Handbol

PAU GUITART

PORTER UNIÓ ESPORTIVA SARRIÀ

“He gaudit com un nen”

“És el que somies tota la vida. Encara no s’havia acabat el partit que ja plorava”, diu Guiti, MVP a la fase

“Des de petit he volgut estar a dalt, visc per l’handbol i quedar-me és la glòria”

Jugar un partit contra el Bordils, que mai n’he viscut un, era una espina que tenia clavada. N’he vist setanta mil

L’ascens del Sarrià a plata, en la fase d’Avilés, va ser tan clar que a més de tres victòries, l’equip va rebre tres guar­dons de MVP. Josep Balles­ter en el pri­mer (20-25 sobre l’amfi­trió), Pere Arnau en el segon (21-25 con­tra Alge­mesí) i Pau Gui­tart en el ter­cer i defi­ni­tiu (31-22). Un èxit, històric, que s’explica en part pels pocs gols que ha encai­xat el con­junt sar­ri­a­nenc, amb Guiti (1996) a la por­te­ria. “Ja tocava”, diu l’1 del Sarrià, un dels que van gua­nyar el bronze en l’esta­tal juve­nil el 2014 jun­ta­ment amb David Maris­cal, Adrià Ser­rano i Pere Arnau.

Tocar... Era tot just la pri­mera fase d’ascens de la seva gene­ració, que deu­ria ser pràcti­ca­ment la columna ver­te­bral de l’equip, no?
Era voler-ho llui­tar, hi vam estar a les por­tes dos anys i volíem tenir-ho. No és que hi hagués ansi­e­tat o pressió, que no n’hem tin­gut mai. Pot­ser en aquest equip el nucli fort són els vete­rans: Josep Balles­ter, Gui­llem Tor­res, Nitu [Pórtu­las] que no hi era, en Juli Fina... Nosal­tres seríem el reforç.
Aquesta tem­po­rada va can­viar la junta, que va dir allò de pujar, tor­nava Josep Espar i resulta que marxa a Polònia. Com ha vis­cut, l’equip, tants can­vis? Perquè en qua­tre o cinc anys que deu fer que és a l’equip deu haver tin­gut els matei­xos entre­na­dors pràcti­ca­ment...
Sí i en Josep mateix només el vaig tenir un any i mig. El rebre la notícia que no el tindríem va ser un impacte, però de seguida vam saber que serien en Pere Coll i en Jordi de Toro un altre cop, que és gent de la casa; cap pro­blema. Mai hi va haver cap incon­ve­ni­ent, els conei­xem molt i, ells a nosal­tres, més i tot com aquell qui diu.
L’equip s’ha basat en la defensa tot el curs. Deu ser agraït, per a un por­ter, aquesta filo­so­fia.
És que per gua­nyar has de defen­sar bé i com menys gols et facin... Gua­nyaràs segur. Ens hem basat en això, defensa i con­tra­a­tac. Amb en Balles­ter i en Tor­res al mig he gau­dit com un nen petit: defen­sar, recu­pe­rar la pilota i llançar-la-hi a en Gui­llem Lozano que és una asse­gu­rança de vida. És igual com la tiris que l’agafa i fa gol: és una pas­sada. I a la fase mateix el pri­mer dia els ho vaig anar a dir a Balle i Tor­res mig en broma, que a la pri­mera part em vaig avor­rir. Ens basem en això.
El dar­rer par­tit el tren­quen amb un 3-0 abans del des­cans amb inter­ven­ci­ons seves. I a la segona part para un penal que els acos­tava a tres, a ells. Deu ser com mar­car gols, això, gai­rebé.
Sí, inter­ve­nir i estar tot el par­tit i en tres com aquests, quan s’ha de fer... I també que els com­panys t’aju­din, perquè és com si un de l’equip va fent gols i després tu no pares res. És el mateix, el pri­mer par­tit en defensa bru­tal, en el segon en Pere es va sor­tir amb l’ajuda de Maris­cal... I és això.
Abans d’anar a la fase tenien el com­promís de la direc­tiva de fer efec­tiu l’ascens si puja­ven. Què n’espe­ren, de la nova cate­go­ria?
De moment anar a gau­dir-la perquè encara no sabem com l’afron­ta­rem: tenim gent que marxa fora, d’altra que pot­ser estarà de baixa per motius labo­rals... El típic que passa quan puges a una cate­go­ria com aquesta.
El seu cas, per exem­ple?
Jo he aca­bat el grau supe­rior d’esports i el meu somni és cen­trar-me en l’hand­bol. I ho he començat a fer aquest any: entre­nar al matí, estu­diar i entre­nar a la tarda. L’any que ve tenia varis plan­te­ja­ments i si pugem, crec que soc jove i ho he d’apro­fi­tar. La meva idea era una car­rera però de moment espe­raré un any.
Entenc que, si no puja­ven, pot­ser sí que es plan­te­java mar­xar?
Sem­pre des de petit he vol­gut estar a dalt. I visc i em des­visc per l’hand­bol, però ja sigui entre­nant nens que ho soc dels ale­vins i dels por­ters a Sarrià i gau­deixo com el que més, com també jugant com és obvi. I no sabia si estu­diar, com m’ho podria com­pa­gi­nar... Sí tenia clar que volia estar a plata i que si pot ser amb el club, que el tinc a 10 segons de casa, seria com­pli­cat que marxés. Que­dar-me és la glòria: entreno els nens, tinc els por­ters, visc aquí al cos­tat...
Sarrià és una plaça d’hand­bol de tota la vida i estar a l’equip que puja, per fi, deu ser massa...
És el que somies de tota la vida. De petit quan veus els grans vols jugar amb ells, on són. I si els pots pujar de cate­go­ria i és a plata... No em vaig poder aguan­tar les llàgri­mes: encara no s’havia aca­bat el par­tit que ja plo­rava. Era un somni dels que comen­tes de petit: nosal­tres ho farem.
No deu ser la moti­vació prin­ci­pal, però saber que tin­dran dos par­tits amb el Bor­dils... S’ima­gina que aquest any bai­xen, ells?
[Riu] Ho vam estar comen­tant, crec, en el segon par­tit que juga­ven con­tra l’Adri­a­nenc. Vam cele­brar gua­nyar i quan vam saber que empa­ta­ven, tots dis­pa­rats al ves­ti­dor a seguir-ho. La moti­vació de jugar un par­tit con­tra el Bor­dils, que jo mai n’he vis­cut un amb els dos pri­mers equips, era una espina que tenia cla­vada. N’he vist setanta mil, però jugar-lo, era una cosa que havia de fer.
Com s’explica aquesta riva­li­tat.
Més que res que són els dos clubs forts d’aquí Girona i et pas­ses tota la vida des de petit jugant con­tra ells i, al final, hi fas amics. Però sem­pre hi ha aque­lla cosa que aquest any m’has gua­nyat, que el següent et gua­nyo jo. Parlo per mi i la meva gene­ració, que hi he jugat tota la vida des que soc pre-ben­jamí i com si fóssim del mateix equip. Però és entrar a la pista i ja te’ls mires dife­rent...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.