Voleibol

Desempolsant records

El CVB Barça és a un triomf de jugar la final, un èxit que cap equip català no assoleix des del 1992

L’Espanyol, amb l’extècnic blaugrana Marta Gens, va ser el darrer campió, el 1991, assaltant Alcorcón (2-3)

Un tri­omf separa el CVB Barça de jugar la final de la lliga Iber­drola, una fita inèdita aquest segle en el volei­bol català. L’equip d’Hugo Gotuzzo domina la sèrie semi­fi­nal con­tra l’Alco­ben­das per 2-0 després d’impo­sar-se per 3-1 amb ma de ferro en els dos par­tits jugats el cap de set­mana pas­sat a la Gar­riga en una arren­cada fantàstica en què la recep­tora Raquel Brun va ser esco­llida MVP del pri­mer cap de set­mana del play-off després d’ano­tar 34 punts entre els dos par­tits (18+16). Té, per tant, dues opor­tu­ni­tats de sen­ten­ciar a la pista madri­le­nya dis­sabte (19h) i diu­menge vinents (17h). Si calgués, la sèrie viu­ria el cinquè par­tit a Cata­lu­nya dime­cres de la set­mana vinent. El volei­bol català femení viu un període de renai­xença amb el Sant Cugat també a l’elit i amb l’incre­ment de llicències.

Ha plo­gut molt des que el mític Espa­nyol va alçar el dar­rer títol de lliga superant l’Ama­ne­cer Alcorcón per 3-2 en una sèrie dramàtica que es va deci­dir en un par­tit esqui­zofrènic a la pista madri­le­nya el 24 de març de 1991 (2-3). Les blanc-i-bla­ves van per­dre el quart par­cial per un escan­dalós 15-2 i sem­bla­ven entre­ga­des però es van aixe­car amb orgull: 11-15. La more­llenca Marta Gens (1969), la millor juga­dora que ha donat mai el volei­bol català i esta­tal, va ser un dels pals de paller d’un grup màgic que jugava com un equip i en què també bri­llava la peru­ana Ceci­lia del Risco, fit­xada a bombo i pla­te­ret com una de les millors col·loca­do­res del món. Hernández, Car­dona, Mar­ga­rit, Rey, Tos­tado, Majada, Blanco, Martínez, Castañé, Vilar i Bar­tra eren la resta de com­po­nents d’un equip que va doble­gar la qua­li­tat rema­ta­dora de les tres potents roma­ne­ses de l’Alcorcón. El tècnic era l’argentí Vic­tor Hugo Rupil. “No hi havia xar­xes soci­als però cada diu­menge a les 12 del mig­dia sortíem per la tele­visió i la gent ens conei­xia i ens dema­nava autògrafs”, relata Gens, que es declara activa en les xar­xes soci­als, a les quals con­si­dera útils per als clubs “ara que els dia­ris i la tele­visió no donen gaire infor­mació.” Asse­gura, fent paral·lelis­mes amb el pas­sat, que el poder físic ja era molt ele­vat: “Algu­nes cuba­nes esta­ven més for­tes que ara. El que ha can­viat més és el mètode. Ara no cal fer tan­tes peses.” En l’àmbit tàctic, remarca el canvi de pun­tu­ació adop­tat el 1999 i “la inclusió de la figura del lliure.” “Abans, quan es jugava 15, per fer punt havies de tenir el ser­vei i alguns par­tits dura­ven qua­tre hores. Havies d’estar molt forta men­tal­ment. Per això entrenàvem vuit hores cada dia.” El nivell de pro­fes­si­o­na­lisme era més ele­vat que ara: “El tema econòmic ha cai­gut de manera dràstica per la crisi tot i que les juga­do­res també hi dedi­quen molt de temps perquè és un esport molt com­pli­cat.” Com­pe­ti­tiva fins al moll de l’os, va ser una recep­tora reso­lu­tiva que va bas­tir una prolífica i lon­geva car­rera “pro­fes­si­o­nal des del 1992 al 2005” a altres clubs espa­nyols i en un d’italià. Va tan­car el cic le amb sis títols de lliga amb l’Espa­nyol (2), CV Múrcia (2), el CV Alba­cete i el Tene­rife, tres copes amb l’Alcorcón, l’Alba­cete i el Tene­rife i fins i tot amb un sub­cam­pi­o­nat de la lliga euro­pea amb el CV Múrcia (1994-1995). Pio­nera, va ser la pri­mera cata­lana que va jugar la lliga ita­li­ana. A la meca del volei­bol, va gua­nyar una copa amb el Vige­vano. Té el rècord amb 315 par­tits amb la selecció espa­nyola. “Vam arri­bar a ser set juga­do­res cata­la­nes a la selecció espa­nyola. Jun­tes hauríem pogut fer un equip per llui­tar per la lliga. Ara, a Cata­lu­nya, està cos­tant molt que sor­tint juga­do­res de nivell per ser inter­na­ci­o­nals”, subrat­lla.

El curs poste­rior al títol (1991-1992), l’Espa­nyol va ser sub­campió després de per­dre la final con­tra l’Afelsa Tene­rife però sense poder comp­tar amb Gens ni amb Vigínia Car­dona, que van estar con­cen­tra­des 15 mesos per pre­pa­rar els Jocs de Bar­ce­lona. El curs següent, va mar­xar cap a l’Alcorcón.

Un cop reti­rada, el destí va tor­nar a lli­gar-la als èxits cata­lans quan va ser l’entre­na­dora durant tres tem­po­ra­des del CBV Barça. El va pujar a la màxima cate­go­ria i el va situar quart la pri­mera tem­po­rada i ter­cer amb plaça euro­pea en la segona (2013-2014), l’encara millor resul­tat del segle a casa nos­tra. Aquell mateix estiu, però, la van aco­mi­a­dar. Reti­rada el 2005, abans havia diri­git el Morell, el Salou i la selecció espa­nyola cadet. Segueix fent els comen­ta­ris tècnics a Tele­de­porte i exer­ceix de fisi­o­te­ra­peuta a Salou. També entrena a l’Escola Inter­na­ci­o­nal del Camp de Salou. Ha rebut­jat ofer­tes per la distància, però no tanca la porta a futu­res experiències “a Cata­lu­nya”.

LA PROTAGONISTA

L’Alcobendas és un equip complicat i no hi ha res decidit. El CVB Barça no ha de baixar la pressió amb el servei per dificultar l’atac
He tingut ofertes per entrenar a Espanya i Grècia. En tinc ganes però només ho faria a Catalunya. Ja tinc la vida muntada
Llavors no hi havia xarxes socials però cada diumenge al migdia sortíem per la televisió i la gent ens coneixia i ens aturava pel carrer

Sequera masculina des del 1973

El darrer gran èxit del voleibol català masculí el va obtenir el Bombers de Barcelona en el curs 1989-1990, quan va obtenir el subcampionat de lliga rere el Constructora Atlántica Canaria dirigit pel tècnic i jugador macedoni Vladimir Bogoevski. El Bombers comptava amb un jove Rafa Pascual, el millor jugador espanyol de tots els temps i que va arribar a ser el millor del món. L’últim títol de lliga, però, el va assaborir l’Hispanofrancès en la lliga 1972/73. De fet, les quatre primeres edicions (1964/1968) van ser dominades pels catalans amb dos títols del Picadero, amb jugadors com Serra, J. León, D. León, Oriol, P. Moyano, Rovira, Moreno, S. León, J. Moyano i Serra, i els dos següents per part de l’Hispanofrancès. Malauradament, el curs vinent no hi haurà cap equip català a l’elit després del descens del Barça Lassa.

El tricampìó de lliga es reinventa 20 anys després

L’Espanyol també es va endur la lliga en l’exercici 1987/1988 i en la temporada 1984/1985 quan es va inscriure amb el nom d’Espanyol-Cornellà. Abans, el Cornellà havia guanyat dues lligues (1981/1982 i 1979/1980). El pioner en clau catalana, però, va ser el Medina de Barcelona, que es va endur la primera edició (1969/1970) i que atresora dos títols més (1973/1974 i 1974/1975).

L’Espanyol també va guanyar cinc copes, la darrera el 1992 poc abans de la seva desaparició el 1993. Més de dues dècades després i gràcies al’esforç de Seccions Deportives Espanyol, la secció va ressorgir i va inscriure un primer equip en competició, concretament a la tercera divisió catalana femenina, arrodonint un projecte de recuperació que ha fet extensiu a altres esports. El club, que també té un equip juvenil femení, va perdre per 2-3 contra l’Esplugues en el seu retorn.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.