Vaig decidir acabar a les Dolomites per fer tres setmanes de descans i després començar la pretemporada d’hivern. Necessito fer una aturada. Tot i que encara faré la Limone, que és la cursa final de les World Series.

Les quatre curses que he corregut m’han anat molt bé [una victòria, dos segons llocs i un tercer]. No me’n queda cap de pendent perquè només puntuen quatre curses de dotze, però faré la Limone [19 d’octubre] perquè si algú em supera encara tindria la possibilitats de sumar punts i guanyar el circuit.

Vaig començar amb un sisè lloc en la Zegama, però les altres dues curses que he corregut no m’han anat tan bé. A la marató del Mont Blanc amb prou feines vaig acabar i a les Dolomites vaig ser quinzè. Amb aquests resultats és difícil classificar-se per a les finals de l’Annapurna. Hauria de fer alguna altra prova i que m’anés bé, però ja no ho tenia previst.

Hauria de començar abans, perquè s’ha de començar a entrenar a poc a poc. He encadenat hivern i estiu i porto vuit mesos competint. Necessito una aturada i agafar-me dos o tres mesos per entrenar sense competir. Si es volen fer dues temporades s’ha de tallar en algun moment. Fas tantes curses que al final l’entrenament passa a segon terme. Si prioritzes la competició i el descans, no t’entrenes prou. I si no t’entrenes prou el rendiment físic s’estanca o baixa.

La forma física la tenia, i si la saps adaptar a les curses d’estiu no la perds. El problema és l’adaptació muscular. En fer el canvi de l’esquí de muntanya, en què no hi ha impacte, al trail, en què a la primera baixada que fas et quedes amb fiblades durant tres dies, et poden sortir lesions com sobrecàrregues i problemes musculars. Has d’adaptar la musculatura al trail.

Fa tres anys vaig córrer la meva primera marató, l’Ultra Pirineu, i va ser una experiència nefasta. L’any passat hi vaig tornar. En vaig córrer tres i totes em van anar molt bé. Crec que és una distància còmoda i no em plantejo fer més quilòmetres. Quan em faci més gran potser sí, perquè físicament és quan més bé es rendeix en aquesta mena de curses, però ara vull aprofitar la rapidesa que se suposa que tinc de jove per fer curses més curtes.

Ni m’esperava aquell resultat, perquè com que és just després de la temporada d’hivern els esquiadors hi arribem poc adaptats en l’aspecte muscular. És on vaig veure que tinc el nivell per poder estar al davant. A partir de Zegama, em vaig plantejar un calendari d’estiu més seriosament.

Em vaig adonar de la importància que tenia un cop vaig acabar i vaig veure les imatges de TV3. En el moment de la cursa, ni recordava que ens estaven gravant. Posa la pell de gallina veure aquelles imatges aèries de nosaltres corrent pel Noufonts. A més, la lluita amb en Jan [Margarit] va ser molt bonica.

D’en Kilian és millor no aprendre’n gaires coses. He après que es pot arribar a fer tot si et dius Kilian. Si no et dius Kilian has de vigilar i has de saber fins on pots arribar. És molt perillós seguir-li les passes. El que ha fet és increïble. Em fixo molt en ell i l’admiro molt, però tampoc me l’agafo com un referent. Jo ho intento fer el millor que pugui sent l’Oriol Cardona i no sent el nou Kilian. Això és massa pressió en l’aspecte psicològic.

Vam fer una expedició al Dhaulagiri 7 amb esquís i com a experiència em va agradar, però no em crida l’atenció per posar-m’hi ara mateix. Ara estic en la competició, i totes dues coses són incompatibles.

Ells van ser els primers catalans a fer curses internacionals i a despuntar a l’estranger. Però amb en Kilian hi ha hagut un boom enorme, i això està molt bé per als que venim al darrere. Hi ha més ajudes i visibilitat.

Gairebé tot. Gràcies a ell, esportistes com Marc Pinsach, Kilian Jornet, Mireia Miró, el meu germà Nil o jo mateix hem pogut estudiar a Font-romeu. Ell va aconseguir les beques per a nosaltres des del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de la FEEC. I és un visionari perquè ha descobert molts talents.