Avançar per guanyar

“Tot el que s’havia de dir de l’octubre del 2017 ja s’ha dit. Insistir-hi és inútil, no aporta res. No canviarà la meva resposta, que és que hem d’estar més ben preparats. Tothom va veure com reaccionava l’Estat. Què ha passat? Oooo... hem fallat el triple en l’últim segon!!! El dol està superat. Si ho diem els d’aquí dins, és que s’ha acabat. Som a la presó, l’objectiu, la república, no ha canviat. No hem pogut anar als Jocs Olímpics. Doncs continuem entrenant-nos per tenir més bones sensacions, preparem millor la pròxima cita.”

Dos anys encallats

“No podem ser només dos actors. Som molts actors. M’arriben cartes de gent que demana el mateix des de punts de vista antagònics. No és un problema a resoldre entre partits. Tenim una societat plural. ERC ha fet aquesta aposta des de fa temps, i hi ha qui la comparteix i qui no. Però dona resultats.”

“Jo no faré mai cap retret a ningú perquè no fomentaria les aliances. Aquesta idea també ve de l’esport, que t’ajuda a no encallar-te, a superar-te, a avançar. I fa dos anys que estem encallats en els mateixos debats. M’heu preguntat el mateix 25 vegades. Algú pensa que contestaré diferent la 26a?”

“El món evoluciona, els entorns democràtics propicien canvis, i no només a Espanya. No és el mateix tenir a davant el PP de Rajoy que el PSOE. Ni Trump que Obama. A Europa l’extrema dreta pren posicions.” I torna a metaforitzar l’esport: “Si amb una tècnica de salt amb perxa toques sostre a 6,15, per saltar 6,20 hauràs de canviar de tècnica. Guardiola té un estil de joc definit, però l’ha d’adaptar a la realitat. Amb el City i el Bayern no pot jugar com amb el Barça per una raó evident: no tenen Messi.”

Fugint del full de ruta

Romeva va saltant d’esport en esport buscant exemples gràfics per al seu discurs: “Per fer l’escac i mat no pots tenir pensats tots els moviments, del primer a l’últim. Per això un full de ruta és tan perillós, perniciós. Cal saber llegir la situació al tauler en cada moment i prendre la decisió adequada a la realitat. Si confies que l’Estat seguirà vies polítiques, actues d’una manera. Si l’Estat respon amb porres, togues i violència, saps que has de canviar d’estratègia. Haurien pogut jugar net però van fer saltar el tauler i les peces.”

“D’això se’n diu aprendre, en contraposició amb l’autocrítica permanent. L’autocrítica és útil cinc minuts, i al calaix. Després és inútil, després cal aprenentatge. I aprendre no és fer retrets, és trobar la manera que la victòria no depengui d’una última passada.”

Recalcular la ruta sense full

“És un error parlar sempre del full de ruta. El full de ruta pretén fixar pas a pas com s’arriba a guanyar l’or olímpic i el món no va així perquè hi ha espais imponderables. Un GPS és més útil que un full de ruta. Si l’objectiu és una medalla, un títol o una marca, he de tenir clar que entre la meva situació actual i l’objectiu hi ha un espai que no conec. I he de tenir prou cintura per recalcular el rumb sense perdre l’objectiu. El Glòria se’ns va endur el pont... però el full de ruta diu que aquí hi ha un pont i hem de passar pel pont! i quan el GPS ens calcula la ruta la resposta és: No!!! Traïció!!!”

“Doncs prefereixo el GPS. L’estratègia ha de ser barallar-nos cadascú pel seu full de ruta o posar-nos d’acord per arribar on diu el GPS? Perquè no he trobat ningú que renunciï a l’objectiu i, en canvi, cal trobar un nou camí perquè el pont ha quedat desballestat.”

L’amnistia i el mediador

“Tenim un problema polític, per fi reconegut pel govern espanyol. Un problema que parteix de la base i que no es pot resoldre per victòria. Hi ha dos fets incontestables. L’1-O no vam guanyar la República. Però l’1-O l’Estat no va posar fi a l’independentisme, com pretenia. Pedro Sánchez admet que estem en taules. I amb empat tècnic, què fas? Doncs parlar. Ell ha jugat a bàsquet i això el pot ajudar en alguns aspectes.”

“L’amnistia posa el comptador de la política a zero. Reconeix que no tenim un problema de 9 condemnats, sinó de 300 encausats, de l’Audiencia Nacional, del Tribunal de Comptes... Sempre defensaré l’amnistia. Sé que a l’Estat espanyol i al seu govern li molesta, però a mi em molesta ser a la presó.”

“Alfred Bosch ho ha descrit molt bé. Si una part no accepta la figura del mediador, qui ho ha de fer no ho voldrà fer. Hi pot haver mediador si totes dues parts l’accepten, és de sentit comú. Que hi renunciem? No. Però torno al principi de realitat: tenim potencialitats, però també som vulnerables. I no pot ser que el mediador sigui un obstacle per no fer la resta”.