No era una cosa amb què comptés. Sempre ho veia com una cosa que es donava a les altres disciplines. Que ho donin a un pilot de trial, i a mi en concret, em va fer molt content perquè és una manera de demostrar que el trial és un esport real que està al nivell de la resta de disciplines, que és professional. L’únic problema és que fins ara no té el reconeixement que es mereix. I aquest guardó està bé perquè els mitjans se’n facin més ressò.

El 2017 vaig tenir una caiguda i em vaig fer una lesió al genoll una mica greu. Als metges els va costar veure quin problema hi havia i vaig estar força temps amb dolor sense saber exactament què tenia. Finalment, vaig anar amb el doctor Joan Carles Monllau –que és dels millors de Catalunya–, em va detectar el problema i em va operar. Era un problema de cartílag i m’ho va solucionar. Durant tot aquest any he pogut competir bé, però amb certes molèsties quan doblegava el genoll. M’he operat ara per estar al màxim l’any que ve. D’aquí a dues o tres setmanes ja hauria d’estar recuperat. Em van fer una infiltració i no tindré una convalescència gaire llarga. L’operació no hauria de condicionar el meu inici de temporada. I la veritat és que aquestes setmanes aturat m’aniran bé per descansar i començar amb més ganes. Normalment comences a entrenar-te molt fort massa aviat i al final acabes una mica cremat.

Quan vaig començar a disputar copes del món veia molt lluny aconseguir-los. A mesura que vas competint ho vas veient possible, però fins que no t’ho creus tu mateix i no arribes al nivell de confiança necessari per aconseguir-ho, ho veus molt difícil. L’objectiu aquest any era estar en els podis internacionals, i a la primera prova ja hi vaig pujar. Sabia que tenia el nivell per pujar-hi, però faltava que, arribat el moment, les coses sortissin bé. En les altres proves vaig aconseguir dos quarts llocs, molt a prop del podi, i en el mundial tot va sortir molt bé. L’objectiu era pujar al podi, cosa que no havia aconseguit mai, i vaig acabar segon. Em vaig notar molt còmode sobre la bici i vaig poder fer les coses com jo sé.

En la competició, no. M’ha condicionat més en els entrenaments, quan feia determinats moviments. Competint ni hi pensava.

Jo havia jugat a futbol fins als 12 anys, però em vaig cansar de l’ambient que hi havia. No m’hi sentia gaire còmode. Venia d’un poble petit, on l’ambient era molt familiar, i m’ho passava molt bé jugant a futbol. Després vaig passar a un equip més gran i ja no em va agradar. El meu tiet [Lluís Campmajó] havia fet sempre trial i tenia una marca de bicis. Me’n va regalar una i vaig provar-ho. Vaig anar a la primera competició i ja no ho he deixat.

Era l’època d’Ot Pi. El trial va tenir èxit perquè era una disciplina molt nova i ell ho va saber vendre bé. Hem passat un temps en què el trial ha passat desapercebut, no sé per quin motiu, però cada cop hi ha més practicants. Especialment aquí a Catalunya, on hi ha molts nens petits que en fan i moltes escoles. La competició té un nivell molt alt, tot i que encara és un esport molt tancat en si mateix. Falta arribar a més gent. No hauria de ser gaire difícil, perquè és un esport molt espectacular.

Són completament diferents. Sempre dic que és com comparar el ciclisme de carretera amb Moto GP. Abans sí que es feia molt de començar trial en bici per passar després a la moto, però com que és un esport que es va consolidant ara passa menys. Els pilots de trial en moto a vegades s’entrenen en bici perquè va molt bé per agafar la tècnica. Jo no tinc cap intenció de passar a les motos. A mi m’agrada la bici.

Viure només de la competició és impossible. Cal buscar-se, a més, patrocinadors. Alguns trien la via de les exhibicions, però jo crec que hem de lluitar per guanyar-nos la vida amb la competició. També els vídeos són un altre recurs. A les marques els interessa i és més professional que les exhibicions. Són vídeos que es fan virals, perquè són espectaculars i a la gent li agrada i els comparteix.

El primer és guanyar el campionat d’Espanya. En les copes del món m’agradaria pujar al podi en totes les proves, cosa que és molt difícil perquè costa ser tan regular. En l’europeu i el mundial l’objectiu és guanyar. Pel nivell que tinc, ho puc aconseguir, sempre tenint en compte que el nivell dels rivals és altíssim.

En tinc, i de fet el 2018 ha estat la primera temporada en què he pogut competir en condicions. Estava una mica decebut, perquè des dels 18 anys que entrava en finals de copa del món però fins ara, a causa de les lesions, no havia pogut estar al nivell que crec que em tocava. Queda marge i coses a millorar. I amb ganes de fer-ho molt millor la temporada que ve.