“Són d’extrem, de joc posi­ci­o­nal”, diu Nitu Pórtu­las (1990), autor del pri­mer gol del Sarrià a plata (0-1). I del segon (1-2), dis­sabte a Còrdova (21-22). Un resul­tat que allarga la ratxa tri­om­fal de l’equip, que va pujar de cate­go­ria havent per­dut només qua­tre par­tits, els dos dar­rers al febrer (a la Roca (29-23) i al març (a Sant Cugat 27-25), sis mesos abans del debut en la segona cate­go­ria esta­tal. Des de lla­vors, l’equip només ha per­dut en la semi­fi­nal de la super­copa, amb el Fraikin Gra­no­llers d’Aso­bal (17-18) i en el dar­rer segon. “Ens va sob­tar que els àrbi­tres no xiu­les­sin la falta i encara més jugant a fora. I en Guiti no s’ho va pen­sar dos cops: va tirar la pilota a quasi nou metres de l’altra por­te­ria i en Roc va fer el gol”, recorda Nitu sobre el desen­llaç en el debut, amb el gol de Segarra, al con­tra­a­tac i quan els locals tenien pos­sessió després de temps mort.

L’any del tauró es va ins­tau­rar amb el pri­mer lloc del Sarrià en la lliga, l’ascens a Avilés amb tres tri­omfs en tres par­tits i el títol de copa amb un altre tres de tres –la final a casa amb els roque­rols, amb els quals ja havien per­dut en la pri­mera volta 26-27–. El millor resul­tat del club a nivell de base, el sub­cam­pi­o­nat esta­tal infan­til, era el colofó d’un any que, pas­sat l’estiu, no s’acaba. “No em com­pensa i tant de bo hi hagués pogut anar, però no van ser tres par­tits i prou, sinó, com aquell qui diu, els set anys que portàvem tre­ba­llant amb els joves: en Pere, en Martí, l’Arnau, en Maris­cal... Por­ten anys al pri­mer equip i al final, picant pedra, s’ha pogut acon­se­guir”, afirma l’extrem de l’UES, que amb aquesta enca­dena 25 tem­po­ra­des jugant al club de la seva vida –des que tenia 4 anys– i que per motius labo­rals no va poder anar a la fase d’ascens.

“L’estil de joc que teníem i el que ha por­tat en Salva Puig són gai­rebé idèntics al que estem tre­ba­llant des de fa anys amb en Josep Espar: ràpid, orga­nit­zat i amb les coses clares”, exposa l’extrem, en referència la iden­ti­tat que els ha dut a la cate­go­ria de plata i a gua­nyar-hi en el debut. Pórtu­las reco­neix que l’equip està llançat i que, tot i els cinc fit­xat­ges i el relleu a la ban­queta de Salva Puig per Pere Coll, con­ser­var el nucli dur de l’equip en manté l’essència: “La il·lusió de la cate­go­ria, encara que hagi can­viat l’entre­na­dor, i que tots esti­guem molt con­tents amb ell, hi fa molt. És la cosa més impor­tant, l’empenta que neces­si­tes. Som els matei­xos, amb en Popi, que ja havia estat amb nosal­tres.”

“Des que vam sor­tir de Sarrià que hi havia ner­vis, però quan vam arri­bar al ves­ti­dor vam dir que era un par­tit com qual­se­vol altre, d’una cate­go­ria més, però que és hand­bol i no can­via res”, recorda un dels dos juga­dors de la plan­ti­lla que ja eren a la fase d’ascens al Palau-sacosta el 2011 jun­ta­ment amb Josep Balles­ter. “Va ser molt dife­rent, l’època que hi havia en Bal­mes i gent que cobrava i els de tota la vida no vam veure un duro... Però recor­daré tota la vida que érem un equip, no hi havia mals rot­llos perquè un cobrava més o feia menys”, sen­ten­cia Pórtu­las, que rei­vin­dica aquell ascens mal­grat que no es fes efec­tiu després: “Som gent d’aquí, del poble, i de tota la vida de l’hand­bol. Ho fèiem per nosal­tres. Llàstima que no hi hagués el pres­su­post.”