Un triomf separa el CVB Barça de jugar la final de la lliga Iberdrola, una fita inèdita aquest segle en el voleibol català. L’equip d’Hugo Gotuzzo domina la sèrie semifinal contra l’Alcobendas per 2-0 després d’imposar-se per 3-1 amb ma de ferro en els dos partits jugats el cap de setmana passat a la Garriga en una arrencada fantàstica en què la receptora Raquel Brun va ser escollida MVP del primer cap de setmana del play-off després d’anotar 34 punts entre els dos partits (18+16). Té, per tant, dues oportunitats de sentenciar a la pista madrilenya dissabte (19h) i diumenge vinents (17h). Si calgués, la sèrie viuria el cinquè partit a Catalunya dimecres de la setmana vinent. El voleibol català femení viu un període de renaixença amb el Sant Cugat també a l’elit i amb l’increment de llicències.

Ha plogut molt des que el mític Espanyol va alçar el darrer títol de lliga superant l’Amanecer Alcorcón per 3-2 en una sèrie dramàtica que es va decidir en un partit esquizofrènic a la pista madrilenya el 24 de març de 1991 (2-3). Les blanc-i-blaves van perdre el quart parcial per un escandalós 15-2 i semblaven entregades però es van aixecar amb orgull: 11-15. La morellenca Marta Gens (1969), la millor jugadora que ha donat mai el voleibol català i estatal, va ser un dels pals de paller d’un grup màgic que jugava com un equip i en què també brillava la peruana Cecilia del Risco, fitxada a bombo i plateret com una de les millors col·locadores del món. Hernández, Cardona, Margarit, Rey, Tostado, Majada, Blanco, Martínez, Castañé, Vilar i Bartra eren la resta de components d’un equip que va doblegar la qualitat rematadora de les tres potents romaneses de l’Alcorcón. El tècnic era l’argentí Victor Hugo Rupil. “No hi havia xarxes socials però cada diumenge a les 12 del migdia sortíem per la televisió i la gent ens coneixia i ens demanava autògrafs”, relata Gens, que es declara activa en les xarxes socials, a les quals considera útils per als clubs “ara que els diaris i la televisió no donen gaire informació.” Assegura, fent paral·lelismes amb el passat, que el poder físic ja era molt elevat: “Algunes cubanes estaven més fortes que ara. El que ha canviat més és el mètode. Ara no cal fer tantes peses.” En l’àmbit tàctic, remarca el canvi de puntuació adoptat el 1999 i “la inclusió de la figura del lliure.” “Abans, quan es jugava 15, per fer punt havies de tenir el servei i alguns partits duraven quatre hores. Havies d’estar molt forta mentalment. Per això entrenàvem vuit hores cada dia.” El nivell de professionalisme era més elevat que ara: “El tema econòmic ha caigut de manera dràstica per la crisi tot i que les jugadores també hi dediquen molt de temps perquè és un esport molt complicat.” Competitiva fins al moll de l’os, va ser una receptora resolutiva que va bastir una prolífica i longeva carrera “professional des del 1992 al 2005” a altres clubs espanyols i en un d’italià. Va tancar el cic le amb sis títols de lliga amb l’Espanyol (2), CV Múrcia (2), el CV Albacete i el Tenerife, tres copes amb l’Alcorcón, l’Albacete i el Tenerife i fins i tot amb un subcampionat de la lliga europea amb el CV Múrcia (1994-1995). Pionera, va ser la primera catalana que va jugar la lliga italiana. A la meca del voleibol, va guanyar una copa amb el Vigevano. Té el rècord amb 315 partits amb la selecció espanyola. “Vam arribar a ser set jugadores catalanes a la selecció espanyola. Juntes hauríem pogut fer un equip per lluitar per la lliga. Ara, a Catalunya, està costant molt que sortint jugadores de nivell per ser internacionals”, subratlla.

El curs posterior al títol (1991-1992), l’Espanyol va ser subcampió després de perdre la final contra l’Afelsa Tenerife però sense poder comptar amb Gens ni amb Vigínia Cardona, que van estar concentrades 15 mesos per preparar els Jocs de Barcelona. El curs següent, va marxar cap a l’Alcorcón.

Un cop retirada, el destí va tornar a lligar-la als èxits catalans quan va ser l’entrenadora durant tres temporades del CBV Barça. El va pujar a la màxima categoria i el va situar quart la primera temporada i tercer amb plaça europea en la segona (2013-2014), l’encara millor resultat del segle a casa nostra. Aquell mateix estiu, però, la van acomiadar. Retirada el 2005, abans havia dirigit el Morell, el Salou i la selecció espanyola cadet. Segueix fent els comentaris tècnics a Teledeporte i exerceix de fisioterapeuta a Salou. També entrena a l’Escola Internacional del Camp de Salou. Ha rebutjat ofertes per la distància, però no tanca la porta a futures experiències “a Catalunya”.