“La Comapedrosa se’m va fer curta per primer cop”

Sí. Estic en el meu millor moment, sobre­tot en les distàncies més llar­gues. A prin­cipi de tem­po­rada vaig aug­men­tar les càrre­gues de tre­ball i ho estic notant. La Coma­pe­drosa, que és una marató de 42 km, sem­pre l’havia tro­bat duríssima, però diu­menge se’m va fer curta. Quan vaig arri­bar al cim m’ho vaig dir a mi mateixa: “Ja està, només queda bai­xar.”

Amb tres victòries i el quart lloc de prin­cipi de tem­po­rada al Japó, m’ani­ria bé arri­bar a la final, que serà a l’octu­bre a Limone, amb una altra victòria si pot ser. L’objec­tiu és acon­se­guir-la el 15 de setem­bre a Pas­turo, o almenys pujar al podi.

Sí. El 2017 vaig ser pri­mera de la moda­li­tat clas­sic, les distàncies més asse­qui­bles, però també hi havia dues ven­ce­do­res més de les cate­go­ries ultra i extrem. Ara només hi haurà una cam­pi­ona. Tot que­darà molt més clar.

La sueca Johanna Aström, que va ser segona a Andorra, també està molt forta i aquest cap de set­mana cor­rerà a Noru­ega. Si gua­nya, també la veig amb pos­si­bi­li­tats fins al final.

Hi ha una cul­tura de l’esport a Cata­lu­nya molt bona, no només en les cur­ses de mun­ta­nya. Només cal mirar tota la gent que des­taca. Nosal­tres, a més, tenim molts llocs acces­si­bles per entre­nar-nos, sobre­tot als Piri­neus, i això fa que quan anem a altres llocs tin­guem certa faci­li­tat en els trams més tècnics.

Els trails són tren­ca­ca­mes però en gene­ral es pot córrer; les altres són cur­ses molt més tècni­ques i es fan sem­pre en alta mun­ta­nya. Com bé diu el nom, sky­run­ning, són prop del cel

Vaig començar amb deu anys i ara veig que és la millor manera de pre­pa­rar-me a l’hivern. Faig cros i cur­ses de ruta amb el meu club de tota la vida, el CA Igua­lada.

Per com­pe­tir-hi, ho veig difícil. La meva pri­o­ri­tat abso­luta és la mun­ta­nya. És la meva pro­fessió.

La men­ta­li­tat de l’excur­si­o­nista és d’esbarjo i de des­con­nexió, de gau­dir de la natura i de fer salut. Nosal­tres també inten­tem gau­dir-la, però no tenim més remei que mirar d’anar al més ràpid pos­si­ble. Som atle­tes d’alt ren­di­ment.

L’any pas­sat anava molt per Mont­ser­rat. Per pre­pa­rar el mun­dial vaig començar a fer-ho al cos­tat de casa, que tinc un turó de 400 m que em va bé per fer sèries. Aquest any estic viat­jant moltíssim i sem­pre intento des­co­brir noves mun­ta­nyes. Ara estic al CAR de Sierra Nevada, tre­ba­llant en alçada, no ho he fet mai i m’anirà bé.

M’agra­den molt els Alps ita­li­ans, hi ha zones bru­tals, però córrer a la Xina o al Japó és una experiència incom­pa­ra­ble. L’any pas­sat ens trobàvem al Tibet cor­rent en pis­tes de 4.000 metres que sem­blen car­rils de pista. Podíem córrer sense obs­ta­cles, tota una sor­presa per nosal­tres, és clar.

Faig mol­tes hores de ciclisme de car­re­tera, però l’entre­na­ment de força és la clau. Has de ser potent i pre­ve­nir les lesi­ons des del prin­cipi.

A banda de con­tro­lar-me totes les càrre­gues, em dona molta tran­quil·litat en altres aspec­tes, com ara el men­tal, en els bons i els mals moments.

Neces­si­tava els diners per fer el màster, però era impos­si­ble fer-ho seguir tot. Viat­jar a Igua­lada, entre­nar-me, anar a les com­pe­ti­ci­ons, etc.

Quan vaig començar ja la tenia com a referència abso­luta. Hem com­par­tit com­pe­ti­ci­ons, ens hem fet ami­gues i ens hem ani­mat molt l’una a l’altra.

Estic lluny dels Piri­neus, però no des­carto pro­var-ho com a entre­na­ment i per viure l’experiència, perquè l’Oriol Car­dona sem­pre m’està dient que ho faci.