MARIA VICENTE
ATLETA, CAMPIONA EUROPEA SUB-20 D’HEPTATLÓ
“El gran objectiu del curs és a Nairobi”
“En tinc molt bon record, de quan vaig guanyar l’heptatló del mundial juvenil el 2017 i aquest any hi fan el mundial sub-20. L’ambient era brutal i tinc moltes ganes de tornar-hi”
“La classificació és difícil. Donaré el màxim a les competicions i si surt estaré encantada, però si no tinc molt temps encara”
En les competicions acostumo a donar el millor de mi sota pressió; m’encoratjo en les situacions més crítiques
És molt difícil, però el meu somni és aconseguir la triple corona, ser campiona europea, mundial i olímpica
Amb només 19 anys, té un palmarès internacional que fa molta patxoca. Maria Vicente (L’Hospitalet de Llobregat, 2001), campiona mundial sub-18 i europea sub-18 i sub-20 d’heptatló, entre molts altres mèrits, ja és tot un referent de l’atletisme català i espanyol. Ha sacsejat de dalt a baix la taula de rècords en les categories de promoció i lidera una jove generació d’atletes que ja han arribat a l’elit per quedar-s’hi. El seu gran repte per al 2020 és el mundial sub-20 de Nairobi, la capital kenyana que la va catapultar internacionalment el 2017. Òbviament, li faria il·lusió classificar-se per als Jocs Olímpics de Tòquio, però tampoc l’obsessiona i és conscient que encara té una llarga carrera al davant. Més enllà de marques i títols, té les idees molt clares: “No vull deixar de gaudir i de passar-m’ho bé amb l’atletisme.” L’heptatleta hospitalenca, que competeix amb els colors de Nike Running, també té entre els seus principals patrocinadors Richard Mille i Iberdrola.
Ja som el 2020, però encara som a temps de fer un breu balanç del 2019. Suposo que el gran moment de la temporada va ser el títol europeu sub-20 de Boras, a Suècia. No només per la victòria sinó per com la va aconseguir.
Sens dubte. No hi arribava amb tota la confiança per algunes lesions que havia tingut, sobretot per unes molèsties a l’espatlla. Al començament va anar una mica de mal borràs. Les tanques no em van anar malament del tot, però tenia unes aspiracions més altes. En tot cas, estic molt contenta d’haver deixat de banda el fet de no haver aconseguit les marques que pretenia i en les proves que teòricament tinc més fluixes vaig saber remuntar i al final assolir l’or. Valoro el títol europeu i la competició, però sobretot el fet d’haver tirat endavant i de lluitar per aconseguir-ho.
Després de la seva actuació en els 800 m de Boras, en què va rebaixar en 6 segons la seva plusmarca, encara considera que és la prova que té més fluixa? Era més una qüestió física o mental?
Una mica totes dues. Com que havia tingut problemes a l’espatlla no havia pogut entrenar-me gaire en algunes especialitats, però en canvi sí que vaig poder preparar a consciència els 800 m. Aleshores jo tenia 2:22 i sabia que estava preparada per baixar de 2:20, però ni de bon tros m’imaginava que podria fer 2:16. Amb la tensió del moment em va sortir bé i ara estic supercontenta. Em costarà abaixar-lo, però em continuaré entrenant per aconseguir-ho.
Va deixar clar, una vegada més, que la pressió la motiva.
Sí, sens dubte. És el que dic sempre. No només pressió, sinó que m’encoratjo en les situacions crítiques. Aleshores és quan dono el millor de mi.
A què més dona valor a l’hora de fer balanç del 2019?
Al fet d’haver assolit la classificació per a l’europeu absolut de pista coberta a Glasgow. Estic contenta de la meva actuació, tot i que a Antequera, en el campionat d’Espanya, em va sortir una competició millor. En el pentatló de l’europeu era la debutant, la més joveneta, i ja portava molta càrrega de campionats a sobre. En tot cas, va ser una experiència inoblidable que tant de bo es pugui tornar a repetir.
Va ser un alleugeriment no classificar-se per al mundial a l’aire lliure de Doha?
No. Ja sabia que era molt complicat. Sí que esperava haver-ho fet millor al campionat d’Espanya de la Nucia i apropar-me al rècord, però hi vàrem quedar molt lluny. Érem conscients que era una temporada molt llarga i era difícil arribar al final en el millor estat de forma. Així, ja ho sabem per a aquest any, que també serà una temporada llarga.
Si ja és prou complicat preparar una prova al màxim nivell, com s’organitzen per entrenar-ne set?
Al final en preparem set, però també és com una. Intentem buscar l’equilibri entre totes, entre el gimnàs, la força, la potència, la flexibilitat, i anem fent de mica en mica, millorant les proves tècniques, intentant guanyar velocitat per als 200 m, i fons i resistència per als 800 m. No ens avorrim.
Com ho reparteixen?
La setmana passada el meu entrenador [Fernando Martínez] va canviar el mètode d’entrenament. Ara fem les tanques, l’alçada i el pes dilluns, amb gimnàs a la tarda; els dimarts fem llargada i les sèries llargues per als 800 m; els dimecres rodatges, multisalts i multillançaments, una mica més relaxats; els dijous fem com els dilluns, i els divendres com els dimarts.
En tot cas, encara seria més complicat fer-ho en un escenari que no fos com el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, oi?
Sí, aquí tenim totes les facilitats i també amb els horaris, per poder combinar-m’ho amb els estudis a la Universitat. El nostre entrenador també està plenament dedicat a nosaltres, i ve tant al matí com a la tarda perquè tots ens entrenem quan podem.
Fins ara, la seva progressió, any a any, ha estat molt bona. Nota aquest curs un increment en la càrrega dels entrenaments?
D’entrenaments no gaire, però sí que al gimnàs abans tenia uns límits marcats perquè encara estàvem en fase de creixement i no ens havíem format, o no teníem la tècnica suficient; i ara, anem amb compte, però sí que hem apujat els quilos per anar guanyant més força.
Amb quins propòsits afronta la campanya hivernal?
La idea és debutar el 9 de febrer en un míting de combinades a Tallinn. Tenia dubtes perquè vaig tenir una microruptura als isquiotibials en el campionat de Catalunya, però ara ja estic millor i si no me’n ressento m’estrenaré allí. I després també competiré en el campionat d’Espanya de pista coberta.
I el mundial ‘indoor’ a Nanning?
És molt complicat perquè hi van dotze atletes i cinc ja estan classificades de l’any passat, de la campanya a l’aire lliure. Aleshores hi van les cinc millors de pista coberta i dues atletes més convidades.
Passem a la campanya a l’aire lliure. El mundial sub-20 és a Nairobi, on es pot dir que va començar la seva gran carrera internacional amb el títol mundial juvenil el 2017.
És el gran objectiu de la temporada i tinc moltes ganes de tornar-hi. Em va encantar, m’ho vaig passar superbé, el públic era brutal. Hi aniré en l’heptatló i vull mirar de classificar-me també en el triple salt. En tinc moltes ganes i cada dia m’entreno amb aquest repte.
És a Nairobi on es va adonar que podia fer grans coses en l’atletisme, el punt d’inflexió i on va demostrar la seva capacitat competitiva?
Sí, per descomptat. Ho dic sempre. M’havia entrenat tot l’any per classificar-m’hi i un cop allí l’únic que volia era passar-m’ho bé. Va ser a Nairobi on em vaig plantejar que si m’havia entrenat només per classificar-m’hi i vaig assolir la medalla d’or, fins on podia arribar si m’entrenava per guanyar. I bé, de moment, no m’ha anat malament.
Els Jocs de Tòquio són un objectiu real o encara és aviat?
La federació espanyola fa poc va treure un rànquing de punts i jo era la número 50, i als Jocs n’hi van 32 en heptatló. És difícil, però entre la 32 i la 50 potser hi ha 200 punts de marge que es poden millorar. La qüestió és continuar-me entrenant, en les competicions donar el màxim. i si surt, encantada, i si no doncs tindré molt temps encara.
Algun altre repte per al 2020?
L’europeu absolut de París, que serà després dels Jocs, i encara no hem decidit si anirem a l’iberoamericà de Tenerife.
Més enllà dels reptes esportius, quins aspectes més tècnics o de marques es planteja?
Seguir millorant en tot. Intentar esgarrapar cada centímetre o centèsima a les meves marques i, sobretot, no deixar de gaudir i passar-m’ho bé.
Com porta el fet de ser una de les cares visibles i dels referents no només de l’atletisme sinó de l’esport català i espanyol?
A mi m’agrada que la gent em vegi i pugui arribar a tenir les ambicions que tinc jo, i entrenar-se per intentar assolir el que jo he aconseguit. Intento donar el màxim no només per mi sinó perquè la gent també lluiti pels seus objectius. Si lluites, al final ho aconsegueixes.
En tot cas, segur que ha donat més visibilitat a una especialitat no prou reconeguda pel gran públic com són les proves combinades.
Sí, ara algun cop vaig per les pistes i algunes entrenadores em diuen que moltes atletes es volen dedicar també a les combinades, i estic molt contenta per això.
Amb l’afany per igualar el programa d’atletisme masculí i el femení, no es veu moviment perquè passin a fer el decatló en comptes de l’heptatló?
Fa temps la IAAF en va parlar, però de moment no es preveuen canvis, i per a mi millor perquè aguantar uns 400 m i uns 1.500 m em seria difícil. El salt de perxa i el llançament de disc m’agradaria i em crida l’atenció, però els 400 m i els 1.500 m, no tant. En tot cas, si ho fessin lluitaríem.
No li preguntaré si té previst passar-se a una única especialitat en el futur.
No, de moment no en té pinta... [riu] Sí que continuaré fent el triple salt, però.
En l’àmbit atlètic amb què somia?
És molt difícil, però el meu somni és aconseguir la triple corona i ser campiona d’Europa, del món i olímpica.
I en l’àmbit acadèmic què fa actualment?
Estic estudiant màrqueting i comunicació digital a Terrassa, i estic molt contenta perquè de moment he aprovat tots els exàmens del primer quadrimestre. M’ho estic partint i tampoc tinc pressa. Prefereixo gaudir de cadascuna de les assignatures sense posar-me pressió. Així puc gaudir també de l’atletisme i em puc entrenar tant com necessito.
L’1x1 de l’heptatló
L’heptatló són set proves combinades en una. Maria Vicente es brinda a definir-les, una per una, en poques paraules i des del seu punt de vista i sensacions.
Preparada?
No m’ho havien preguntat mai, això, però ho intentarem.
Doncs, som-hi. Els 100 m tanques.
Les tanques són el principi de tot. T’encara a l’heptatló. Si et surten bé, t’anirà bé, i si no ja et costarà més i hauràs de remuntar.
L’alçada.
És una barrera psicològica. És difícil perquè al final sempre acabes tombant el llistó i penses que podies haver saltat més.
El pes.
Per part meva, és difícil d’afrontar perquè em surt bé o malament; no hi ha un punt intermedi. És com una balança.
Els 200 m.
És córrer i córrer fins a arribar a la meta.
La llargada.
Sempre em fa molta il·lusió. Hagi anat bé o malament el dia anterior, la llargada és un nou dia i aleshores has de començar, i ha d’anar bé.
La javelina.
És el meu tendó d’Aquil·les, però estem treballant molt perquè no sigui així.
I els 800 m.
Doncs comences, arribes i és la mort. El final.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.