’ope­ració no hau­ria de con­di­ci­o­nar el meu inici de tem­po­rada. I la veri­tat és que aques­tes set­ma­nes atu­rat m’ani­ran bé per des­can­sar i començar amb més ganes. Nor­mal­ment comen­ces a entre­nar-te molt fort massa aviat i al final aca­bes una mica cre­mat.

Quan vaig començar a dis­pu­tar copes del món veia molt lluny acon­se­guir-los. A mesura que vas com­pe­tint ho vas veient pos­si­ble, però fins que no t’ho creus tu mateix i no arri­bes al nivell de con­fiança neces­sari per acon­se­guir-ho, ho veus molt difícil. L’objec­tiu aquest any era estar en els podis inter­na­ci­o­nals, i a la pri­mera prova ja hi vaig pujar. Sabia que tenia el nivell per pujar-hi, però fal­tava que, arri­bat el moment, les coses sor­tis­sin bé. En les altres pro­ves vaig acon­se­guir dos quarts llocs, molt a prop del podi, i en el mun­dial tot va sor­tir molt bé. L’objec­tiu era pujar al podi, cosa que no havia acon­se­guit mai, i vaig aca­bar segon. Em vaig notar molt còmode sobre la bici i vaig poder fer les coses com jo sé.

En la com­pe­tició, no. M’ha con­di­ci­o­nat més en els entre­na­ments, quan feia deter­mi­nats movi­ments. Com­pe­tint ni hi pen­sava.

Jo havia jugat a fut­bol fins als 12 anys, però em vaig can­sar de l’ambi­ent que hi havia. No m’hi sen­tia gaire còmode. Venia d’un poble petit, on l’ambi­ent era molt fami­liar, i m’ho pas­sava molt bé jugant a fut­bol. Després vaig pas­sar a un equip més gran i ja no em va agra­dar. El meu tiet [Lluís Camp­majó] havia fet sem­pre trial i tenia una marca de bicis. Me’n va rega­lar una i vaig pro­var-ho. Vaig anar a la pri­mera com­pe­tició i ja no ho he dei­xat.

Era l’època d’Ot Pi. El trial va tenir èxit perquè era una dis­ci­plina molt nova i ell ho va saber ven­dre bé. Hem pas­sat un temps en què el trial ha pas­sat des­a­per­ce­but, no sé per quin motiu, però cada cop hi ha més prac­ti­cants. Espe­ci­al­ment aquí a Cata­lu­nya, on hi ha molts nens petits que en fan i mol­tes esco­les. La com­pe­tició té un nivell molt alt, tot i que encara és un esport molt tan­cat en si mateix. Falta arri­bar a més gent. No hau­ria de ser gaire difícil, perquè és un esport molt espec­ta­cu­lar.

Són com­ple­ta­ment dife­rents. Sem­pre dic que és com com­pa­rar el ciclisme de car­re­tera amb Moto GP. Abans sí que es feia molt de començar trial en bici per pas­sar després a la moto, però com que és un esport que es va con­so­li­dant ara passa menys. Els pilots de trial en moto a vega­des s’entre­nen en bici perquè va molt bé per aga­far la tècnica. Jo no tinc cap intenció de pas­sar a les motos. A mi m’agrada la bici.

Viure només de la com­pe­tició és impos­si­ble. Cal bus­car-se, a més, patro­ci­na­dors. Alguns trien la via de les exhi­bi­ci­ons, però jo crec que hem de llui­tar per gua­nyar-nos la vida amb la com­pe­tició. També els vídeos són un altre recurs. A les mar­ques els interessa i és més pro­fes­si­o­nal que les exhi­bi­ci­ons. Són vídeos que es fan virals, perquè són espec­ta­cu­lars i a la gent li agrada i els com­par­teix.

El pri­mer és gua­nyar el cam­pi­o­nat d’Espa­nya. En les copes del món m’agra­da­ria pujar al podi en totes les pro­ves, cosa que és molt difícil perquè costa ser tan regu­lar. En l’euro­peu i el mun­dial l’objec­tiu és gua­nyar. Pel nivell que tinc, ho puc acon­se­guir, sem­pre tenint en compte que el nivell dels rivals és altíssim.

En tinc, i de fet el 2018 ha estat la pri­mera tem­po­rada en què he pogut com­pe­tir en con­di­ci­ons. Estava una mica dece­but, perquè des dels 18 anys que entrava en finals de copa del món però fins ara, a causa de les lesi­ons, no havia pogut estar al nivell que crec que em tocava. Queda marge i coses a millo­rar. I amb ganes de fer-ho molt millor la tem­po­rada que ve.