Desempolsant records

Un tri­omf separa el CVB Barça de jugar la final de la lliga Iber­drola, una fita inèdita aquest segle en el volei­bol català. L’equip d’Hugo Gotuzzo domina la sèrie semi­fi­nal con­tra l’Alco­ben­das per 2-0 després d’impo­sar-se per 3-1 amb ma de ferro en els dos par­tits jugats el cap de set­mana pas­sat a la Gar­riga en una arren­cada fantàstica en què la recep­tora Raquel Brun va ser esco­llida MVP del pri­mer cap de set­mana del play-off després d’ano­tar 34 punts entre els dos par­tits (18+16). Té, per tant, dues opor­tu­ni­tats de sen­ten­ciar a la pista madri­le­nya dis­sabte (19h) i diu­menge vinents (17h). Si calgués, la sèrie viu­ria el cinquè par­tit a Cata­lu­nya dime­cres de la set­mana vinent. El volei­bol català femení viu un període de renai­xença amb el Sant Cugat també a l’elit i amb l’incre­ment de llicències.

Ha plo­gut molt des que el mític Espa­nyol va alçar el dar­rer títol de lliga superant l’Ama­ne­cer Alcorcón per 3-2 en una sèrie dramàtica que es va deci­dir en un par­tit esqui­zofrènic a la pista madri­le­nya el 24 de març de 1991 (2-3). Les blanc-i-bla­ves van per­dre el quart par­cial per un escan­dalós 15-2 i sem­bla­ven entre­ga­des però es van aixe­car amb orgull: 11-15. La more­llenca Marta Gens (1969), la millor juga­dora que ha donat mai el volei­bol català i esta­tal, va ser un dels pals de paller d’un grup màgic que jugava com un equip i en què també bri­llava la peru­ana Ceci­lia del Risco, fit­xada a bombo i pla­te­ret com una de les millors col·loca­do­res del món. Hernández, Car­dona, Mar­ga­rit, Rey, Tos­tado, Majada, Blanco, Martínez, Castañé, Vilar i Bar­tra eren la resta de com­po­nents d’un equip que va doble­gar la qua­li­tat rema­ta­dora de les tres potents roma­ne­ses de l’Alcorcón. El tècnic era l’argentí Vic­tor Hugo Rupil. “No hi havia xar­xes soci­als però cada diu­menge a les 12 del mig­dia sortíem per la tele­visió i la gent ens conei­xia i ens dema­nava autògrafs”, relata Gens, que es declara activa en les xar­xes soci­als, a les quals con­si­dera útils per als clubs “ara que els dia­ris i la tele­visió no donen gaire infor­mació.” Asse­gura, fent paral·lelis­mes amb el pas­sat, que el poder físic ja era molt ele­vat: “Algu­nes cuba­nes esta­ven més for­tes que ara. El que ha can­viat més és el mètode. Ara no cal fer tan­tes peses.” En l’àmbit tàctic, remarca el canvi de pun­tu­ació adop­tat el 1999 i “la inclusió de la figura del lliure.” “Abans, quan es jugava 15, per fer punt havies de tenir el ser­vei i alguns par­tits dura­ven qua­tre hores. Havies d’estar molt forta men­tal­ment. Per això entrenàvem vuit hores cada dia.” El nivell de pro­fes­si­o­na­lisme era més ele­vat que ara: “El tema econòmic ha cai­gut de manera dràstica per la crisi tot i que les juga­do­res també hi dedi­quen molt de temps perquè és un esport molt com­pli­cat.” Com­pe­ti­tiva fins al moll de l’os, va ser una recep­tora reso­lu­tiva que va bas­tir una prolífica i lon­geva car­rera “pro­fes­si­o­nal des del 1992 al 2005” a altres clubs espa­nyols i en un d’italià. Va tan­car el cic le amb sis títols de lliga amb l’Espa­nyol (2), CV Múrcia (2), el CV Alba­cete i el Tene­rife, tres copes amb l’Alcorcón, l’Alba­cete i el Tene­rife i fins i tot amb un sub­cam­pi­o­nat de la lliga euro­pea amb el CV Múrcia (1994-1995). Pio­nera, va ser la pri­mera cata­lana que va jugar la lliga ita­li­ana. A la meca del volei­bol, va gua­nyar una copa amb el Vige­vano. Té el rècord amb 315 par­tits amb la selecció espa­nyola. “Vam arri­bar a ser set juga­do­res cata­la­nes a la selecció espa­nyola. Jun­tes hauríem pogut fer un equip per llui­tar per la lliga. Ara, a Cata­lu­nya, està cos­tant molt que sor­tint juga­do­res de nivell per ser inter­na­ci­o­nals”, subrat­lla.

El curs poste­rior al títol (1991-1992), l’Espa­nyol va ser sub­campió després de per­dre la final con­tra l’Afelsa Tene­rife però sense poder comp­tar amb Gens ni amb Vigínia Car­dona, que van estar con­cen­tra­des 15 mesos per pre­pa­rar els Jocs de Bar­ce­lona. El curs següent, va mar­xar cap a l’Alcorcón.

Un cop reti­rada, el destí va tor­nar a lli­gar-la als èxits cata­lans quan va ser l’entre­na­dora durant tres tem­po­ra­des del CBV Barça. El va pujar a la màxima cate­go­ria i el va situar quart la pri­mera tem­po­rada i ter­cer amb plaça euro­pea en la segona (2013-2014), l’encara millor resul­tat del segle a casa nos­tra. Aquell mateix estiu, però, la van aco­mi­a­dar. Reti­rada el 2005, abans havia diri­git el Morell, el Salou i la selecció espa­nyola cadet. Segueix fent els comen­ta­ris tècnics a Tele­de­porte i exer­ceix de fisi­o­te­ra­peuta a Salou. També entrena a l’Escola Inter­na­ci­o­nal del Camp de Salou. Ha rebut­jat ofer­tes per la distància, però no tanca la porta a futu­res experiències “a Cata­lu­nya”.