QUIM POU
PRESIDENT CLUB HANDBOL BORDILS
“M’agradava molt jugar-los”
“Tothom voldrà guanyar i esportivament, sense fer més males arts que les pròpies de la competició”, diu l’expivot
Joan Llunell era un central atípic perquè podia llançar de fora i distribuïa joc. Era molt noble, mai es posava en embolics
Quim Pou (1969) serà demà al pavelló de la Unió Esportiva Sarrià, en el seu primer duel entre els dos equips de referència a les comarques gironines, ara a la Divisió d’Honor Plata.
Com la porten, la rivalitat?
Tothom voldrà guanyar i esportivament, sense fer més males arts que les pròpies de la competició i, després, ja es veurà què passa. El món és massa petit per anar-te enfadant amb la gent.
I el seu equip? A Bordils ja fa uns quants anys que saben que a hores d’ara...
No ens enganyem: esperàvem tenir algun punt més: hi ha hagut algun partit que se’ns han escapat quan els teníem al sac i gairebé lligats. Però els partits, la gran majoria, s’han competit bé: amb marcadors ajustats i segur que no sempre sortirà creu.
Se’l veien a venir l’inici del Sarrià. Com vostès el primer any.
És que nosaltres, a la jornada 11 del primer any, estàvem per pujar directe. No per promoció eh, sinó directes. I hi ha una portada de L’Esportiu que surt Bordils Asobal. Te’n recordes? Era una fantasia pura i dura però sí que ells han començat molt competitius: aquest dia mateix tot i perdre de tres o de quatre van empatar. Té molt mèrit.
Deuria jugar-hi uns quants cops contra el Sarrià. I contra el seu actual president fins i tot.
En Joan té dos anys menys que jo. O un. De juvenils ens vam trobar segur i hi va haver un temps que eren tres anys. I de sènior sí, perquè de seguida va entrar al primer equip i jo també. Ens vam anar trobant, quan el Bordils va pujar a primera.
Com era Joan Llunell?
Jugava de central i era força elegant. Atípic per l’època perquè tenia llançament exterior i podia llançar de fora i distribuïa joc. I no era gens problemàtic, mai es posava en embolics. Era molt noble, el recordo així.
Ja n’hi deuria haver que sí.
Bé, en Jesús Mach mateix era molt dur. Noble també, però dur com una pedra i jugar contra ell era molt difícil. I en Joan feia molt bon tàndem amb un pivot que tenien que es deia Joan Font. En tinc bon record.
Són partits que marquen l’any.
Sí, a mi m’agradava molt jugar-los. Més jugar que veure’ls i abans els gaudia més. Potser és l’edat, jo no ho porto tan bé. I sí que fan gràcia, veus que la gent pressiona pels dos costats i a vegades es guanya i a vegades no.
Com a club deuen estar contents de tornar a recuperar aquests partits?
Trobo que és bo per l’handbol de Girona i estic content que hagin pujat.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.